Ens pot caure al damunt el satèl·lit NASA UARS ?

La NASA ho ha avisat, i el Tomàs Molina -aquell meteoròleg de la TV3 que ens parla de tot menys del temps que farà demà a Calella i que  sembla un lironet- ho va dir ahir en el vaticini del temps: Poden ploure trossos de satèl·lit, doncs el NASA UARS  està a punt de caure i orbita pel Llevant peninsular i en conseqüència passarà per Catalunya, que entra dintre de les possibilitats de ser dintre de l’àrea de fallida de l’artefacte.

Les possibilitats que caigui damunt d’una persona és de 1 a 3.200 -és molt més improbable que et caigui al damunt un fragment de l’andròmina que no pas que et fulmini un llamp- i si hem de personalitzar i pensar que puguem ser jo o tu els beneficiats d’aital fortuna, ja se’ns disparen les estadístiques i les probabilitats, doncs les xifres són infinitament més improbables.

Malgrat això, penso que no em toca mai la loteria –tampoc és que hi jugui massa, per la qual cosa no em queixo- però encara puc tenir la sort i l’honrós honor de ser fulminat per un tros de la UARS i passar a la història de la cosmologia i del progrés humà com a  heroi de la ciència i la investigació.

Érem poquets i va parir la iaia !        

El darrer dia de l’estiu.

Ha sortir el sol del bon matí, gairebé com sempre, tot i ser el darrer dia de l’estiu. Demà a les 11,04 ja serà tardor –TV3 dixit-

Ha estat un estiu confús, de clima variat i amb sonar de trompetes apocalíptiques. Àugurs i pitonisses han fet el seu agost inflant i desinflant globus captius, mentre s’anunciaven properes conteses electorals i canvis, amb els cors de fons dels queixosos mercaders de sempre, que encara han esdevingut  més torracollons.

Aires de populisme enfarfegaran els horitzons i la gent- potser massa nafrada i prou desorientada- s’avindrà a pactar amb qui prometi l’oro i el moro. Salta borni que ve un rec ! , diu el poble; l’oro ala butxaca i el moro a casa seva, sud enllà, ens diran els demagogs i la gent aplaudirà joiosa i esperançada, oblidant les retallades i els ajustos imposats per la conjuntura europea.

Els més guapos, més rics i més bons jugadors ( i els més intel·ligents?...Como dice? Qué significa ‘inteligente’?) seguiran ocupant les portades dels diaris.

Anirem fent polsos per salvaguardar la llengua que parlem i hem mamat i se’n faran creus a les Espanyes.(s’ho prenen com si els volguéssim fer la pasqua) i en faran bandera electoral dividint la gent per la via testicular, que no la de la raó.

Marededéudelaberruganegra, que potser les coses d’aquest món no tenen solució, i encara no hi ha evidència concreta d’un paradís d’ultramort, curull d’hurís i fonts de mel al mig de verdes praderies. 

Potser per mirar de neutralitzar l’allau de demagògia que s’apropa, us deixo amb la veu prodigiosa de la Sílvia demanant perdó a la lluna llunera. Demà ja escoltarem- pacients com sempre-  les més enconades diatribes contra tot el que es mou i es belluga. 

Herr Müller i la senyora Merkel.

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.   

        

Un gat mort a la piscina.

Era un gatot vell, negre i amb el pèl esvalotat, com el de la ‘chica ye ye’ de la nefasta cançó, de la que semblava ser-ne contemporani- Cuatort i malcarat, sense sostre, homeless per necessitat – tanmateix potser per vocació- passava els seus dies cercant menjar i empaitant les gates per l’herbei d’a prop de la piscina. Semblava ser el pare de l’abundant colònia felina que habitava els rodals de la urbanització, doncs la majoria tenien una evident  semblança genètica amb ell. Algunes iaies tenien cura de dur-los les deixalles del dinar, per la qual cosa la comunitat  felina, a l’estiu, subsistia sense problemes, competint per les escombraries amb les gavines voladores –cada cop més rapinyaires i omnívores – amb les que hi tenien veritables batusses a sang i fetge.

Era una tarda calorosa del mes d’agost. Aquell veí torracollons es passava el dia empaitant el president de la comunitat amb queixes i suggeriments:

-La gent que ve a netejar a mig matí, fa soroll i no ens deixa dormir.

-A la tarda, quan tallen la gespa, és l’hora de la migdiada i el soroll no ens la deixa fer.

-Potser caldria que es prohibís explícitament que la gent es banyés per la nit a la piscina, doncs ahir hi havia una colla de gent jove en pilota picada.

