diumenge, 13 de setembre del 2009

La Segona Guerra Mundial arriba a Mataró (i 2)



(Foto publicada per la revista “Sàpiens”)

  1. Charles M Peedom. El navegant tenia 24 anys. Un mestre d'escola, que havia canviat el guix i la pissarra per una metralladora. Casat, va ser cridat a files 20 dies després del naixement de la seva filla. Seria condecorat en 2 ocasions. 
  2. William Bill C. Macdonald. El pilot era de Melton (Victòria). Tenia 27 anys. Era alt i prim, amb el cabell negre i un somriure sempre a la boca. Bon esportista, era camioner, encara que el seu somni era volar: la guerra li donaria l'oportunitat de fer-ho.
  3. John W. Lewis. El segon pilot tenia 22 anys. Nascut a Adelaida, era administratiu en un comerç. Sempre havia volgut volar, i va intentar entrar a la força aèria sense permís patern el 1939, quan encara era menor d'edat. Es va allistar al desembre de 1941.
  4. Frank R. Lamond. Artiller de la torreta superior i tenia 21 anys. Era l'únic noi de 5 germans que havia estat cridat a files. Va destacar per la seva punteria i va ser condecorat en cinc ocasions.
  5. Michel Tom Woods. Artiller de cua. Tenia 28 anys i treballava de mosso en un magatzem. Estava casat i era pare d'un nen nascut el 1943, que no va arribar a conèixer. Va ser condecorat en 3 ocasions.
  6. Ron Lanham. Operador de ràdio. Era de Nova Gal les del Sud i tenia 21 anys. Treballava com a subdirector en una entitat bancària de Sydney. Durant el seu servei, va demostrar una gran preparació i va ser condecorat 5 vegades.
Els cossos de tots els aviadors, exceptuant el del sergent Lemond, que no va ser trobat, descansen al cementiri de Mataró.


Havien passat els anys i cap als seixanta del segle XX, en Facund Farell vivia a Sabadell i es dedicava a vendre material tèxtil viatjant per tot Catalunya. Un dia era a Ripoll, amb la seva maleta plena de mostres, i va aprofitar entre dues visites per anar a fer una visita al vell monestir.
Allà hi havia un grup d’estrangers –els típics turistes que començaven a sovintejar el país- que parlaven anglès. Com que des de que s’havia volgut rendir al aliats, quan l’incident del B26 Maraurder a Mataró, el seu nivell del idioma havia millorat força -sociable com és ell- va encetar xerrera amb els visitants: Que si el romànic aquí, que si la Catalunya vella allà, que si patatim, que si patatam.
Va saber que era un grup d’australians que feia turisme, tot i que l’objecte del viatge era la recerca de la tomba d’un familiar seu que havia mort en un lloc indeterminat de la costa catalana durant una missió de reconeixement quan la Segona Guerra Mundial –servia a aviació al 14è esquadró de la RAF amb base a Còrsega –i el seu avió, misteriosament, havia desaparegut en aigües jurisdiccionals espanyoles.
En Facund Farell va poder explicar que n’havia estat testimoni. Va poder donar detalls de la situació i informar que els cossos de cinc tripulants, entre ells el del familiar dels visitants, eren al cementiri de Mataró. Un sisè va desaparèixer i les seves restes deuen estar amb les de l’avió, que jau, panxa enlaire, davant de Mataró, a uns 40 metres de fondària.
Casualitat?. En Jung ens parla d’un fenomen que se’n diu sincronicitat, però això ja són figues d’un altre paner i matèria de credulitats o incredulitats. El resultat fou que l’emoció del moment va ser indescriptible i que s’encetà un gran vincle d’amistat entre aquella gent i el vell soldat  de l’any 1944.
La revista d’història “Sàpiens” va publicar l’incident de Mataró en el seu número 59, explicant les vicissituds del tràfec de wolframi quan la Segona Guerra Mundial.
Aquest material, molt important per la indústria d’armament, era enviat als alemanys que el pagaven a preu d’or. El jaciments eren a Galícia i els aliats n’havien interceptat el tràfec per l’Atlàntic. El col•laboracionista govern espanyol havia convingut amb els nazis una nova tàctica: Passar-lo amb ferrocarril fins al Mediterrani i embarcar-lo en petits vaixells de cabotatge que el durien des de ports catalans a petits ports pesquers del sud de França, com el de Portvendres, a fi i efecte de que el tràfec passés desapercebut.
El B26 Marauder i altres dos més, van enlairar-se la matinada del 29 de març del 1944 a la seva base de Ghisonaccia (Córsega ) El que pilotava el tinent McDonald va enlairar-se a les 7,50 hores. La missió dels tres era rastrejar vaixells que portessin “material sensible” des de ports espanyols a ports francesos. Al final del dia els constava que nomes n’havien tornat dos, el d’en McDonald es donà per desaparegut.
El periple del B26 va ser sobrevolar a les 10,55 el port de Barcelona, que va fotografiar i tot seguit va enfilar  nord amunt, fins que a les 11,20 va veure un petit vaixell navegat arran de costa, era el “Romain” un petit vapor francès vell i atrotinat requisat pels alemanys i usat per transportar wolframi i enganyar així la intel•ligència dels aliats. El Marauder va fer un parell de passades i va capotar, segons uns i va ser abatut, segons uns altres. En Facund Farell, afirma no haver sentit cap detonació.
El fet fou que, desprès d’aquesta malaurada acció, es va acabar per sempre més el tràfec de wolframi d’Espanya a Alemanya.
Les restes de l’avió han estat localitzades per alguns submarinistes, que l’han fotografiat i en guarden el secret de les coordenades, talment com fan els boletaires i fan ben fet, doncs d’aquí a quatre dies en trobaríem alguna rovellada peça penjada damunt del televisor d’algun estiuejant amb aficions subaquàtiques.
Del testimoni d’en Facund Farell, amb el seu permís, se’n va donar notícia a la revista “Sapiens” mitjançant un escrit que els vaig remetre i que van publicar al número 60.
Si la casualitat o el sincronisme (?) que feu coincidir en Farell i aquella família van permetre recuperar un moment de la memòria històrica, seria bo que el fet es repetís a casa nostra, amb el permís de “Manos Limpias” i el del Tribunal Suprem. Personalment m’agradaria saber on jauen les restes d’un oncle meu que diuen que va morir al sector de Pozoblanco al setembre del 1938, avui farà 71 anys.

3 comentaris:

  1. Un article interessant i documentat que, gràcies als seus enllaços, m'ha dut a passar tot el matí llegint a partir de la sincronicitat. Potser tot són especulacions, però alguna cosa hi ha.
    Tens raó en què, en el cas de les nostres víctimes, no hauríem de confiar en la sincronicitat, sinó en una voluntat política una mica seriosa que de moment no tenim, potser per por. Salut!

    ResponElimina
  2. Aquesta historia, que em va explicar el meu veí Farell, em va fascinar d’entrada: Una gent que ve a visitar la terra on diuen que va morir el seu germà aviador –d’aquest assumpte, al seu moment no se’n havia fet publicitat, per raons obvies- i coincideix, fent turisme amb un testimoni de primera mà dels fets...Posteriorment “Sapiens” els va explicar, la qual cosa em va fer pensar en la seva dimensió humana. Darrera una noticia o un fet històric amb majúscula, sempre n’hi ha una de petita que afecta a les persones.
    En quan a la sincronicitat, el tema és per sucar-hi pa.
    Salut.

    ResponElimina
  3. El meu avi, Pere Mora Cot, amb altres pescadors de mataró, va participar en el rescat de les víctimes.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog