La mort no accidental de dos anarquistes.

Garrot vil. Pintura de Ramon Casas

En Gregorio Mayoral Sendino, de Burgos, de 61 anys, havia arribat a Barcelona el dilluns dia 8 de maig del 1922. La seva comesa era portar a terme l’execució de tres reus condemnats a mort, doncs era botxí de professió. El tipus tenia l’aspecte d’un infeliç, segons exposa “El Dia Gráfico”. Un personatge com el  que tan bé va retratar en Berlanga en el seu film “El verdugo”. Vestia  pantalons de vellut, espardenyes i una americana grisa tronada i anava cobert amb una gorra.

Els tres sentenciats havien de ser: un manresà anomenat Alfons Altimiras, reu d’un delicte de parricidi, i dos de Sabadell, en Victori Sabatè i en Martí Martí (Cadirots)  condemnats per la mort de l’industrial Théodore Jenny.

A les sis del vespre els van entrar en capella mentre els llegien la sentència. Els de Sabadell van pregar que el seu advocat, en Garcia Tornel, els la traduís al català per no perdre’n detall, i coneguts els termes de la mateixa van fer pública manifestació de la seva innocència i es van negar a signar l’haver-la escoltat .

La premsa de l'època proclama que els reus van demanar ser confortats esperitualment, però la família ho va desmentir:

“Les monges li penjaven (a Victori) medalles al coll, però ell se les arrencava i les llençava al terra. Les monges les collien i les hi tornaven a penjar...” –explicà la seva germana.

El capellà pretenia confessar-lo, a la qual cosa en Victori Sabaté es negava, dient que ell era innocent i no li calia confessar res que no fos veritat.

Fins i tot el seu pare li va pregar que ho fes, a la qual cosa va respondre enèrgicament: “Pare, sóc innocent!”.

Els van donar sopar: sopa, ous, cafè, postres i cigars. I van passar la llarga nit, fortament custodiats, acompanyats de la família -tret del manresà que no tenia ningú- l’advocat, el director de la Model, capellà i monges.

En Martí Martí va demanar casar-se amb la seva companya Rosa Cañellas, per legalitzar la seva situació i la del fill  de dos anys que tenien. A les nou del matí del dia 9 es va oficiar el casament pel capellà de la presó.

Ja de bon matí, en Victori Sabatè es va posar a dormir fins a l’hora de l’execució.

Poc abans de les dotze del migdia van sortir de la presó els familiars, amb gran mostres d’aflicció.

Al patí de la quarta galeria de la Model hi havia el patíbul amb el sinistre Gregorio Mayoral feinejant i un parell de funcionaris de la presó que l’auxiliaven.  Segons “El Día Gráfico”, quan preparava la seva funció, es feia especialment antipàtic i  repugnant, posant a punt els estris de matar, compostos d’unes cordes, uns draps i el corbatí i la palanca del garrot, que llustrava escopint els draps amb els que ho  fregava tot. En acabar i quan ho tenia tot a punt es  quedava dret amb les mans a l’esquena, al darrere d’un post de metro trenta amb una banqueta per seure el reu, que és l'anomenat garrot, tot esperant que li portessin els  condemnats.  

Es va constituir el Tribunal Sentenciador, acompanyat per congregants de la Santíssima Sang i de la Bona Mort, alt personal de la Model, dos metges forenses, tropes de guàrdia i uns pocs periodistes.

Passats deu minuts de les dotze van portar el reu de Manresa,  l’Alfons Altimiras i va ser executat. Una bandera negra va ser  hissada  i la gent del carrer va descobrir-se respectuosament. Algú es va posar a somicar i la mare i les germanes d’en Sabaté  van caure en basca.

Els detalls queden reflectits en la premsa de l’època:

En Victori Sabaté va ser dut al patíbul poc abans de dos quarts d’una; anava vestit amb roba de treball de mecànic, li van donar a besar el crucifix que va rebutjar. Va estrènyer la mà de l’executor i amb un ample somriure li va preguntar:

-¿Tiene usted hijos?

Si señor- va respondre el Gregorio Mayoral Sendino.

Pues lo pasarán mal contigo...Mira, mi padre me ha dado esta naranja: Yo te la doy a ti”

El botxí va agafat la taronja i la va deixar damunt de la gorra que hi havia darrere el patíbul.

En Sabaté va reiterar en veu alta la seva innocència i va pregar al botxí que no li fes gaire mal. Va anar a seure tot sol  a la banqueta sense ser acompanyat i va demanar que no li posessin cap caputxa. Passats set minuts de dos quarts d’una va començar l’execució. Els forenses van certificar-ne la mort a tres quarts d’una.   

A la una van portar en Martí Martí, (Cadirots). Duia americana gris i pantalons de mecànic. Es mostrava afligit i besava el crucifix que li oferien. A un quart de dues els forenses van certificar  la seva mort.    

Hi va haver una sèrie d’intents de rehabilitar la memòria dels dos executats, que van ser condemnats  en un procés farcit d’irregularitats, basat en unes confessions arrancades sota coaccions i tortures i passant per alt i sense atendre els nombrosos testimonis que situaven els reus en altres indrets el dia dels fets. Van voler fer un escarment públic en uns moments de forta radicalització de la lluita social i  mai es va aconseguir la revisió del judici.  

L’opinió pública de Sabadell els va absoldre. El context del crim es situa “vox populi” dintre de l’àmbit familiar dels Jenny i fins i tot circulen llegendes urbanes, també per part de gent de la dreta, que diuen que la víctima no havia de ser el vell Théodore, sinó el seu fill gran  i que l’impulsor podia haver estat el fill petit François Auguste, apartat dels negocis i desheretat,  el qual, en estat d’embriaguesa i ja passat el temps,  se’n hauria vantat davant de tercers en el París de les seves disbauxes. Una altra versió diu que  el François Auguste va morir de desgràcia i va confessar-ho tot abans d’expirar, però tot això son hipòtesis sense confirmació veraç.

Es diu que els autors materials podien haver estat uns refugiats francesos, desertors de la Guerra Europea, i un tal Pierre, en concret,  un dels sicaris assassins.  

Altres fons, políticament interessades, parlen d’un crim societari a càrrec d’anarcosindicalistes, però que no eren els que van ser encausats i condemnats.

Sembla ser que tot indica la innocència dels dos cenetistes, tot i que l’estigma de ser uns criminals va marcar fortament aquelles famílies. Una germana del meu pare es va casar amb el vidu d’una Cadirots. Aquell meu oncle  va ser un carreter i drapaire bastant arrauxat,  cap de trons, cul de taverna i busca-raons. La meva avia no el va poder veure mai, i el seu argument més poderós no era pas la seva conducta puntual, era el vell prejudici: “És que la meva filla s’ha anat a casar amb un “Cadirots”...!”        

·          Aquest article està basat en els apunts d’Andreu Castells “Sabadell, informe de l’oposició” Edicions Riutort 1975.

·          Consultes d’hemeroteca de l’època dels fets.

·          Records d’evidències verbals escoltades. 

Agarrotat, de Goya