dimarts, 31 de maig del 2011

La liquidació de l’Estat ?


La generació que va viure el maig del 68, que és la meva, té fama que va ser contestatària, i entre els molts lemes tòpics que es van fer valdre hi havia una certa sensació de que els papàs havien de mantenir-los i donar-los tot el que deien que els era degut –o el que alguns es pensaven que els era degut- “ Jo no he demanat ser portat a aquest món”- deia el mesell amb grenyes al pare atribolat, quan reivindicava el seu espai de llibertat i la part del pastís patrimonial de la família.   De fet no hi havia una certa unanimitat en aquesta actitud, doncs la majoria érem fills de treballadors que als catorze anys ja ens tocava guanyar-nos les garrofes i per estudiar, fer-ho als vespres, furtant temps de lleure, per la qual cosa  no teníem temps de pensar si havíem triat o no venir voluntàriament a aquest món.
Però el que si ha fet fortuna  és aquesta sensació d’ haver creat un món en el que tothom ens ho deu tot i ens sembla molt normal que el Papà Estat ens faciliti la major part de les coses que provenen d’ uns ens infusos, intangibles, no fruit de l’esforç personal, que proveeixen aquest benestar. Molta gent de fora se’n fa creus del nostre estat de benestar i de com es fa anar la despesa, començant pels sous de futbolistes i acabant pel cafè per a tothom.
Ara aquest Estat totpoderós sembla ser que està en estat de liquidació. Ens han inserit a una Unió Europea que disposa d’uns estàndards, fruits de les seves plusvàlues, i els països PIGS no  podem, amb la nostra productivitat i les nostres plusvàlues, mantenir el ritme de cap manera. Ens han subvencionat i hem malgastat els guanys destinats a produir riquesa. Han acudit al rescat i ens han dit que els nostres estats estan en venda. És l’època de les rebaixes i els totpoderosos G8 i moltes multinacionals i entitats bancàries es barallen  per comprar barats els nostres malmesos sistemes públics. Als grecs ja els han dit que liquidin l’Estat.  Els soferts beneficiaris ara  haurem de pagar a bon preu els serveis  als nous amos. El tema es fa més evident quan el procés porta a que l’electorat, de manera , al meu entendre, bastant miop, s’abraona als braços de la dreta que propicia aquestes liquidacions, amb la desesperança d’una classe mitjana que es resisteix a perdre el seu estatus.
Els constitucionalistes especulen amb el futur jurídic, i com l’Herrero de Miñón,  parlen de “ no subsumir les nacions sense estat dintre d’un estat d’una altra nació, i fer d’aquestes distintes nacions copropietàries de l’estat comú...” com avui ens cita en Josep Maria Puigjaner a “La Vanguardia” parlant de l’allunyament de Catalunya de l’Espanya secular i com a única i darrera fórmula  per mantenir  un estat plurinacional.
Jo em pregunto de quin carall d’Estat parlen aquests: de l’actual, del  passat, o del futur... de l’Estat que està en venda?
Ens havien dit que la sobirania era un bé preuat individual i que delegàvem a un Ens comú, dit Estat, bona part d’aquesta sobirania per atendre les necessitats comuns i la millor organització de la societat.  
No hi ha fórmules màgiques: la liquidació de l’Estat porta de manera inevitable a un nou escenari dialèctic i aquest és el del capitalisme lliberal, sense fre ni mesura, enfrontat a una situació d’ anarquisme, entenent anarquisme com una mena de sistema d’ordre i d’ètica solidària, fruit d’un nou concepte de gestionar la nostra sobirania individual. Caldrà molta matèria gris per resoldre les disjuntives que el fet planteja.  
Les víctimes a curt termini seran els beneficiaris d’aquesta mena de miratge fruit de les subvencions i les especulacions del totxo que ens ha fet creure a tots que érem d’una mena de classe mitjana carregada de drets i amb pocs deures, disposada a vendre’s l’ànima al millor postor que garanteixi les fantasies consumistes i els deliris de  territorialitat, talment com els veïns de Badalona i de tants llocs on s’han oblidat dels més elementals principis de la solidaritat.   
Com es diu pel Vallès, potser hi ha mala peça al teler, però caldrà no deixar de teixir, malgrat l’esforç que això comporta. Es comença amb una certa indignació, potser si.         
De El Roto.

