He llegit el testimoni de l’Eulàlia Mesalles al Riell Bulevard i les seves impressions en relació a l’exposició de fotografies de Gerda Taro i Robert Capa i em ve a la ment una història sobre els dolorosos traumes de la guerra.
Al marge de les estratègies i les tàctiques, de les idees, les pàtries i les coartades emocionals, hi ha el sofriment de les tropes. Els soldats, voluntaris o arrencats de la llar, mal vestits i mal nodrits, servint de carn de canó als front de combat.
La història és la següent:
El pare, que havia combatut al costat de la República a la 25 divisió del García Vivancos (nom de la columna confederal que va sortir de Barcelona dirigida per un fuster anomenat Ortiz, la “Roja y Negra”, quan va ser integrada per l’Exèrcit Popular), era portalliteres i la seva feina era la de recollir ferits, sempre a descobert i sota el foc enemic. Va entrar en combat varies vegades en dues sagnants batalles: Belchite i Terol, on va ser greument ferit.
Ja fa bastants anys, jo era un adolescent barbamec i érem al seu poble, una petita pedania de l’Alt Urgell, sota la Serra del Cadí. Era un matí de tardor i trescàvem pel bosc, collint rovellons (dic “collint”, doncs al Prepirineu es “cullen” o es “pleguen” i en altres llocs es “cacen” o es “busquen”)
Feia molta calor i totes les olors del bosc es multiplicaven en una orgia de sentors. El pi negre s’enfilava costa amunt per les fondalades del Cadí i estàvem immersos en una d’aquelles sensacions, entre melangiosa i absent, que et provoca el sentiment d’estar lluny de tota mena de civilització. Cada bri d’herba, cada matoll, cada moviment d’alguna bestiola fugint, adquiria un protagonisme inusual en altres situacions. Pels porus del cos i per tots els sentits hi entraven les mil i una sensacions plaents de la natura. A dalt, un cel blau, net, sense ni una boira i les crestes calcàries de la Serra del Cadí com un blanc decorat kitch, quasi wagnerià.
El pare, tot de repent, empal·lidí, i li vaig notar una mena d’expressió de terror al rostre.
“Què et passa?”- Li vaig preguntar.
Pensava que li anava a donar un atac de cor, o un ictus. Vaig espantar-me.
Va tardar. Es va anar asserenant de mica en mica i em va respondre.
“Ostres, res, no t’amoïnis; nomes era la farigola!”- va dir, ja tranquil i amb el color habitual al rostre.
“Per un moment m’havia semblat sentir pudor de mort, com si hi hagués un cadàver abandonat allà al mig...” –va dir.
No va explicar res més, però vaig comprendre el que l’hi havia passat: Havia combatut a l’Aragó, on la vegetació és de matolls de plantes aromàtiques. S’havia afartat d’aixecar morts i ferits al bell mig de camps de farigola i romaní. La seva olor sempre més aniria associada a la mort, la sang i la barbàrie humana. L’hi havia passat aquella mena de fenomen que havia investigat en Ivan Pàvlov i se’n diu reflex condicionat.
Ja veuràs que al Riell seguim comentant aquesta mena de fets, i ja en portem una colla. Tot i que una mica desordenadament, anem aportant cosetes a aquest caos que es diu Memòria Històrica. Salut!
ResponEliminaJa me’n havia adonat. Avui mateix fas al Riell una reflexió molt interessant sobre la violència a propòsit de les memòries de l’Avi Miquel.
ResponEliminaJo disposo d’un breu i modest diari de guerra del meu pare. Crec que s’hauria de potenciar la conservació d’aquestes pinzellades personals per fer-ne el gran tractat de la Memòria. Hi ha gent del mon de l’arxivística, dels museus i dels passadissos universitaris, que tenen encetades campanyes personals sobre el tema, però no s’arribarà enlloc si no hi ha alguna instància oficial que s’ho faci seu.
Salut.
Gràcies per la referència al post sobre l'exposició, és ben cert que em va impactar. .
ResponEliminaDe vegades ens pensem, en el nostre món àudiovisual que tan sols tenim records enimatges o com a molt sons, però les aromes i els sabors poden ser molt i molt evocadors.
Ho intentem ni que sigui amb lleus passos.