El vaig conèixer a la reunió de veïns on es discutien quatre assumptes domèstics de la comunitat: que si la quota trimestral, que si s’han de plantar flors al jardí, que si cal esporgar els arbres, que si ja toca pintar les reixes de les portes... i totes aquelles coses que es solen debatre en aquestes poc amenes i tedioses reunions. Em va cridar l’atenció la intervenció d’un veí: un home d’uns quaranta anys, amb el que mai havia canviat altra paraula que un protocol·lari “Bon dia” o “Bona tarda”. Sempre l’havia tingut per un esser solitari i misogin, doncs semblava viure sol i no es relacionava mai amb ningú, tot i que alguna vegada havia aparegut amb una dona, més o menys de la seva edat, més aviat elegant, estirada i antipàtica, com ell, que acomboiava un parell de criatures de set o vuit anys. El paio em va cridar l’atenció al intervenir en un parell d’assumptes de l’ordre del dia de la reunió de veïns, amb un to arrogant i avassallador, d’aquella manera en la que hom intenta més aviat vèncer al contrari que no pas convèncer-lo. Un d’ells era la petició d’una veïna que demanava permís per fer una senzilla obra particular. Tot i que la petició era banal i no causava molèsties al veïnat , aquell home malcarat s’hi oposava amb una vehemència digna de una millor causa. Quan la pròpia lògica del intranscendent tema feu que la veïna rebés el suport i la solidaritat de la resta dels assistents, aquell home va intentar fer valdre la seva raó, pel damunt de la opinió general, basant-se en una autoproclamada condició d’advocat en exercici. Per aquesta única raó pretenia que la seva opinió era de major qualitat que la de la resta dels assistents que no disposaven dels coneixements jurídics per fonamentar les seves opinions.
Una mica indignat per la seva gratuïta intolerància , i picat en el meu amor propi, el vaig abordar al passadís, dient-li que jo també havia estudiat lleis i que no n’hi havia per tant. Volia manifestar-li el meu convenciment que la meva opinió era d’igual valor que la de qualsevol altra ni que fos la del metge del tercer o la del paleta del segon, per no dir el de la senyora que demanava permís per fer obres. Vaig venir a dir-li, amb tota la diplomàcia de la que vaig ser capaç, que la seva aferrissada defensa de la innòcua pretensió de la veïna, venia a ser com matar mosques a canonades i encara més invocant inexistents i preteses raons jurídiques, nomes basades en la suposada prevalença de la professió, que jo personalment situava a un nivell més respectuós. Volia posar en evidència la pobresa deontològica de la seva actitud. Per aquelles estranyes coses que deuen fer que els ser humans siguem així de complexos –en aquell supòsit crec que es tractava d’ una mena d’afinitat corporativista- el que podia haver constituït un motiu de distanciament, va fer que ho fos d’apropament. Aquell paio superb i desagradable, lluny de distanciar-se, va fer-me partícip de les seves confidències, trobant-nos, tot xerrant carrer avall prenent una cervesa a una terrassa.
“Jo aguanto molta pressió”- deia- “ M’haig d’ocupar de perseguir morosos per compte d’una entitat bancària, i creu-me que és una feina dura. El món està ple de pollosos, que sempre estan disposats a clavar-te-la. Si no és per la via de la llagrimeta fàcil, ho proven per la de la trampa o el tripijoc” –seguia, mentre se li humitejaven els ulls per la vehemència amb la que deixava anar les sentors de les tripes de la seva ànima- “Gairebé sempre et diuen que son pares de família i que, si els embargues, perden l’habitatge i es queden al carrer i amb el deute que no cobreix la subhasta dels seus béns, fent-ne de tot un gran drama. Merda de sentimentalisme !. Si no, et venen amb enrevessades filigranes d’enginyeria proposant refinançaments impossibles, que sistemàticament cal rebutjar, doncs sovint amaguen un malèvol intent d’allargar el problema. Podrien haver-hi pensat abans d’entrampar-se, els responc, invariablement i procedeixo a tramitar les demandes judicials oportunes. M’hi guanyo força bé la vida, tal com et pots suposar, però és una feina molt dura, molt dura, l’haver de bregar tot el sant dia amb aquesta patuleia de bergants, de pares de família estereotipats i insolvents i de fracassats empresaris arruïnats...”- es va beure la cervesa amb un parell de glops i en va demanar una altra. Vaig intuir que la lluïssor dels seus ulls era més aviat deguda a la quantitat d’alcohol que diàriament ingeria que no pas per la continguda emoció per la sort de les seves víctimes.
“Una manera que tinc de perdre el contacte amb la realitat i esbargir una mica la boira és pujant a
Ens varem acomiadar, jo a casa i ell al que serien les seves peculiars evasions particulars, que de ben segur se’n hauria deixat d’altres de tan pintoresques com la que havia confessat, al tinter.
Vaig fer-me una lleugera idea de la psicologia del personatge amb el convenciment de que la propera vegada que el sentís fer servir els seus pretesos coneixements jurídics i la seva qualitat d’advocat per fer callar alguna pobra veïna, em trobaria i de debò. No és de rebut fer servir un rifle del 22 guardat al fons de la barca per abatre indefenses gavines voladores.