18 comentaris:

  1. M'agrada la frase positiva referida a l'anarquisme. Durant molts anys la paraula anarquisme o anarquia s'ha vist des del punt de vista pejoratiu. Potser els temps que estem vivim ens portin a revaloritzar-la i a posar al rseu lloc el capitalisme liberal desfermat...
    Ara toca treballar, però sobretot fer canviar algunes coses. Ara hi ha moments en què no sóc gens optimista: veig que els camins entre les urnes i el carrer s'allunyen més i més... i els que guanyen a les urnes ho fan tots cofois, parlant de "majoria silenciosa quan ni tan sols es plategen que tan sols representen en realitat ni un 15% de la població.

    ResponElimina
  2. Això és com la fi de l'Imperi Romà, set-cents anys de foscor ens esperen, una llarga Edat Mitjana per davant, tot esmicolat, sense identitat i amb misèria. Com dius ens vam creure que èrem una classe mitjana amb molts drets i pocs deures, però el que èrem és una societat inflada, plena de deutes. Realment mala peça al taler.
    Ei! jo també vaig començar a treballar al 14 anys, dos dies després de complir-los, avui, però, encara que vulguin, els nois no poden començar a treballar ni als catorze ni als vint i quatre.
    Que no es passi res.
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  3. Bones reflexions. L'anarquisme té un parany, no pot establir dogmes i en temps difícils es fa complicat seguir els seus paràmetres sense trair-lo, és el que entoma Joan Oliver a aquella emblemàtica -i propagandística- obra de teatre 'La fam'. Conec molts joves que treballen, ni que sigui de forma precària i en negre, les feines de la nostra època avui pocs dels nostres nois i noies ben peixats les admetrien, però sí que ho fan els nou vinguts necessitats.

    Recordo que els meus primers sous eren de sis-centes pessetes, de les vuit a les set del vespre amb una hora per dinar i quinze dies de vacances a l'estiu, sortia un quart d'hora abans per anar a estudiar i me'l descomptaven. Unes sabates normaletes valien tres-centes pessetes. M'alegro que tot hagi millorat però cal reflexionar sobre com eren aquelles feines 'estables', també.

    ResponElimina
  4. Tot i amb això, ja algu que no quadra: tenen que ensenyar-nos els comptes. Nosaltres, la majoria paguem impostos: indirectes com l'IVA
    i daltres com l'IRPF. Aquests diners, on van a parar? que fan amb els nostres impostos? perquè jo també sé jugar a aquest joc, no pago impostos i no cal que em donin res, ja em buscaré la vida.

    ResponElimina
  5. El més interessant de tot el que podem fer avui és qüestionar-nos coses. Jo avui, veient la història dels darrers anys, començo a pensar que podríem suprimir les autonomies i provar un altre model. Ho dic seriosament: per a què ens serveixen? Avui els catalans som els ciutadans espanyols que rebem menys serveis per càpita en termes absoluts. Això és una decisió del nostre govern autonòmic (i sobiranista, crec que es fa dir).

    ResponElimina
  6. Estic d'acord amb el Lluís, les autonomies sçón un llast i un cost molt elevat, el problema rau en la nostra i la basca que són les úniques que tenen raó de ser,però jo aniria més enllà, el sistema es correcte (la democracia vull dir) el que falla és el factor humà, la Partitocracia que tot ho corromp. S'hauria de rediseñsr la classe política i la seva funció, començant per les llistes obertes i sobre tot perquè algú els controlés. Deia Tierno Galvan que les promeses electorals estaven fetes per a no ser dutes a terme. Doncs aquí, algú per sobre dels partis hauria de revisar els programes electorals i si no es commplien, eleccions i a una altre cosa. Pot sonar a utopia, però també ho era el maig del 68 i el que es demanava i alguna cosa més va cambiar després, potser perqué els va acompanyar la bonança económica i era el moment històric addient, i ara és al revés.

