Llegint el post de l’Eulàlia Mesalles d’avui al Riell Bulevard, on fa balanç de les coses que hi han publicat al llarg de 500 articles (una bona feina i ben prolífica !) i on fa referència al paper dels blogs, a diferència del d’altres mitjans, aprofitant aquest cap d’any on es diu que cal recapitular i fer nous propòsits, se’m acut la qüestió de la finalitat del llegir i l’escriure.
Què hi pinto jo aquí ? Què dimonis pretenem deixant anar les nostres regurgitades del conscient i del subconscient erga omnes, sotmesos a la crítica d’amics, coneguts i algun desconegut que “passava per allà” ?
No ho fem per cap mena de pulsió professional, ni per diners, ni per assolir cap mena de gloria personal (o potser si) Tampoc ho fem per catarsi ni per lliurar , amb una mena de psicoteràpia d’estar per casa, les cremors de l’anima, com diria un poeta ( o potser si)
Ahir rellegia, arrel d’una discussió banal a la feina d’algun al que no li havia agradat un post meu on em ficava amb la capellanada, la més que coneguda discussió del jesuïta Copleston amb Bertrand Russell; vaig retrobar-me amb una frase d’aquest darrer, on a propòsit de la experiència religiosa i la seva transcendència amb la possible existència de déus, quan el jesuïta tomista Copleston especulava amb que l’experiència mística, artística o religiosa, talment com l’enamorament, sempre tenen un objecte, i aquest objecte és un déu, en Russell, incisiu i agut li deia que això no és sempre així i explica que: “Els novel·listes japonesos mai creuen que han assolit el seu objectiu fins que una gran quantitat d’essers reals s’han suïcidat per amor a la seva heroïna imaginària” Frase colpidora, que ens situa molt més enllà del context en el que va ser expressada: Quan un hom escriu, què pretén? Per descomptat que, almenys jo no voldria arribar a l’extrem dels japonesos que cita en Russell (no en sé res de literatura japonesa, però sospito que avui, amb el manga i totes les seves derivacions, dubto que se’ls hi pugui atribuir aquesta presumpció, que sembla més un prejudici de postguerra dit a l’any 1948 que no pas un fet ajustat a la realitat, encara que un tal Yukio Mishima, potser si que podria anar que aquest camí) però potser si que voldria assolir una intensitat literària semblant: Que els lectors es suïcidin per amor a una heroïna inexistent, irreal, imaginada ...Suggerent, oi? Malgrat tot, jo amb que els possibles lectors m’aguantin les meves parides, sembla ser que ja en tinc prou !
Potser ens agrada escriureperquè, com algú em va dir fa ben poc: estem "tarats". Ja ho veus, una colla de bojos que deixen petja per aquest món blogaire. Jo per descomptat no espero que ningú se suïcidi per la meva heroïna. Aquí podríem entrar en el joc de mots obvi de la paraula heroïna, però no hi entraré.
ResponEliminaImagino que tots més o menys el que volem és abocar coses i ser llegits i els comentaris ens fan evolucionar, créixer i de vegades, fer-nos petitets... Escriure és, com llegir, també una forma d'aprendre. I jo he après molt, gràcies als blogs.
(ah. gràcies per la cita)
Certament, la idea que expressa en Russell evoca una heroïna que caldria matisar. Em quedo més amb el concepte general, la idea, potser romàntica, de la transcendència de la literatura, que el filòsof contraposa al fet religiós i teista que li marca el jesuïta Copleston. Bàsicament, crec, que escrivim per comunicar-nos, cadascú amb les seves personals dèries i no pas per què ningú “es suïcidi” per una quimera de ficció... No és el mateix parir informes o decrets a la feina que posts a la xarxa, tot i que tot és escriure.
ResponEliminaSeguirem aprenent-ne, com tu dius.
Salut.
escribim perquè és una manera de donar a conèixer, de comunicar la nostra opinió davant l'allau d'informació diaria que rebem dels mitjans, o ptser escribim pequè no sabem fer altra cosa.
ResponEliminaFrancesc, coincidim amb la idea de l'escriure per comunicar.
ResponEliminaEn realitat aprofitava el meu post per colocar-vos un enllç amb el debat Russell-Copelston que, potser una mica llunyà en el temps, és molt interessant.
Salut.