Una història que hauria d’haver escrit en Edgar Allan Poe.

És el tercer dia de l’ofensiva de Terol el 17 de desembre de 1937.

L’Albert Tarrés, soldat republicà, immers dintre del gran magma de l’Exèrcit Republicà i de la 25ª divisió, es troba reptant entre rases, per anar a atacar el cementiri vell de Terol al nord de la ciutat. Va amb el cor encongit, espantat i amb aquell nus a l’estómac que propicia la irracional por visceral. Sent el xiular de les bales i, ajagut a terra, veu apropar-se les ràfegues de les metralladores, que van llaurant la terra gelada. Fa molt fred i els terrossos de terra són tan perillosos com les pedres i la metralla; ja ha caigut molta gent i espera, quasi amb fatalitat que arribi el projectil que el destí li deu haver  assignat.

L’Albert ja no és un passerell, doncs el van batejar de foc a Belchite i als atacs al Monte Sillero, quan l’ofensiva per recuperar Saragossa, però no s’acaba d’acostumar al terrabastall dels combats i a la por a mal morir... És camiller de companyia i la llitera la comparteix  amb  el seu company Llobet; la seva tasca es doblement perillosa, doncs els cal anar-se posant al descobert cada vegada que són requerits a auxiliar un ferit o veuen algú caure gemegant de dolor. Van saltant de clot en clot i de rasa en rasa, collint gent  nafrada i baixant-la als post de socors.

Els del grup que marxa al davant són caçats per una  ràfega de metralladora i en cauen dos o tres. S’apressen a socórrer-los i és quan l’Albert sent un fort cop a la cara.

Ha vist caure molta gent i quan són mortalment ferits, sap que baden els seus ulls sorpresos per la fatalitat. Sent que els seus, quasi surten de les òrbites: “Sóc mort !”-és el seu únic pensament abans de caure a terra

Una bala explosiva- d’aquelles que en diuen dum-dum- i que els soldats es preparen llimant la punta del metall per tal de que el plom de l’ànima del projectil s’expandeixi i faci més carnatge, li ha entrat pel pòmul, llevant-li mitja cara i allotjant-se als pulmons en mil bocins.

L’Albert nota el terra fred i humit i cau en una mena de resignada soporífera sensació; no sent cap dolor i nota com el seu cos es fa fonedís en una mena de torpor.  Se sent lleuger  i es pregunta com és la mort.

Algú l’arrossega; al mig del soroll del combat predomina la veu del Llobet, el seu amic, que demana que  hom l’ajudi a transportar-lo amb la llitera. Algú s’apresta a fer-ho –tenir una excusa per deixar, ni que sigui per poca estona, aquell infern, no sol ser desaprofitat- El carreguen a la llitera. L’Albert va perdent el coneixement i recuperant-lo, per la qual cosa la realitat se li apareix i va desapareixent, com una sèrie de seqüències cinematogràfiques deslligades i confuses.

Torna a anar per terra. Una nova ràfega de trets ha matat el voluntari que el baixa i a ell un projectil li ha travessat el braç, en una nova ferida, de la qual cosa ni se’n ha adonat. En Llobet, cada vegada més espantat, segueix viu i malda per portar el seu company a recer. Troba un altre voluntari i arriba al post de socors, a recer del foc i on un grup de metges i sanitaris fan el que poden per reparar part del mal que un centenar de metres més enllà es produeix irracionalment, en una mena de cercle pervers com una cinta de Moebius.

L’Albert, en estat de shock hipovolèmic es posat al costat d’una filera de gent que gemega i reclama ajut. Un sanitari li posa un cartró lligat amb un cordill on hi apunta les dades  i un metge mana que el porti a fora, on hi ha una llarga filera de morts, una corrua lde carn retuda, on encara hi ha cors que bateguen i òrgans que palpiten. En Llobet, que no se’n sap avenir de la pèrdua del seu company, ajuda a traginar-lo i protesta quan l’aboquen de la llitera al terra com una andròmina avariada. L’Albert sent la batzegada i, amb unes irrefrenables ganes de descansar i dormir, resta immòbil. En Llobet és queda seu costat, vetllant-lo, plorant i sentint que el món s’ensorra al seu voltant.  