    ResponElimina
  7. Quan hi ha mala peça al teler les possibilitats de redreçar la situació son gaire bé nul·les perquè la peça com més va més s'esguerra. Cal retirar-la i començar de bell nou. Em sembla que la frase defineix bastant bé la situació a Espanya, amb una agreujant: treure la peça i començar de nou vol dir, pel cap baix, anar una (potser dues!) generació en darrera. El vídeo que enllaces és ho resumeix d'una manera molt gràfica.

    És parla de crisi de forma genèrica, però hi ha, com a mínim, tres crisis superposades: la mundial, la occidental i la espanyola (o la dels PIGS, si ho preferiu), que tenen poc a veure entre sí. L'únic punt en comú és que amb la bombolla tot anava amunt, però els mals estructurals espanyols -que com diu el vídeo ningú es va preocupar de atacar en temps de vaques grasses- te unes arrels molt profundes que fan que, mentre altres països de occident comencen a sortir-ne, aquí, com deia, estem atrapats de per generacions.

    La qüestió de la anarquia demanaria una reflexió a banda, però no m'hi veig en cor en l'espai d'un comentari. Només una cosa: l'anarquisme parteix d'una premissa en la que jo no crec: la bondat intrínseca de l'ésser humà.

    ResponElimina
  8. Brian: jo també dubto de la bondat intrínseca, però només perquè hi ha la propietat privada pel mig. Sobre això, Rousseau ja tenia la solució. Abolir la propietat privada i després començar de nou.

    ResponElimina
  9. Eulàlia,
    Hi ha majoria de conceptes que han estat malmesos per l’ús que els humans hem fet d’ells. .L’anarquia, com a sistema ètic i d’ordre és a l’essència dels seus inspiradors i en les seves millors intencions. Malauradament la Història nomes es fa ressò de les malvestats i el puntual desordre que la caòtica situació d’uns mesos del 1936 van propiciar, sovint a càrrec de facinerosos i descontrolats. És allò de que és més noticia l’home que mossega el gos que el gos que mossega l’home.
    Hi ha trets molt positius tot i que a mi també em preocupa aquesta visió a curt termini de la política de ‘qui dia passa any empeny’ i això pots ser pa (magre) per avui i fam pel demà.
    Salut.

    ResponElimina
  10. Júlia,
    Com a mínim no hi havia hipoteca, i el que ara en diuen pisos ‘pastera’ era una realitat, doncs dels nouvinguts d’aquells anys- aquells que ara es queixen de les noves fornades immigratòries- molts vivien rellogats a casa d’altres.
    Una de les febleses històriques de l’anarquisme ha estat sempre la seva vulnerabilitat: qualsevol energumen sense escrúpols pot campar per les seves files impunement i fer-se l’amo de la situació...Més o menys com en d’altres línies del pensament polític, tot i que es moguin de manera més sectària i tancada.
    Quan es tracta del comportament humà i del seus instints animals –allò que en diuen etologia – potser ens en adonem que estem dintre d’una baula evolutiva millorable i que encara ens falta molt recorregut per establir uns criteris d’humanització, per la qual cosa potser no cal anar amb el lliri a la mà.
    Salut

    ResponElimina
  11. Aris,
    I és clar que no quadra. A l’hora de les prioritats prima una sèrie d’objectius que no coincideixen amb els nostres: especialment els que fan referència a la pervivència del sistema, com la banca i d’altres eines.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Lluís,
    L’estat de les autonomies és un eufemisme descafeïnat d’un estat federal, amb la particularitat que molts dels federats no tenen cap mena d’interès en ser-ho, si no és a l’hora de repartir el pastel. Els nostres sobiranistes no són pitjors que els que es veuen venir a l’horitzó blau PP del futur immediat de les Espanyes imperials.
    Salut.

