La darrera d'en Tarantino

Inglourious Basterds

Havia vist alguna cosa d’en Quenten Tarantino, però confesso que el seu cinema m’havia provocat una certa repulsió: La violència gratuïta no m’és plaent, i fins i tot –potser per allò de la cultura judeocristiana i tota la pesca- la trobava una mica obscena.

“Reservoir Dogs”, “Natural Born Killers”, “Pulp Fiction” i les dues “Kill Bill” em van semblar films desmesurats, gratuïts, on es feia de la violència espectacle i es posava la intel·ligència al servei d’un producte sangonós, psicopàtic, sense altres valors que la violència per si mateixa i uns presumptament enginyosos diàlegs, que, sovint, em feien més poca gràcia que altra cosa. 

Però ara el noi  ens fa una nova proposta: “Inglorius Basterds”, que aquests dies es passeja per les sales de cinema.

Ostres, quin canvi!. El paio, des de la seva fredor de psicòpata i la seva conseqüent amoralitat, ens proposa un exercici d’erudició cinematogràfica, esplèndid i excel·lentment documentat. En clau d’homenatge a varis estils cinematogràfics – el film consta de quatre capítols i cadascun és basat en una fórmula diferent-   

S’inventa una història, passada de rosca, situada en la França ocupada pels alemanys els anys 40 i comença a proposar animalades. Utilitza el histrionisme dels actors, la desmesura de la violència, per carregar-se, d’una tacada, tota la plana major del nazisme, amb en Hitler al davant, seguit d’en Goering, Borman, Goebbels i una munió de fatxes. La Historia reescrita al servei del deliri fantasiós de l’autor, que en fa una caricatura grotesca.  

Dintre d’aquesta fantasia delirant, i al mig d’una orgia d’erudició cinèfila, els tanca a tots en una petita sala de projecció del Paris ocupat i cala foc al local. Els encenalls són tota una filmoteca: un munt de cel·luloide al cap i a la fi  en aquella pira orgiàstica hi crema tot el nazisme...  

Ostres, si en té de sentit la violència en aquesta delirant fantasia !

El to sarcàstic i el ritme trepidant del cinema d’en Tarantino es desenvolupa en un film on una colla d’arreplegats netegen la Humanitat de nazis ultracondecorats, acompanyats de senyores mudadíssimes. Els que ho fan són una colla de jueus al contraatac - l’holocaust s’inverteix- El maniqueisme fa molt bons als bons i molt dolents als dolents, però en Tarantino confon els termes. Tots són una colla de cabrons...  

Qui ha de calar foc al cinema amb tota la pesca nazi dintre, és un comando format per un crític de cinema i una actriu alemanya que actua d’espia doble. Els pelen abans, però és un negre qui acaba la feina.  

Quan cremen el cinema, projecten una pel·lícula alemanya, que és calcada calcada a la famosa “Sergent York”, que va servir per mobilitzar els nois americans per anar a l’escorxador dels fronts de batalla. Un film que conté una gran dosis del que en podríem dir violència de sagristia.  Tota una ironia, i una càrrega de profunditat molt explosiva, la del Tarantino.    

M’ha agradat aquest exercici violent i molt intel·ligent i això em porta a una senzilla reflexió sobre el concepte de la violència. Aquesta té més o menys sentit segons qui la practica ? Una entrada feta per un del Madrid és infinitament més greu que una del Barça, o al revés, segons els gustos que gastis ? La violència amb sentit és violència sana?.

No ho sé, però aquesta vegada, i sense que hagi de ser un precedent, m’ha agradat aquest Tarantino madur. Potser la gent quan ens fem grans anem derivant cap a camins més tranquils i intel·ligents. Això mateix em va passar amb en Clint Eastwood: no aguanto els seus films violents de quan era jove, però em semblen sublims els darrers que ens ha proposat.

A veure quan en Tarantino s’animarà i ens en farà una de sang i fetge amb el trio de Las Azores,  i d’altres que ens agafin més a prop que en Hitler i la seva colla de vells fantasmes.