Aquell sergent que va recollint emboscats i ressagats s’abraona a en Llobet, amenaçant-lo amb la seva arma. Aquest li diu que tot just acaba de baixar el seu company de llitera per procurar que sigui atès adequadament. El sergent dona una llambregada a l’Albert i li diu, de males maneres: -“Pero no te das cuenta de que éste ya esta muerto ? Anda ya y únete a tu unidad!"

L’Albert, com en somnis, sent les paraules del sergent. Mentre nomes intuïa la presència i els sanglots del seu company, no se’n adonava del que li passava, però ara se li fa evident la realitat: el donen per mort i no es pot bellugar. No sap si encara viu, però es rebel·la, però no pot parlar ni fer palesa la seva protesta: el seu cos no li respon.  Sap que tot seguit segueix la fosa comú, la terra al damunt, l’ofec irremissible  i la res absoluta: la mort amb tota la seva negra faç.  

No se’n adonen que encara és viu i no vol morir encara. Es desespera, sense poder moure ni un muscle; sent pànic. Nomes té vint anys i ja l’han acomiadat del món i la existència; no pot ser veritat, a ell no li pot estar passant tot això.  Concentra  la poca energia de la que disposa per fer evident la seva protesta; el cos no li respon, ni la veu, ni res. Ja no existeix.  Ja és mort. Com ho pot fer per fer-se evident ? Voldria cridar, aixecar-se, tornar a caminar, sacsejar en Llobet i el sergent perquè se’n adonessin...És l'horror en estat pur!

Sent la veu del Llobet: -“Esta vivo. Se mueve!”... El tornen a moure: el sergent i el seu company l’arrosseguen a la tenda del post de socors. Algú se’n fa càrrec i l’estabilitzen, fent-li una transfusió de sang. Cau en una sopor absoluta, està en coma.  

Es desperta quinze dies més tard a un hospital de sang d’Alfambra, on està rodejat de gent tant fotuda com ell. Els evacuen i a ell el porten a València, on acaba la guerra hospitalitzat. Més tard els feixistes el treuen de l’hospital de mala manera i el porten a un camp de concentració...Però aquesta ja és una altra història. 

M’agradaria que aquest relat l’hagués pogut escriure en Edgar Allan Poe, amb la seva traça per detallar l’horror que hauria patit el soldat Albert Tarrés quan havia estat a punt de ser enterrat en vida.    

Ja és primavera a "El Corte Inglés" (Haikus potser una mica cursis, tal com toca)

Calor tímida.
Anhel d’abraçar algú.
Floreix l’ametller.

Bonior a l’aire.
Cantarelles llunyanes.
Dolce far niente.

Pastures ermes.
Els ramats es revolten.
Verdegen els camps ?

Mirada anhelant.
S’ha dit tot el que cal dir?
Sobren els gestos.

Sanglots de desig.
No hi calen les paraules.
Cossos es busquen.

És primavera.
La neu es fon pels camps secs.
Aloses canten.

"El quilili"

-“Quilili, Quilili”...-cridava la quitxalla i zaaas, una pedra estavellant-se al pany de paret de la cantonada els feia córrer a tots carrer avall.  Un reguitzell de renecs, dits amb veu rogallosa, acompanyats d’una gesticulació amenaçant es perdia per l’horitzó gris de les cases de Sabadell, la ciutat tèxtil, el urbanisme de la qual semblava el d’un campament fabril, al dir del historiador local Andreu Castells: fàbriques, vapors i tallers, rodejats d’unes cases de planta baixa, estretes i uniformes, que hom en deia “cases angleses” i on hi malvivia la munió de treballadors que la ciutat engolia com en una fornal. A l’extraradi, els nouvinguts del sud ho tenien pitjor, habilitant coves a Sant Oleguer o construint una mena de barraques que anava configurant, sense ordre ni concert, el urbanisme de les noves barriades de Ca’n Oriach, Ca’n Puigjaner, Torre Romeu...La quitxalla es feia fonedissa al recer de les escoles i “El quilili”, mastegant la seva ràbia i les seves males puces ben alimentades per un abundant i pèssim alcohol i un mal vi quotidià, es caragolava a la vora de l’apoplexia, renegant i deixant anar la seva bilis, mentre la ferralla que duia al pit sonava com un macabre esquellot.      