-Feien soroll?

-No.

-I doncs? 

-La meva néta, que només té disset anys, no els treia l’ull de sobre i això és un escàndol. Ah. I potser també hauríem de parlar del top less, doncs cada cop hi ha més noies que el practiquen.

-Escolti, senyor, que aquesta no és competència del president de la comunitat. Posi’s unes ulleres de sol i gaudeixi de l’espectacle, que tothom ja és prou gran per saber el que cal fer i el que no.

Aquella tarda tòrrida el veí torracollons va trucar el timbre de casa del president de manera insistent.

-Bona tarda, que voleu ? – va preguntar aquell, malhumorat i amb la cara congestionada per la son de la  migdiada truncada.

-Molt queixar-se dels sorolls de la talladora i de la neteja, i el molt cabró no té cura de fotre’m la migdiada enlaire – va pensar pesarós.

-Hi ha un gat mort a la piscina.

-No foti.

-Si. És aquell gatot negre i pollós que volta pel jardí. Per cert, hauríeu de prendre mesures per evitar la proliferació dels gats...

-És a dintre de la piscina ? –va preguntar el president.

-No, és a l’entrada, davant de la porta.

-Recollons !

A l’atribolat president no se li acudí res més que trucar a la Policia Local:.

-Bona tarda. Hi ha un gat mort a la piscina.

-Ah, si?

-Si, i haurien de venir a treure’l.

-És al carrer, o és a dintre?

-No ho sé pas, ara, però això són detalls irrellevants.

-No ho són, doncs nosaltres tenim cura de la via pública i no dels espais privats. Potser l’haurien d’agafar per la cua, posar-lo dintre d'una bossa de plàstic i deixar-lo al contenidor de les deixalles orgàniques...

-Vostè cobra dels meus impostos i hauria de tenir més sensibilitat per les necessitats ciutadanes. Si no fos pels estiuejants, amb la migrada pesca aquest poble ja no existiria.

-Miri, deixem-ho estar. Si podem enviarem una parella d’agents i se’n faran càrrec, però ara estan tots ocupats amb altres coses. Passi-ho bé!

Va passar una mitja hora llarga i la brama que hi havia un gat mort a l’entrada de la piscina havia corregut com la pólvora. El telèfon del president no parava i la policia no apareixia.

Vencent el seu fàstic, es va decidir a baixar a veure’l.

El gat era allà, al costat de l’entrada, esparracat com una joguina desballestada, els ulls tancats i la boca mig oberta, mostrant aquells ullals, no per petits menys temibles, dels felins. De la vora encara es veien més les nafres de la pell i les clapes del pèl. El president va pensar que era repulsiu.

Unes adolescents, encuriosides, havien baixat a veure’l. Les seves urbanites mirades no estaven avesades a la fauna, i molt menys morta. Per elles el pollastre era un producte industrial, semblant als pastissos i el cacau en pols, i un gosset era poc menys que un peluix de joguina.

-Fa pudor?- preguntà el president, amb una evident cara de fàstic.

I acompanyà la seva qüestió amb un intent de tocar el gat amb unes claus que duia a la mà.

El gat pretesament difunt, obrí uns ulls lleganyosos, que evidenciaven un cert enuig- un altre al que li havien fotut la migdiada enlaire- i veient aital expectació, va emetre una bufada i saltà entre les cames de les espantades noietes.

Va ser quan aparegué el vehicle de la Policia Local.

-On és el gat- van preguntar.  

-Ehem, ja l’hem llençat a les escombraries- va mentir descaradament el president.

-Doncs, potser que no ens haguéssiu avisat, que tenim molta feina aquests dies amb tant de guiri- va dir un malhumorat agent.

L’endemà el vell gatot cuatort seguia ben campant jaient aquí i allà, i competint amb les gavines per unes miserables deixalles. 

El veí torracollons va seguir queixant-se de qualsevol niciesa. 

      

La sorra és de qui la treballa.

El mes d’agost a la platja del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell s’hi lliuren unes incruentes –de moment- batalles territorials: l’afluència de gent delerosa de sol, sorra i un gratificant bany de mar, porta a disputar-se el metre quadrat on poder posar el cul, i especialment els dels llocs de primera línia.

