Les calcetes de les Valquíries.

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.

Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida  reraguarda castellana, massa jove per anar al front,  estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.

Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a  voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.  

En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat,  ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot  fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.

Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta.  També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades,  pels joves de les SS.

Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un  hospital.  La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones. 

Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i  aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista,  van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.    

En Càstulo Pérez Robles va rebre un  nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.

Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.  

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú,  tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.      

Jardins del Palau de Pávlovsk