Érem a finals dels anys cinquanta. “El quilili” era un subjecte petit i corbat, amb aspecte de liró, de mirada fugissera i posat esquerp, d’uns quaranta anys, tot i que semblava més vell.  Els nanos que anaven a l’escola, el veien fent tentines a totes hores per l’abús de l’aiguardent, i lluint un munt de medalles –potser no totes guanyades per ell- a la pitrera del vestit usat i tacat que gastava. Solia passar les hores mortes a una taverna tenebrosa que hi havia al carrer “Dels Gitanos”, rodejat de gent vagarosa d’aspecte patibulari –almenys així els veien amb els ulls d’infant i els prejudicis inculcats per les iaies- i a les voltes de Ca’n Oliver, on hi havia la seu de la Falange i el “Hogar del Excombatiente” on freqüentava la flor i nata del sindicalisme vertical i els quadres locals del règim, que l’invitaven a l’enèsima copa.

“El quilili” portava una aura d’alcohol i vinassa i una altra de llegendes sobre la seva persona. Hom deia que havia arribat a la ciutat amb les forces d’ocupació franquistes, al costat del batlle Marcet. Aquest, possiblement per algun deute per causa de la guerra, li estava més que agraït i li tenia obertes les portes de casa seva i sembla ser que també era qui  li lliurava els diners que el perdulari es bevia a les tavernes locals. També hom deia que “El Quilili” havia embogit al front de combat i que l’alcoholisme era el darrer refugi del poc senderi que li quedava. En realitat “El quilili” era com una mena de caricatura del poder establert; la cara més grotesca i estrafolària del règim.

Un dels molts esports i jocs que practicava la quitxalla era fer-lo emprenyar, i treure’l de polleguera fent-li saltar les males puces:

-“Quilili, Quilili”- cridaven, tot fent-li befa.

I aquest s’emprenyava de debò, i els empaitava, llençant pedres, i amenaçant-los amb un bastó que duia.

-”Quilili, Quilili” –i corredissa per escapolir-se de les ires del begut, del carrer “dels Gitanos” a la Placeta

“del Gas”, cap al carrer “del Sol”, on hi havia l’escola. Suats i excitats per la carrera, la canalla es refugiava a la relativa tranquil·litat de les aules on es memoritzava la llista dels reis gots i les taules de multiplicar, una vegada cantat el “Cara al Sol”.

El mes de maig hom organitzava el mes de Maria, muntant a totes les aules uns altars molt kitchs, a base de paper de seda de colors i versions de les immaculades d’en Murillo, ja fossin en versió de guix policromat, com en reproduccions emmarcades. Els alumnes eren invitats a col·laborar aportant flors, per la qual cosa els més pilotes s’afanyaven a dur rams de roses collides de l’eixida de casa, el perfum de les quals, barrejat amb la ferum d’humanitat, feia que l’ambient de les classes fos embafador i quasi irrespirable.

Era la primera hora de la tarda, i mestre i alumnes s’aprestaven a començar una soporífera i tediosa sessió, previ resar una Avemaria per allò del mes de ídem. Anaven arribant els més ressagats, mentre el mestre repassava papers i de tant en tant mirava per damunt les ulleres, remugant una monòtona crida a l’ordre que ningú atenia.

De cop i volta sonà un fort terrabastall: un grup d’uns tres o quatre entraren a l’aula com  esperitats, i al llindar de la porta, la inconfusible silueta de “El quilili” amb el seu roc a la mà, irat i amb els seus ulls vidriosos badats com a plats. Davant de la classe plena va titubejar, però deixant anar un sonor renec llençà la pedra cap al petit grup que s’apressava a amagar-se sota els pupitres. El projectil va ultrapassar tots els caps de l’alumnat i anà a petar al piadós altar dedicat a la Verge, fent una gran trencadissa al despenjar-se el quadro amb la imatge i abocar totes les flors per terra.

Ves per on els fills dels presumptes cremadors d’esglésies, van poder ser testimonis de que un feixista liró i embriac, malgrat que amb els atenuants de provocació i preterintencionalitat  es carregava un piadós altar dedicat a la Verge Maria.   

     

 

El noi que volia ser Betty Page

En Marcel era un xicot alt i prim, fill de bona família – uns botiguers de prestigi de l’Eixample de Barcelona- pàl•lid, tímid, lleugerament encorbat pel pes de viure i la por dels molts sentiments de culpa que li havien encolomat pares, societat i acadèmia, repassava per enèsima vegada aquella revista americana greixosa i gastada que furtivament havia comprat a un preu abusiu al bandarra d’en Fidel, un company de classe que semblava mesell a les influències de la formació nacional catòlica que ambdós rebien d’aquell col•legi major dels anys 50 regentat per jesuïtes.

