Divagacions noctàmbules.

Fotograma de 'Les 400 coups'

A la matinada, Sabadell, que era una ciutat fabril i industriosa, a mitjans dels anys seixanta no era gens propicia per la vida bohèmia i tot era  tancat, tret d’algunes excepcions. Una d’elles era un catau del carrer Sant Antoni, que avui és un  digne bar que fan esmorzars i menús pels empleats de les gestories i entitats bancàries veïnes, i que aquells anys era una mena de “cal mai tanquis”.

El secret de la  permissivitat seria que el local era menat per un individu gras i malcarat, habitual dels cercles de Les voltes de Ca l’Olivé –la vella casa pairal del poeta que usava el  pseudònim de ‘Pere Quart’ -  on hi radicava la seu de la Falange, els excombatents i tota la pesca del “Movimiento”, motiu pel qual  els Municipals no s’hi deurien veure en cor i farien la vista grossa. L’individu en qüestió estava sempre rodejat d’un grup de camarades: una colla d’homes entre els quaranta i els cinquanta anys que feien despesa de grans quantitats de vi de la Rioja i de conyac andalús.

Un petit grup d’estudiants i treballadors que l’endemà els caldria matinar, sortien de veure la darrera del Truffaut i els calia un lloc on fer-la petar. Tot i que no els agradava l’ambient del catau del carrer Sant Antoni, era l’únic lloc on no vindria el cambrer i els diria que ja era l’hora de tancar, sempre que els fatxes tinguessin les copes ben  plenes. La qüestió era, doncs, anar a una taula ben arrecerada de les efusions etíliques dels salvadors de la pàtria i anar-li fotent amb els comentaris de ‘Les quatre cents coups’. Sovint la conversa s’havia d’interrompre, doncs els energúmens, passats de vi, es posaven a desafinar vells himnes, com el ‘’Ich hatt’ einen kameraden’"cantat en un mal alemany amb fort accent català.

No es pot barrejar l’aigua i l’oli, però el seu contacte es fa inevitable si els poses dintre la mateixa ampolla, i la vella paranoia dels salvadors del món de la malevolència de jueus i  bolxevics, es va fer palesa quan van voler establir comunicació.

El primer ‘déuvosguard’ va ser quan un dels tipus –un antic tinent de complement, ja llicenciat de l’exèrcit, conegut per la seva afició a vestir l’uniforme (que ja no tenia el dret d’usar) i pujar al tren dels Catalans ( avui de la Generalitat) a espantar els nombrosos soldats que hi anaven i venien, amb l’excusa de si duien ben cordada la guerrera o  les botes mal llustrades- es va apropar, ben embriac, i es va dirigir a un a l’atzar, dient-li de manera prou amenaçadora: - “Nano, si tu ets jueu, jo sóc nazi!- davant la qual cosa, tot el grup es va aixecar amb indignada i defensiva actitud. L’obès de la barra i els seus amics van interposar-se per posar pau, calmant l’irat vocacional i frustrat  militar de tendències judeòfobes malgrat la seva inconfusible semblança semita.

El gras va portar a la taula l’ampolla de Rioja i unes copes i  a continuació va començar el subtil interrogatori: Què feu ?... Què estudieu?...On aneu?...De on veniu?, que els nois varen respondre amb evasives i fintes. Veníen del cine i els agradava beure alguna cosa abans d’anar a dormir. Tan aviat anàven a veure una pel·lícula  com a fer una cervesa al xalet de la Carretera de Terrassa on hi havia un bon munt de bagasses. ..En aquesta vida no tot era treballar i estudiar, collons! – va apuntar un,  tot fent-se l’home, la qual cosa va semblar que feia gràcia als  fatxes.

Es van posar sentimentals –coses del vi-  i van anar traient fotos: Aquesta és la meva nena, i aquella la meva dona... i aquest soc jo, quan vaig estar a Rússia amb la ‘División Azul’; i apareixia el tipus en qüestió, vint anys més jove, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht.

O sigui que aquests van ser còmplices dels genocidis, l’holocaust i les matances que es van perpetrar –algú va pensar.

Explicava amb els ulls entelats que varen combatre al riu Vóljov, que van estar a Riga i a Kiev que van encerclar Leningrad, on va morir tanta gent de gana i de fred. Parlava d’aventures amb dones russes i letones i que hi van deixar la pell un munt de camarades, tots bons amics. 

Un confessava que des de llavors, tenia tendències d’autòlisis i sovint pensava en suïcidar-se.

Mentre estaven mostrant la sentimentalitat de les seves enyorances i de les seves frustracions, va entrar, tot fent tentines, un d’aquells alcohòlics habituals, de la mitja dotzena  que a les tantes de la matinada encara van cercant, sovint endebades, qui els serveixi la darrera copa de la nit.  L’obès li va dir, de mala manera, que la barra estava tancada i ja no es servien més copes i que fotés el camp.

L’embriac, frustrat, va deixar anar les seves ires i va començar a desbarrar:

La culpa de tot això la té aquesta merda de règim, i el cabró del Franco que ens té a tots agafats pel ganyot –va dir amb la mirada aquosa però desafiant.

Aquell paio estava embriac i no controlava els seus impulsos, però no era boig ni tonto, i de seguida es va adonar del moviment amenaçador d'un grup de  parroquians i ja sabia el pa que s’hi donava.

S’havia desvetllat de cop i havia sortit esperitat per la porta, corrent Sant Antoni  amunt. Aquells paios anaven al darrera i un duia a la mà una pistola, una Astra del 9, com la de la policia. Van sonar dues detonacions seques que van retrunyir en el silenci de la nit com dos potents petards.

El petit grup d’afeccionats al cinema de la ‘nouvelle vague’ es va fer fonedís també carrer Sant Antoni amunt. Per sort no hi havia ni sang ni cadàver, sembla ser que l’embriaguesa del tirador no havia propiciat fer una bona punteria.   

            

Era evident que aquella generació – la dels vencedors dels nostres pares- que havien somniat una revolució corporativa  també s’havien quedat sense referents i se sentien traïts i tanmateix derrotats. El seu món, tant el dels vencedors com el dels vençuts,  ja no hi era i els seus líders,  ben  morts i enterrats.

Amb d’altres connotacions, la generació següent que era la que somniava amb la cultura occidental, la ‘nouvelle vague’, la revisió del  marxisme i la redempció de l’esser humà, també va perdre els seus de referents i encara va fent la ‘viu viu’ persistint amb les fórmules de la coexistència dels drets humans i la dels interessos oligàrquics sota el paravent dels estats de dret.

Sembla ser que avui la gent més jove està demanant el seu lloc en el món i potser  són a la barra demanant  la darrera copa de la nit, la qual cosa fan optant pel clam inconnex, anarquitzant  però coherent,  del desig d'un ordre nou.

Ara només cal esperar  que no hi hagi d’altres embriacs, sadollats de massa copes i d'excés de frustració i de conservadorisme,  que surtin a trencar el silenci de la nit amb l’espetec sord de les seves ridícules armes de pacotilla.