Crims i càstig.

Aquell home vell i arrugat tenia un passat, com gairebé tothom, malgrat que la seva mediocritat semblava indicar que era un anodí zero a l’esquerra de la societat.  

Diuen que un dia havia estat  jove i es movia pels ambients del catolicisme i la política de dretes, aquells anys de la dècada  dels trenta, quan encara no havia esclatat la guerra civil. El 19 de juliol del 1936 va romandre esporuguit  i neguitós a casa seva, una vegada s’havia fet evident el fracàs del complot feixista a Catalunya. Va malviure, mig amagat,  espantat, treballant a la botiga de casa seva, veient com els joves de la seva generació se’n anaven voluntaris a combatre al front. Sentia a dir que les patrulles de control havien executat a l’un o l’altre, i procurava anar disfressat amb granota i mocador al coll, temorenc de que algú es fixés amb ell, però era un paio tant mediocre, que tenia tants pocs amics com enemics i mai ningú es va ficar amb ell ni per bé ni per mal. Ell volia fugir, però ni valor ni esma tenia  per afrontar cap mena d’acció que comportés cap mena de risc o  d’aventura.

Quan la República organitzà  l’Exèrcit Popular i començà a cridar lleves, es va fer fonedís, amagat a les golfes de  casa seva. Allà hi passà dos anys de la seva vida, sense que ningú se’n adonés.  L’anaren a buscar i la seva mare va dir als de la  Guàrdia Republicana que de ell no en sabien res, que se’n havia anat. Els guàrdies van donar un cop d’ull d’esma – ja estaven acostumats a no trobar els pròfugs i desertors-  i el noi es cagava de por, amagat darrera d’unes velles calaixeres, mentre sentia com li deien a la seva mare que si en tenia notícies els avisés o l’aconsellés que es presentés, que no li farien res més que enviar-lo a l’exèrcit, tal com tocava.

Allà, amagat entre andròmines i mobles vells,  hi passà els mesos, entre lectures piadoses i pràctiques onanistes, fins que un 27 de gener del 1939, la mare li va dir que havien entrat “els seus”.

Pàl·lid i desorientat per la claror del sol, va sortir. Es va donar a conèixer i no va tardar a passejar-se carrers amunt i avall, amb camisa blava, corretjam i una pistola, que no hauria pogut fer servir de cara a cara, en cas de necessitat. Aquest va ser el seu zenit social. Es va dedicar a investigar i a denunciar veïns i coneguts. Les seves víctimes eren  xicots que arribaven del front, cansats i retuts; una vegada localitzats pel flamant “camisa nueva”,  anaven a parar a la policia amb greus acusacions, moltes d’elles inventades; el fosc personatge  denunciava a  gent que tornava de camps d’internament, sense cap altre responsabilitat que haver anat al front cridat amb la seva lleva, i que sortien gràcies a avals manllevats o comprats a clergues i cacics. Va ser martell d’heretges, com els sants de les seves lectures, denunciant agnòstics i ateus i també  sindicalistes i votants d’esquerra en general, als que lliurava sistemàticament a les noves autoritats. Va fer més mal que una pedregada seca, segons deien les iaies.  

El vaig conèixer quan ja havien passat uns quants anys de tot això. Jo era un marrec de deu o dotze anys. Ell regentava la botiga que havia heretat de la seva mare.

Hom feia córrer que aquell conco malcarat, misogin i reprimit,  estava cagat de por; que cada vegada que entrava a la botiga un grup de joves a comprar alguna cosa, empal·lidia i tenia un ensurt; un cert  paranoic sentiment d’inseguretat l’envaïa. Deuria imaginar que algun matí plujós, entraria a la seva tronada botiga una víctima de les seves delacions i  ressentida, li buidaria un carregador. La quitxalla, molt receptiva i una mica cruel davant d’ aquesta mena de malalties del subconscient, ens dedicàvem a fer-lo emprenyar i treure’l de polleguera. Miràvem per l’aparador, i si estava sol i distret, obríem la porta, per tornar-la a tancar violentament, sense que se’n adonés de qui ho havia fet. Si s’havia d’enfilar a buscar algun article, entravem a la botiga, amb l’excusa de preguntar alguna cosa. Ens feia riure veure’l trontollar, esporuguit, a punt de caure de l’escala, nomes de sentir que s’obria la porta. Si ja havia tancat la botiga, trucàvem insistentment el timbre, i ens amagàvem pels cantons, per veure’l aparèixer, com un conill traient el cap del cau, poruc i desconfiat.

Van passar els anys, i ja més granadet, vaig passar un dia per la botiga per comprar quelcom. Era molt més lluminosa i endreçada.   Em va atendre amablement una bonica dependenta i vaig pensar que aquell paio ja no hi era, però encara el vaig veure aparèixer, pàl·lid i envellit, amb uns ulls desorbitats i un posat encorbat. La seva mirada encara transmetia aquella por cerval que el consumia. La dependenta li va preguntar alguna cosa relativa a l’article pel que jo m’estava interessant, i no va respondre sense abans estudiar-me atentament, segurament repassant tot el seu arxiu mental per si jo tenia alguna relació amb  les seva nòmina de víctimes, i, en conseqüència, era un perill per ell. Va respondre a la noia, ignorant-me i sense dir-me ni ase ni bestia,  per tornar a recloure’s a la rebotiga.

No fa gaire, encara vaig passar per on hi havia hagut  el cau d’aquell fosc personatge, del que ja no n’hi ha resta. On hi havia la botiga  ara hi ha una moderna empresa de serveis.  El vell conco, ben segur que ja no deu estar en quest món.

De vegades, penso que tot i que es cert que en Franco i el franquisme van morir al llit, alguns  fatxes no ho van passar tant bé com sembla, i no se’n van sortir tant indemnes com ens ha pogut semblar. Dostoievsky ja va escriure sobre aquesta mena de  fenòmens.