En Marcel es torbava repassant-la d’amagat a la seva cambra i acabava sucumbint a la temptació de masturbar-se compulsivament davant d’aquella beutat morena, de llargues cames i cos estilitzat que semblava mirar-lo amb un esguard net i suggerent de noia sense prejudicis i consciència tranqui-la. La revista era dedicada al bondage i la pin-up americana, que es deia Betty Page, en una seqüència fotogràfica feia veure que atonyinava a una companya , en unes composicions eròtiques que avui dia fan riure, però que aleshores alteraven la fràgil i malaltissa sensibilitat de l’estudiant i la de la majoria dels nois de l’època, sotmesos a dejunis forçats i a abstinències piadoses.

En Marcel s’arribà a obsessionar amb la Betty Page, que cercava per totes les rebotigues de les llibreries del món obscur de la pornografia de l’època, on es venia el “Paris Hollywwood” i els primers números del “Play Boy” i la trobà, sempre mig nua, posant entre panteres i dones lligades de mans i peus. Aquell rostre seré, de agraïda fotogènia semblava invitar-lo a les més suggerents fantasies eròtiques.

Freqüentava bordells i bars del Raval on s’hi emborratxaven unes meuques tronades i repintades, esporuguides pel proxeneta de torn i la bòfia que les extorsionava. No n’hi havia cap que s’assemblés a la fresca i bonica Betty Page i en Marcel es limitava a passejar entre la multitud de parroquians –gent sortida de la foscor de les fàbriques i de la mediocritat de les aules universitàries- que anaven a desfogar la seva libido o a fer el badoc.

També –gairebé sempre a contracor- assistia a reunions i a festes on li presentaven noies adelerades per trobar un marit de casa bona que les tingués com una reina, però cap d’elles s’assemblava a la Betty Page, i ell defugia sistemàticament aquelles reunions insulses i protocol•làries i no sabia que dir quan li presentaven alguna melindrosa i sofisticada mitja virtut, d’aquelles que guardaven el seu himen per l’altar de gineceu i que enrogien púdicament abaixant la mirada quan algú els dirigia la paraula.

Hi ha nois que es passen la vida buscant una parella que s’assembli a la seva mare, però en Marcel havia concretat molt més els desitjos de la seva sexualitat desorientada: el seu nord era la sensual Betty Page amb les seves llargues cames i el seu cos suggerent. Cap dona li semblava més  cobejable, ni més atractiva que aquella bella morena de Tennessee.

Van passar uns anys –no gaires- els suficients com per que la vida li marqués alguns solcs al rostre i la seva vitalitat s’anés marcint al mateix temps que la seva sexualitat desorientada.

La Betty Page va deixar d’aparèixer a les revistes clandestines que li costaven un ronyó –no sabia que la americana havia tingut seriosos problemes amb el integrisme purità del seu país- i aquelles noies voluptuoses del “Play Boy” i del “Penthouse” no li deien res, ni l’excitaven gens ni mica.

Finalment una nit, solitari com sempre, apurant un conyac de garrafa en un tuguri del carrer de les Tàpies, mentre Madame Arthur capitanejava una troupe de travestits, veié la llum i se li manifestà la seva vertadera vocació: Ell volia ser la Betty Page!

Durant molts anys se’l va veure pels carrers del Raval, amb uns talons de mig pam i un ajustat vestit de color vermell, lluint una evident perruca de color negre i un maquillatge bastant estrident. Després va desaparèixer del món de la nit i la mitja virtut, sense que se n’hagi cantat mai més ni gall ni gallina.

Die Brücke

Die Brücke és un magnífic film de l’any 1959 de Bernhard Wicki , basat en una novel·la homònima de Manfred Gregor, pretesament autobiogràfica.