Els que som matiners, trobem una platja idíl·lica sota la llum tamisada del sol ixent, però a mida que la jornada avança, va baixant una munió de famílies amb quitxalla, para-sols i neumàtics de coloraines. A mig matí et pots trobar rodejat de fòtils i gent cridanera, lluny ja la màgia de la matinera sensació de solitud. És l’hora que la gent baixa a plantar l’ombrel·la, emulant els marines d’Iwo Jima hissant la bandera al cim del Suribachi de la famosa foto de Joe Rosenthall, o els colons d’Oregon que competien per unes terres en una infernal carrera per plantar la seva senyal a les més preuades.

Apart la gent de la tertúlia matinera al voltant de la boia, que és gent que ens en anem d’hora, a la platja hi resten dos clans que es reparteixen les dues meitats: a la dreta hi regna la Maica i els seus amics: el Pau, la Dolors, l’Eugènia,  i més a l’esquerra la Maite, amb el seu marit, en Juanito i en Josep i d’altres. A mida que va avançant el matí, els amics i coneguts d’aitals matriarques, com la Quima, la Marisa, el Jaume,  el Miquel, la Merche, es van agrupant, incorporant-se als clans. Dintre dels grups també hi destaquen alguns mascles de llom platejat que es mouen displicents i amb certa limitada autoritat davant l’indiscutible lideratge de les femelles dominants.

Hi ha espavilats que baixen d’hora, quan encara no hi ha gent, i deixen com a penyora un para-sol i tovalloles, amb la pretensió de tornar a quarts d’una a ocupar els llocs prèviament senyalats.  

Les matriarques els localitzen, i defensant el territori amb l’afany atàvic que estudia l’etologia, solen endarrerir les marques dels intrusos, a mida que el clan es va engrandint, de tal manera que, a quarts d’una, quan baixen, troben l’ombrel·la deu o dotze metres més enllà de on l’havien deixat, més aviat tirant a muntanya que a mar.

Les perspicaces líders dels clans en tenien fitxat  un que diàriament emprava tals pràctiques: L’home –un abúlic exemplar escarransit de mirada miop- baixava ben d’hora a deixar els estris, aprofitant que el manaven a comprar el pa i l’ABC i a migdia baixava amb la  muller, una hieràtica i orgullosa femella, que semblava un cuirassat de guerra, i un preadolescent carregat de barques i neumàtics.

-Eulogio, nos han retirado la sombrilla, como siempre.

-Calma. Haced como que no pasa nada –deia el nyicris- tranquilidad, tranquilidad.

-Eulogio. Hay muy poco civismo en estas playas.

La Maica, la matriarca més propera, s’enfilava per les parets ( de les ones, és clar) mossegant-se la llengua per no dir res.  

Un dia, quan l’Eulogio i la senyora ja xipollejaven, la Maica explotà en improperis i comentaris, sense adonar-se que el cabronet del nen l’escoltava.

-Papá, papá. Estos señores hablan de nosotros.

-Calma, no pasa nada. No pasa nada. Tranquilos- deia el nyicris.

-Eres un calzonazos, Eulogio. Esta gente se cree que la playa es suya.

-No, la playa no es nuestra, pero no se puede tener la cara dura de hacerse sitio para bajar como capitanes generales a la hora de más afluencia y en los mejores sitios- li va replicar la Maica.

-Huy, lo que me ha dicho- va respondre el cuirassat de guerra, tot esquitxant a déu i sa mare , mentre l’Eulogio frenava el seu impuls de tirar-se al coll de la Maica.

La sang no va arribar al riu ( més aviat a la mar) i l’endemà varem veure que l’Eulogio plantava els seus estris a l’altre costat de la platja, el dominat per la Maite.

No varem tardar, amb morbosa satisfacció, en veure com l’ombrel·la i tovalloles voleiaven direcció muntanya.

Quan a quarts d’una van baixar l’Eulogio i la seva muller, van trobar-les arrecerades al final de la platja, davant l’expectació de la majoria dels tribals membres dels clans que no  perdiem passada.

Llàstima que no ens arribaven els comentaris de l’irada muller del atribolat Eulogio.       

  

BARbaritats.

Retrobo aquestes pàgines en acabar un voluntari exili estiuenc de ‘dolce far niente’ mancat d’eines per fer un acurat manteniment del meu blog.  Una vegada  incorporat a la normalitat, ho faig per fer un homenatge a un bon amic i autor d'un llibre que acaba d’editar.  

