Un intent de treball antropològic.

Creia que aquests dies de carnaval eren idonis per fer la feina de camp que feia temps volia fer: colar-me dintre de la Conferència Episcopal Espanyola i veure des de dintre de l’olla com es couen les maquinacions de la principal institució de la Església al nostre malaurat país.

Desprès de travessar amb l’Ave una Espanya hivernal, blanca i gelada com una novícia, vaig arribar a un Madrid colpejat per la crisis i un ventet fred i punyent que baixa del Guadarrama. El Metro em va deixar a l’estació de Pio XII –tota una premonició- i vaig pujar amunt per l’Avinguda del mateix papa fins a trobar la del Comandante Franco –que deu ser dedicada al germà aviador del general sàtrapa i genocida- travessada la Cuesta del Sagrado Corazón, la M30 i Arturo Soria, i ja era a Añastro 1, davant de la seu de la Conferència Episcopal Espanyola a Madrid.

Quina emoció!. Pensar que en aquella mena d’edifici funcional i modern, rodejat de jardí, de l’estil de les construccions que a Barcelona hi ha al voltant de la zona universitària de Pedralbes, és on en Rouco Varela i companyia malden per guiar els destins de tot el remat del catolicisme nacional i pugnen per influir arreu de la societat espanyola, em feia venir una mena d’esgarrifances.

No em va costar gens entrar-hi, pretextant fer una consulta i una vegada dins, em vaig tancar al servei d’homes – no vaig veure el de dones per enlloc, tot i que potser hi era- on un parell d’ensotanats estaven fent servir els urinaris: uns rentant-se les mans, i uns altres cordant-se l’inacabable botonada, com una enorme bragueta, del seu negre uniforme. Vaig esperar que sortissin i em vaig tancar en una cabina on, entre la tassa i procurant no trepitjar els paper higiènics llençats per terra em vaig posar la meva disfressa de bisbe, prèviament llogada a una botiga de Barcelona. El mirall em va mostrar un bisbe de posat seriós, amb blanca perilla que feia força patxoca amb el seu bonet, l’alçacoll i la faixa vermella. Va entrar un ensotanat amb cara rosada, que es mostrà inhibit davant la meva presència –cosa de galons, vaig pensar- i no gosà utilitzar els serveis dels urinaris i treure la titola , fins que no vaig sortit, tot fent voleiar l’amplada faldilla negra del meu vestit, amb pas decidit i aires de ser de la casa de tota la vida.

Fotos d’en Benet XVI arreu i albirant la porta entreoberta d’algun despatx, la mirada punyent de Sant Josémaria Escribà de Balaguer, presidint la estança.

Mirades curioses, al mig d’altres d’indiferents em feien dubtar de la meva possibilitat de passar desapercebut i satisfer la meva curiositat, quan em barrejava amb un grup de monsenyors que parlaven un llatí que no entenia. D’altres parlaven entre ells un perfecte castellà i pel que sentia, es mostraven emprenyats per què recentment tant la TV estatal com la catalana havien passat “Camino”, una pel•lícula punyent i força crítica amb la Obra i el seu radicalisme fonamentalista. Afegit a la conversa vaig ficar cullerada –no puc evitar-ho- carregant-me, amb cinisme farisaic, el fàcil sentimentalisme que el film explota, amb l’aprovació i l’assentiment dels prelats. Varem entrar junts a una sala de reunions, on de seguida me’n vaig adonar que no hi tenia cap lloc assignat, per la qual cosa, irremissiblement quedaria en evidència. Vaig fer-me fonedís al•legant una urgència fisiològica, tot albirant la documentació escampada per la taula on hi havia els punts de l’ordre del dia: temes referits a l’avortament, la família i un inquietant punt final que deia lacònicament: ”Estratègies per assolir els objectius plantejats”...

Alguna mirada inquisitiva em neguitejava. Començava a acollonir-me, doncs aquella colla d’ensotanats purpurats es coneixien tots entre ells. M’hauria d’haver disfressat de pixatinters o de supernumerari del Opus, que passen més desapercebuts- pensava tot maleint la meva ingènua imprevisió.

Immers a les meves pors, el vaig veure. En realitat quasi varem topar. En Rouco Varela en persona se’m va aparèixer davant mateix i em va saludar amb un lleu cop de cap. Vist de la vora, les seves faccions eren encara més dures que les que apareixen a la premsa i a les noticies i jo vaig tenir la sensació d’haver-lo vist molt abans, com quan ets en un museu davant d’una obra d’aquelles que s’han reproduït abastament.

Va entrar a la sala de reunions i jo, acollonit vaig anar escapolint-me cap a la porta.

Al carrer, tot entrebancant-me amb les faldilles, degut a les presses per fugir, vaig passar davant d’un quiosc. La premsa madrilenya publicava unes recents i explosives declaracions del Alfonso Guerra i una enorme fotografia del pròcer socialista. Se’m va fer la llum, com quan San Pau va caure del cavall, tocat pel llamp camí de Damasc. En Rouco Varela i l’Alfonso Guerra eren la mateixa persona!.

Al metro, entre funcionaris taciturns, estudiants enjogassats i algunes màscares carnavalesques, vaig passar totalment desapercebut, mentre un pelut antropoide vestit de meuca, va fer-me tururut amb un espanta-sogres.