En Francesc Puigcarbó ens parla al seu blog, de l’”Anís Infernal, Lo pitjor del món”, en un article treballat, fruit d’una meritòria i laboriosa recerca. Aquest anunci és una mostra del que en podríem denominar publicitat en sentit contrari: parlar malament d’alguna cosa per crear un cert interès vers ella, que pot ser tan o més eficaç que la positiva.
A propòsit de publicitat i d’ anissos, hi ha un fenomen prou curiós amb el famós "Anís del Mono" i la seva darwiniana etiqueta, on hi apareix un lema d’exalçament científic i la caricatura d’un homínid en evolució. Ja fa temps que vaig penjar a "Relats en Català" una història en clau de conya, dedicada a un capellà epicuri que patia la contradicció de creure en transcendentalismes creacionistes i agradar-li els carajillos d’”Anís del Mono”, de reconeguda militància evolucionista pel seu homenatge a Darwin. Doncs bé, l’”Anís del Mono” va haver de patir un atac publicitari per part d’una altra marca: L’”Anís del Tigre”, que es menja el mono.
Els de Badalona li van posar plet als del tigre i el van perdre, doncs l’advocat va al·legar que no pretenia atacar la marca i no hi havia cap relació entre la una i l’altra. El que es menjava el tigre no era aquell homínid mig evolucionat que pintaven els de la marca del senyor Bosch, sinó una mona comú, sense evolucionar ni tenir cap altra connotació. La mona del “parque”, vaja, i femella, mentre el de Badalona es referia a un mascle...i va colar.
Vaig conèixer la història de l'Anís Infernal fa un temps, i gràcies a l'obra de Vidal Vidal "La ciutat de l'oblit", resumida a "Salvatge Oest". La vaig recollir d'alguna manera en un text, perquè la trobo molt divertida. Ara he descobert la segona part, perquè el Tigre el desconeixia. Com que el meu cognom també és Bosch, sempre he sentit una gran simpatia pel mono.
ResponEliminaa vegades sembla com si tots plegats en fessin un abús, del licor vull dir no de la resta ;)
ResponEliminaCom bé diu la Clídice, amb aquestes coses del licor sembla que tots en fagin un cert abús...;)
ResponEliminaEl tema de la publicitat al segle XIX és per investigar-lo, amb en Casas, Nonell -i frontera enllà el Toulouse Lautrec- pintant cartells i amb aquesta competència entre ingénua i ferotge que es gastaven...Els comunicadors d'avui dia se'n deuen fer un bon tip de riure.
Miraré de llegir el Vidal Vidal, que desconec.
Salut.
Algun tastador expert que ens pugui dir quin dels dos anissos és més bo? És que a mi l'anís no m'agrada gens... Les matriarques de la meva familia si que es cascaven unes bones "palomitas" quan arribava la calor.
ResponEliminaaquest del Tigre no el coneixia, si que dona la cosa aquesta de l'anís. Per cert que buscant informació de a cosa aquesta de l'anís vaig trobar un enllaç - a veure si el trobo - duna senyora que de cgnom es deia Sales i que tenia a veure amb l'anís, havia llogat un pis a Jesús Montcada a Barcelona. Mira, aquí s'ha obert una altra via d'investigació com diria la cosa aquella de l'Acebes.
ResponEliminasalut
Un raig d’anís al cafè sol ser gratificant, tot i que és bastant indiscret –fa una olor inconfusible- Jo prefereixo el del Mono i no conec el del Tigre, Helter.
ResponEliminaFrancesc: entre que el del Mono el fabrica un tal Bosch –potser parent d’en Lluís- i això del pis llogat al Jesús Moncada, la cosa ja va agafant cos i anem lligant caps...;)
Salut.