La trama relata els atzars d’un grup d’estudiants de setze anys que són mobilitzats a les acaballes de la guerra, l’any 1945, i es troben sols i sense instrucció militar defensant un pont –el del seu plàcid poble- quan s’hi apropen les forces americanes. La pel·lícula és antològica del gènere bèl·lic –un clàssic- i es mou en la línia pacifista del “Res de nou a l’Oest” d’Erich Maria Remarque, amb una forta càrrega de patetisme, que posa en evidència la irracionalitat de les guerres i la violència sortida d’una embafada d’idealisme, que sol ser el motor del que s’alimenten les baixes passions de la política que com va dir Von Clausewitz: “la guerra n’és la seva continuació per altres mitjans”

En la pel·lícula hi ha una escena en la que el mestre dels nois mobilitzats va a trobar el comandant del batalló al que han estat assignats, demanant-li que tingui en compte la seva curta edat i els eximeixi d’entrar en combat. Aquest que és mestre també i ja és soldat  veterà, sosté una càlida discussió, doncs li retreu al professor, que ho és de literatura alemanya, haver inculcat als nois els antics conceptes del idealisme alemany i del romanticisme, glosant els conceptes lírics de Goethe, Shelling, Schiller, per la qual cosa estan disposats a lliurar-se a defensar i sacrificar-se per la seva pàtria i ell no és qui per frustrar tan nobles sentiments  -diu amb un cert sarcasme- al que el vell mestre li replica: “Però vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?”

El desenllaç del film és l’ensulsiada de l’entusiasme infantil davant l’horror de la guerra i la mort, que apareix inexorable i per sorpresa, sense cap mena d’aura romàntica. Un excel·lent film, segons el meu parer...

Aquesta conversa dels dos mestres alemanys ens podria portar molt lluny i encetar llargues discussions sobre idealismes i la seva transcendència en els sentiments, fantasies i, de vegades, deliris nacionalistes, però no vull filar tant prim; em quedo amb la frase del decebut mestre de literatura alemanya quan diu allò de: “Vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?” i no penso amb en Goethe ni en Schiller, penso amb gent més propera, nostrada; gent  que ha transvestit velles sigles històriques, desproveint-les dels seus orígens i dels antics somnis de molta gent que va fer enormes sacrificis en el passat. Aquells que han fet de la política un terreny vedat i acotat, propici a la corrupció i al nepotisme; els que s’han apropiat de les idees com si fossin seves i al servei dels seus exclusius, i no sempre clars, interessos. 

Crims i càstig.

Aquell home vell i arrugat tenia un passat, com gairebé tothom, malgrat que la seva mediocritat semblava indicar que era un anodí zero a l’esquerra de la societat.  

Diuen que un dia havia estat  jove i es movia pels ambients del catolicisme i la política de dretes, aquells anys de la dècada  dels trenta, quan encara no havia esclatat la guerra civil. El 19 de juliol del 1936 va romandre esporuguit  i neguitós a casa seva, una vegada s’havia fet evident el fracàs del complot feixista a Catalunya. Va malviure, mig amagat,  espantat, treballant a la botiga de casa seva, veient com els joves de la seva generació se’n anaven voluntaris a combatre al front. Sentia a dir que les patrulles de control havien executat a l’un o l’altre, i procurava anar disfressat amb granota i mocador al coll, temorenc de que algú es fixés amb ell, però era un paio tant mediocre, que tenia tants pocs amics com enemics i mai ningú es va ficar amb ell ni per bé ni per mal. Ell volia fugir, però ni valor ni esma tenia  per afrontar cap mena d’acció que comportés cap mena de risc o  d’aventura.

Quan la República organitzà  l’Exèrcit Popular i començà a cridar lleves, es va fer fonedís, amagat a les golfes de  casa seva. Allà hi passà dos anys de la seva vida, sense que ningú se’n adonés.  L’anaren a buscar i la seva mare va dir als de la  Guàrdia Republicana que de ell no en sabien res, que se’n havia anat. Els guàrdies van donar un cop d’ull d’esma – ja estaven acostumats a no trobar els pròfugs i desertors-  i el noi es cagava de por, amagat darrera d’unes velles calaixeres, mentre sentia com li deien a la seva mare que si en tenia notícies els avisés o l’aconsellés que es presentés, que no li farien res més que enviar-lo a l’exèrcit, tal com tocava.

Allà, amagat entre andròmines i mobles vells,  hi passà els mesos, entre lectures piadoses i pràctiques onanistes, fins que un 27 de gener del 1939, la mare li va dir que havien entrat “els seus”.