L’Àngel Juez és una au nocturna. Emprenedor i amant del caliu de les fustes velles amb  olor a tabac antic, adobades per seculars ferums d’alcohol i confidències a mitjanit,  ha encapçalat, des de fa un munt d’anys, iniciatives empresarials d’establiments i espectacles de la nit barcelonina. De manera més o menys anònima ha estat darrera els mostradors i els escenaris de moltes conegudes aventures suggerents, acumulant un munt de vivències i coneixements. Avui és el propietari d’un local entranyable, situat al barri gòtic barceloní: l’Ascensor Cocktail Bar, on es fa agradable matar l’aranya i passar l’estona, fent-la petar, davant d’un combinat, una bona companyia i un fons musical escaient.

L’Àngel ha acumulat experiència i, com sol ser quan t’han passat un munt de coses a la vida, ha volgut deixar-ne petjada escrivint un llibre.

Ho ha fet, i ha estructurat una obra ben travada, amb il·lustracions magnífiques d’en Lluís Trillo, concebuda com a una mena de llibre de text per a futurs emprenedors de l’hostaleria, però amb aquest regust anarquitzant, farcit d’expressions col·loquials i bon humor, de qui els té ben pelats d’escoltar filòsofs de matinada i torejar cercadors/es de fantasies impossibles al voltant d’unes quantes copes. Aquesta mena de manual per professionals, ha esdevingut un càlid homenatge a la nit barcelonina, una picada d’ullet nostàlgica als que l’hem viscuda, ni que sigui a retalls, i un referent pels més joves, que s’hi apropen amb la testosterona, l’adrenalina i d’altres estímuls de la bioquímica a punt de caramel.

“ Barbaritats” és senzill i fa de bon llegir. És una baula important per lligar els atzars històrics dels darrers temps, fet que pot fer del llibre un document d’aquells que com un bon tastet cal afegir a un acurat estudi d’una realitat sociològica d’uns anys: els de la bohèmia i els moviments tribals de finals del segle XX i els començaments del XXI .

El llibre el va presentar, amb petit comitè, el dia 10 de setembre a Cadaquès i ho farà amb un caràcter més general a Barcelona el proper dia 26 a l’Ascensor Coktail Bar del carrer Bellafila, 3.

L’Àngel ja ha dit que aquest és el primer d’una trilogia. Des d’aquest blog inconstant, que és “La boia” jo li diria allò de “Play it again Sam”, (perdó, volia dir Àngel).       

L'Àngel Juez signant el seu llibre

    

De bon matí a Calella de Palafrugell.

Calella es desvetlla del seu jaç estival. La gent encara dorm quan el sol apunta per llevant. Una pàtina d’humitat cobreix roques, sorra i l’ànima de l’insomne matiner que deambula pel antic poble de pescadors, encara dormit.

Els estiuejants i els turistes no matinen com feien el taper i el mariner.

Les barques -temps era temps- que solcaven les aigües entre el Far i  el Cap Roig, vorejant les Illes Formigues o anant fins el Cap de Begur, per dur algun serrà, uns déntols o unes orades a vendre, ara acullen els culs de mal seure de la gent de ciutat, que van a cercar una inexistent cala solitària on fer una capbussada entre gin tònics i vermuts amb gel. 

L’horitzó rogenc ens insinua un dia assolellat, de treva dels grisos emboirats de les darreres setmanes. 

Al Passeig del Canadell l’espectre d’en Josep Pla es fuma l’enèsim caliquenyo, quan encara no hi ha els fills de la selecta burgesia estiuejant venent closques de petxina i cargols de mar enfilats en polseres i collarets  –potser les escorrialles de la darrera mariscada familiar- ni hi ha aquella dona que t’ensenya, amb un punt de desesperació, un àlbum amb la seva obra: horribles punts de llibre pintats a mà a cinc euros, i postals i làmines ‘kitch’ a vint-i-cinc i cinquanta, guanyant-se una bona dosis de frustració quan el ‘guiri’ de torn se la treu de sobre amb un somrís i ‘un altre dia serà, germana’ . Ella que porta l’obra de la seva vida no pot suportar la indiferència i s’asseu a rumiar el seu enuig, fins que veu un nou grup de possibles admiradors del garbuix de colors i gargots que tragina. S’aixeca i els hi ensenyarà, i amb més o menys polidesa també se la trauran del davant, incidint amb la seva creixent frustració.

A la platja, les primeres llums i algun matiner enceta l’aigua i prova competir amb el corb de mar i treure un peix per esmorzar.

Els vestits de neoprè dels submarinistes es mostren impúdics i inquietants, com una colla de reus penjats a la forca. 

La Calella tapera i pescadora es desvetlla lentament, com una meuca amb ressaca, bonica i falaguera,  que es va guarnint per acollir el bullici del bordell en el que s’ha convertit la Costa Brava.

Bon dia a tothom !