    ResponElimina
  13. Francesc,
    El que dius són algunes de les qüestions que es plantegen els ‘indignats’. La partitocràcia no deixa de ser tenir un sistema de funcionament intern gens democràtic, amb designacions a dit, candidatures fantasmes i tota la pesca, dintre d’una ficció democràtica, expressada en l’únic control: el sufragi universal dintre d’una llei electoral ben galdosa. És una contradicció dintre de la democràcia i obeeix –com l’estat de les autonomies- a una transició tímida i apocada, temorenca d’un estat democràtic real que passés comptes amb el passat franquista, que segueix campant – veieu el darrer escàndol del diccionari biogràfic de l’Acadèmia de la Història, que lloa el dictador i denigra i menysté polítics republicans, com Azaña- Una transició feta sota l’amenaça dels sabres i que no som capaços d’esmenar. No cal gaire imaginació: nomes cal anar al dret comparat
    Un sistema democràtic ben guarnit és controla per si sol.
    Salut.

    ResponElimina
  14. Brian,
    El vídeo que enllaço a l’entrada em va semblar excel•lent i senzillament molt didàctic. Ben cert que les arrels son prou profundes i provenen d’una manera especulativa d’entendre l’economia i coincideixen en el temps amb les ‘altres’ crisis.
    Els teixidors te’n podrien explicar de males peces als telers. Del millor estam, sovint, n’han hagut de fer, via regeneració del material, bastes mantes i gruixudes franel•les per no perdre bous i esquelles.
    El tema de la bondat intrínseca de l’esser humà i la seva incidència en les línies de pensament, ja l’hem apuntat més amunt. Jo penso que aquesta conducta indesitjada tan afecta l’anarquisme com el mateix cristianisme i ha malmès molts intents socialdemòcrates i d’altres utòpicament emancipadors de la humanitat.
    Salut.

    ResponElimina
  15. Lluís,.
    Potser la propietat privada forma part del comportament territorialista i animal d’aquests primats pelats i degenerats que tan bé descriu l’etiologia com a ‘homo sapiens’ Ja pot anar cantant en Rousseau si qui mana és el BBVA i d’altres mascles dominadors de llom platejat.
    Ja vindrà l’estiu !
    Salut.

    ResponElimina
  16. Artículo muy interesante, y aunque en los 68' tenía catorce años, cursando la secundaria claro está 'la primavera rebelde' me llevaba como el perfume juvenil y prometedor de un mejor futuro.
    Pues mira en qué estamos!
    Por otro lado, pienso, si no se ha perdido todo, es imprescindible volver a empezar
    Recibe un abrazo desde Uruguay

    ResponElimina
  17. Enletrasarte,
    Bienvenido a este blog. Bien cierto: La vida es este eterno ciclo de renovación.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  18. Con animo de mejorar, advierto. las autonomías han sido un lastre para el desarrollo del país, entendiendo país como España. Digo lastre, pues es lo que pienso, las autonomías la mía la primera no han servido para mejorar la vida de los ciudadanos sino para aumentar los impuestos y las cargas públicas. Hemos estados tan ocupados viéndonos el ombligo que aparece el hambre y la miseria. Dedicándonos a criticar a nuestro vecino, no hemos defendido el bien común. Pero... ¿que es el bien común? cada uno lo ve de diferente manera, la mía es la distribución de la riqueza generada en un país entre sus habitantes, esa Utopía que todavía defendemos algunos. Pero distribuir no significa regalar, distribuir es que algunos trabajan en algunas cosas que, a priori pueden parecer menos productivas, pero trabajan y se esfuerzan; redistribuir no es pensar que papa estado tiene que mantenerme como piensan algunos; pues ¿quien es papaestado? el estado somos todos y todos debemos contribuir a su mantenimiento.
    Hemos vivido años del pelotazo, de la ganancia sin esfuerzo, esa ha sido nuestra cultura y ese ha sido el causante de este estropicio.
    A mis hijos ya les condiciono las propinas al esfuerzo, y sinceramente creo que eso es educar.
    Si vivimos pensando en las diferencias (si las hubiere) no llegaremos a ningún sitio...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog