Robert Cappa
Avui fa 66 anys que les forces aliades van obrir un segon front, desembarcant a les platges de la Normandia. Va
Aquelles jornades es van cobrar moltes baixes entre la gent mobilitzada pels diferents exèrcits, ja fossin americans, britànics, francesos –entre els que hi havia no pocs republicans espanyols- i alemanys, dels que se’n ha parlat abastament.
Robert Cappa
Dels que no se’n ha parlat tant, és de la gran proporció de civils que en van rebre les conseqüències, ja sigui pels bombardejos preparatoris, com per les incidències dels combats. En Beevor els xifra en no menys de 20.000.
Potser avui, quan els veterans supervivents i els simpatitzants dels rituals bèl·lics, disfressats amb rars i estrafolaris uniformes, com en un grotesc i tètric carnaval, es passegin pels escenaris de les massacres, serà el moment de recordar a tota aquella gent anònima i soferta que, sense cap altre culpa que viure on algú havia decidit lliurar la batalla, hi van deixar la pell, en holocaust d’aquell déu Mart que hom invoca més sovint del que caldria fer-ho.
(Vull dir, en honor a la veritat que el format d'aquest post ha estat plagiat del brillant estil del Lluís Bosch al Riell Bulevard)
Des de les hores, cada cop més, la proporció de víctimes civils sobre les militars ha anat creixent; avui en dia em sembla que ja les superen àmpliament en les diferents guerres, o "conflictes armats", com se'n diu ara. Però si t'atures a pensar-ho, tampoc hi ha tanta diferència; "víctimes innocents", se'n diu dels morts de la població civil. ¿No son igualment innocents els morts de gana que s'allisten a l'exercit com a últim recurs per subsistir ells i les seves famílies, o aquell que hi son empesos si vols per força?
ResponEliminaEls conflictes d'avui ja no tenen víctimes militars, sinó civils. I això va començar en un moment indeterminat -per a mi- del s. XX. Normandia no va ser l'únic lloc, és clar. Però en un dia com avui, val la pena recordar-ho.
ResponEliminade fet ara ja només hi ha víctimes civils i a penes de militars, habia oblidat l'efemèride Ramon, la memòria és selectiva a vegades, tant que a mi em faltava un ant per nèixer quan es va produir el desembarc. Per cert vaig veure una pelicula que es deia no se qué del Soldado Ryan que era molt tópica, però els primers vint minuts que és el desembarc de Normandia vaig trobar que estava molt ben fet.
ResponEliminasalut.
Certa, Brian: tant civils són els joves mobilitzats com la població civil. Els uns els han entrenat i equipat i els altres son quitxalla i gent gran que passen fam i els toca el rebre.
ResponEliminaÉs el concepte de “guerra total”, que va de la mà de la industrialització i la militarització dels mitjans, Eulàlia. La nostra guerra civil ja va ser-ne un exemple, quan es massacrava els habitants de les ciutats, com Madrid i Barcelona, per minar la seva moral, amb macabres assajos com Gernika, Granollers i d’altres...
La peli del soldat Ryan (basada en un fet real, en la seva idea) és un refregit de diferents fils mítics del gènere bèl•lic (alguns crítics en van dir que n’era un homenatge) Els vint minuts primers de carn i fetge s’apropen bastant al caos que deuria ser els primers moments de l’assalt, amb les defenses intactes i l’allau de gent deixada anar a la platja...Del tàndem Hanks-Spielberg n’han sortit unes sèries de TV de molt bona factura (“Band of Brothers” i darrerament “Pacífic”) que d’una manera molt planera i amb un cert realisme, pretenen explicar l’assalt a Europa i la campanya del Pacífic, des del punt de vista del USA. Estan basats en relats dels protagonistes, que hi surten, i gasten una mica de l’autocomplaença del americans quan expliquen la seva història. Sempre es pot llegir entre línies, i es posen en evidències cagades monumentals, com Les Ardenes, la campanya d’Holanda i el mateix desembarcament. En l’altra sèrie (Pacífic) es esgarrifós veure els combats entre “marines” i japonesos a Okinawa , al bell mig de la població civil, que en resulta massacrada