Pàl·lid i desorientat per la claror del sol, va sortir. Es va donar a conèixer i no va tardar a passejar-se carrers amunt i avall, amb camisa blava, corretjam i una pistola, que no hauria pogut fer servir de cara a cara, en cas de necessitat. Aquest va ser el seu zenit social. Es va dedicar a investigar i a denunciar veïns i coneguts. Les seves víctimes eren  xicots que arribaven del front, cansats i retuts; una vegada localitzats pel flamant “camisa nueva”,  anaven a parar a la policia amb greus acusacions, moltes d’elles inventades; el fosc personatge  denunciava a  gent que tornava de camps d’internament, sense cap altre responsabilitat que haver anat al front cridat amb la seva lleva, i que sortien gràcies a avals manllevats o comprats a clergues i cacics. Va ser martell d’heretges, com els sants de les seves lectures, denunciant agnòstics i ateus i també  sindicalistes i votants d’esquerra en general, als que lliurava sistemàticament a les noves autoritats. Va fer més mal que una pedregada seca, segons deien les iaies.  

El vaig conèixer quan ja havien passat uns quants anys de tot això. Jo era un marrec de deu o dotze anys. Ell regentava la botiga que havia heretat de la seva mare.

Hom feia córrer que aquell conco malcarat, misogin i reprimit,  estava cagat de por; que cada vegada que entrava a la botiga un grup de joves a comprar alguna cosa, empal·lidia i tenia un ensurt; un cert  paranoic sentiment d’inseguretat l’envaïa. Deuria imaginar que algun matí plujós, entraria a la seva tronada botiga una víctima de les seves delacions i  ressentida, li buidaria un carregador. La quitxalla, molt receptiva i una mica cruel davant d’ aquesta mena de malalties del subconscient, ens dedicàvem a fer-lo emprenyar i treure’l de polleguera. Miràvem per l’aparador, i si estava sol i distret, obríem la porta, per tornar-la a tancar violentament, sense que se’n adonés de qui ho havia fet. Si s’havia d’enfilar a buscar algun article, entravem a la botiga, amb l’excusa de preguntar alguna cosa. Ens feia riure veure’l trontollar, esporuguit, a punt de caure de l’escala, nomes de sentir que s’obria la porta. Si ja havia tancat la botiga, trucàvem insistentment el timbre, i ens amagàvem pels cantons, per veure’l aparèixer, com un conill traient el cap del cau, poruc i desconfiat.

Van passar els anys, i ja més granadet, vaig passar un dia per la botiga per comprar quelcom. Era molt més lluminosa i endreçada.   Em va atendre amablement una bonica dependenta i vaig pensar que aquell paio ja no hi era, però encara el vaig veure aparèixer, pàl·lid i envellit, amb uns ulls desorbitats i un posat encorbat. La seva mirada encara transmetia aquella por cerval que el consumia. La dependenta li va preguntar alguna cosa relativa a l’article pel que jo m’estava interessant, i no va respondre sense abans estudiar-me atentament, segurament repassant tot el seu arxiu mental per si jo tenia alguna relació amb  les seva nòmina de víctimes, i, en conseqüència, era un perill per ell. Va respondre a la noia, ignorant-me i sense dir-me ni ase ni bestia,  per tornar a recloure’s a la rebotiga.

No fa gaire, encara vaig passar per on hi havia hagut  el cau d’aquell fosc personatge, del que ja no n’hi ha resta. On hi havia la botiga  ara hi ha una moderna empresa de serveis.  El vell conco, ben segur que ja no deu estar en quest món.

De vegades, penso que tot i que es cert que en Franco i el franquisme van morir al llit, alguns  fatxes no ho van passar tant bé com sembla, i no se’n van sortir tant indemnes com ens ha pogut semblar. Dostoievsky ja va escriure sobre aquesta mena de  fenòmens.

Un intent de treball antropològic.

Creia que aquests dies de carnaval eren idonis per fer la feina de camp que feia temps volia fer: colar-me dintre de la Conferència Episcopal Espanyola i veure des de dintre de l’olla com es couen les maquinacions de la principal institució de la Església al nostre malaurat país.

Desprès de travessar amb l’Ave una Espanya hivernal, blanca i gelada com una novícia, vaig arribar a un Madrid colpejat per la crisis i un ventet fred i punyent que baixa del Guadarrama. El Metro em va deixar a l’estació de Pio XII –tota una premonició- i vaig pujar amunt per l’Avinguda del mateix papa fins a trobar la del Comandante Franco –que deu ser dedicada al germà aviador del general sàtrapa i genocida- travessada la Cuesta del Sagrado Corazón, la M30 i Arturo Soria, i ja era a Añastro 1, davant de la seu de la Conferència Episcopal Espanyola a Madrid.

