Die Brücke és un magnífic film de l’any 1959 de Bernhard Wicki , basat en una novel·la homònima de Manfred Gregor, pretesament autobiogràfica.
La trama relata els atzars d’un grup d’estudiants de setze anys que són mobilitzats a les acaballes de la guerra, l’any 1945, i es troben sols i sense instrucció militar defensant un pont –el del seu plàcid poble- quan s’hi apropen les forces americanes. La pel·lícula és antològica del gènere bèl·lic –un clàssic- i es mou en la línia pacifista del “Res de nou a l’Oest” d’Erich Maria Remarque, amb una forta càrrega de patetisme, que posa en evidència la irracionalitat de les guerres i la violència sortida d’una embafada d’idealisme, que sol ser el motor del que s’alimenten les baixes passions de la política que com va dir Von Clausewitz: “la guerra n’és la seva continuació per altres mitjans”
En la pel·lícula hi ha una escena en la que el mestre dels nois mobilitzats va a trobar el comandant del batalló al que han estat assignats, demanant-li que tingui en compte la seva curta edat i els eximeixi d’entrar en combat. Aquest que és mestre també i ja és soldat veterà, sosté una càlida discussió, doncs li retreu al professor, que ho és de literatura alemanya, haver inculcat als nois els antics conceptes del idealisme alemany i del romanticisme, glosant els conceptes lírics de Goethe, Shelling, Schiller, per la qual cosa estan disposats a lliurar-se a defensar i sacrificar-se per la seva pàtria i ell no és qui per frustrar tan nobles sentiments -diu amb un cert sarcasme- al que el vell mestre li replica: “Però vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?”
El desenllaç del film és l’ensulsiada de l’entusiasme infantil davant l’horror de la guerra i la mort, que apareix inexorable i per sorpresa, sense cap mena d’aura romàntica. Un excel·lent film, segons el meu parer...
Aquesta conversa dels dos mestres alemanys ens podria portar molt lluny i encetar llargues discussions sobre idealismes i la seva transcendència en els sentiments, fantasies i, de vegades, deliris nacionalistes, però no vull filar tant prim; em quedo amb la frase del decebut mestre de literatura alemanya quan diu allò de: “Vostè no se’n adona de en quines mans han anat a parar aquests nobles ideals?” i no penso amb en Goethe ni en Schiller, penso amb gent més propera, nostrada; gent que ha transvestit velles sigles històriques, desproveint-les dels seus orígens i dels antics somnis de molta gent que va fer enormes sacrificis en el passat. Aquells que han fet de la política un terreny vedat i acotat, propici a la corrupció i al nepotisme; els que s’han apropiat de les idees com si fossin seves i al servei dels seus exclusius, i no sempre clars, interessos.