Quina emoció!. Pensar que en aquella mena d’edifici funcional i modern, rodejat de jardí, de l’estil de les construccions que a Barcelona hi ha al voltant de la zona universitària de Pedralbes, és on en Rouco Varela i companyia malden per guiar els destins de tot el remat del catolicisme nacional i pugnen per influir arreu de la societat espanyola, em feia venir una mena d’esgarrifances.

No em va costar gens entrar-hi, pretextant fer una consulta i una vegada dins, em vaig tancar al servei d’homes – no vaig veure el de dones per enlloc, tot i que potser hi era- on un parell d’ensotanats estaven fent servir els urinaris: uns rentant-se les mans, i uns altres cordant-se l’inacabable botonada, com una enorme bragueta, del seu negre uniforme. Vaig esperar que sortissin i em vaig tancar en una cabina on, entre la tassa i procurant no trepitjar els paper higiènics llençats per terra em vaig posar la meva disfressa de bisbe, prèviament llogada a una botiga de Barcelona. El mirall em va mostrar un bisbe de posat seriós, amb blanca perilla que feia força patxoca amb el seu bonet, l’alçacoll i la faixa vermella. Va entrar un ensotanat amb cara rosada, que es mostrà inhibit davant la meva presència –cosa de galons, vaig pensar- i no gosà utilitzar els serveis dels urinaris i treure la titola , fins que no vaig sortit, tot fent voleiar l’amplada faldilla negra del meu vestit, amb pas decidit i aires de ser de la casa de tota la vida.

Fotos d’en Benet XVI arreu i albirant la porta entreoberta d’algun despatx, la mirada punyent de Sant Josémaria Escribà de Balaguer, presidint la estança.

Mirades curioses, al mig d’altres d’indiferents em feien dubtar de la meva possibilitat de passar desapercebut i satisfer la meva curiositat, quan em barrejava amb un grup de monsenyors que parlaven un llatí que no entenia. D’altres parlaven entre ells un perfecte castellà i pel que sentia, es mostraven emprenyats per què recentment tant la TV estatal com la catalana havien passat “Camino”, una pel•lícula punyent i força crítica amb la Obra i el seu radicalisme fonamentalista. Afegit a la conversa vaig ficar cullerada –no puc evitar-ho- carregant-me, amb cinisme farisaic, el fàcil sentimentalisme que el film explota, amb l’aprovació i l’assentiment dels prelats. Varem entrar junts a una sala de reunions, on de seguida me’n vaig adonar que no hi tenia cap lloc assignat, per la qual cosa, irremissiblement quedaria en evidència. Vaig fer-me fonedís al•legant una urgència fisiològica, tot albirant la documentació escampada per la taula on hi havia els punts de l’ordre del dia: temes referits a l’avortament, la família i un inquietant punt final que deia lacònicament: ”Estratègies per assolir els objectius plantejats”...

Alguna mirada inquisitiva em neguitejava. Començava a acollonir-me, doncs aquella colla d’ensotanats purpurats es coneixien tots entre ells. M’hauria d’haver disfressat de pixatinters o de supernumerari del Opus, que passen més desapercebuts- pensava tot maleint la meva ingènua imprevisió.

Immers a les meves pors, el vaig veure. En realitat quasi varem topar. En Rouco Varela en persona se’m va aparèixer davant mateix i em va saludar amb un lleu cop de cap. Vist de la vora, les seves faccions eren encara més dures que les que apareixen a la premsa i a les noticies i jo vaig tenir la sensació d’haver-lo vist molt abans, com quan ets en un museu davant d’una obra d’aquelles que s’han reproduït abastament.

Va entrar a la sala de reunions i jo, acollonit vaig anar escapolint-me cap a la porta.

Al carrer, tot entrebancant-me amb les faldilles, degut a les presses per fugir, vaig passar davant d’un quiosc. La premsa madrilenya publicava unes recents i explosives declaracions del Alfonso Guerra i una enorme fotografia del pròcer socialista. Se’m va fer la llum, com quan San Pau va caure del cavall, tocat pel llamp camí de Damasc. En Rouco Varela i l’Alfonso Guerra eren la mateixa persona!.

Al metro, entre funcionaris taciturns, estudiants enjogassats i algunes màscares carnavalesques, vaig passar totalment desapercebut, mentre un pelut antropoide vestit de meuca, va fer-me tururut amb un espanta-sogres.