A la Normandia no tot són cementiris i camps de batalla.

A Normandia  hi vaig trobar vàries coses gratificants, apart de visitar els escenaris d’una de les esbatussades més famoses de la història d’aquesta mena de primats amb habilitats tecnològiques en el que ens hem convertit. Hi ha cementiris militars i velles andròmines rovellades als antics camps de batalla, però també hi ha un paisatge verd, puntejat de granges esplèndides i alguns castells sumptuosos, amb el colofó del Mont Sant Michel, que supera els límits de la imaginació més desbordant. També hom hi troba belles ciutats, com Bayeux, Cherbourg i Caen i uns pobles, amb aquell aire endreçat, cívic  i polit que hi donen els francesos: Uns petits  ports atlàntics, molt diferents dels lluminosos i dolços indrets de la nostra Mediterrània, però al mateix temps acollidors i bonics, tal com han de ser els llocs d’arrecerament a prop de mars tan braves com les aigües del Canal, s’escampen per les costes de les que un dia ja llunyà va partir en Guillem el Conqueridor per envair l’Anglaterra.

Una de les fites de la Normandia és la gastronomia. A preus molt semblants als de casa nostra, trobes uns esplèndids menús on no hi manca la closca de les ostres, les cloïsses i els musclos. També hi ha una varietat de truita, feta a base de batre a punt de neu els ous amb mantega i posteriorment coure’ls al forn. Us recomano que si la demaneu, la compartiu, doncs una no us la podreu acabar, per molt “de vida” que sigueu.  

Una altra de les avantatges d’aquell bonic país, és que allà ningú parla de l’Estatut d’Autonomia, ni del Tribunal Constitucional, ni del Montilla, ni del Mas, ni del Carod Rovira, ni del Puigcercós, ni del Millet, ni del Montull,  ni de les seves respectables i santes mares. Ben justet els ve per parlar del mundial de futbol, i això encara perquè els van eliminar la selecció francesa a les primeres de canvi.

Et senten parlar i et pregunten de on ets. Quan els dius que ets català, de Barcelona, et diuen que han estat a Sant Sebastià i que els hi consta que s’hi menja tant bé, tot i que es tingui la bàrbara costum de fer-ho tant tard. Aprofiten per recomanar-nos que si anem a sopar no ho fem a quarts d’onze, com es fa a casa nostra (a Sant Sebastià, és clar) Com a màxim no més tard de les vuit.

Al Memorial de Caen , una hostessa de molt bon veure ens va lliurar un d’aquells aparells que et poses a l’orella i et van clavant el rotllo de la exposició. Hi havia una gran varietat d’idiomes per triar, i a nosaltres ens tocava el castellà si no volies continuar bregant amb el rovellat francès de l’època del batxillerat, ampliat i  embastat durant  les escapades a veure cinema a Perpinyà  o les d’anar a respirar llibertat i comprar llibres de la editorial “Ruedo Ibérico” a París. Més per facècia que per patriotisme li vaig demanar a la noia si en tenia algun amb el idioma català. La noia es va mostrar compungida i confosa per no poder-nos atendre. Amb un somriure d’una gentilesa que m’arribava a l’ànima ens deia que estava desolada, però que malauradament allò no era pas possible. Vaig donar-li les gràcies per la seva amabilitat, tot pensant que si el fet hagués succeït a Madrid, potser la conya hagués acabat amb alguna mena d’exabrupte malsonant, per la qual cosa em donava més que satisfet amb el somriure gentil de la bella normanda.      

VAMOS, RAFA!

Trasllado aquest mail d’una amiga anglesa d’un amic meu, que me l’ envia per correu. Crec que és de molt interès davant la ona d’esdeveniments esportius, com Wimbledon, el Mundial de Sudàfrica, les curses de fórmula 1, que pretenen fer-nos oblidar les barbaritats de la política, la economia i la judicatura, amb el desprestigiat i inconstitucional Tribunal Constitucional al davant . Amb franca col•laboració amb aquesta política de distracció de les gents i amb l’ànim de l’"embolica que fa fort” publico la queixa de la dama anglesa, que es diu Lady Ballstoaster.

(Si la voleu llegir podríeu fer-ho recordant l’accent inconfusible del bon amic Matthew Tree)

“Estimat amic,

Com ja saps, em plau anar a Wimbledon a seguir els campionats de tenis. Al plaer de veure joves musculosos i ben plantats – el meu home prefereix a les germanes Williams- s’hi suma la tradició familiar, doncs ja el pare i l’avi anaven a tant tradicional esdeveniment esportiu, amb la presència de la família real i el pes de ser els inventors del joc d’aristocràtica nissaga. .

Darrerament i especialment quan juga un noiet de Manacor que es vesteix com si fos un sioux, amb un mocador lligat al cap, molta gent del públic canvia el comportament escrupolosament britànic de premiar el bon joc pel damunt del partidisme patrioter i de barriada, per convertir el joc en una mena de confrontació al pitjor estil de les del foot-ball proletari i canalla, desproveït de tota mena de glamour. Noietes morenes d’aspecte típicament meridional criden com hooligans quan l'alot guanya algun punt, i es pinten la cara amb els colors de guerra com els aborígens de les Illes que va descobrir el nostre admirat Cook. Sovint el jutge de cadira les ha de cridar a l’ordre, exigint el respectuós silenci que permet no desconcentrar els contendents.

Francament, aquesta barreja d’esport i nacionalisme no l’acabo d’entendre prou bé.

Més aviat crec que les pulsions sexuals fan que les noietes tinguin tan estrany comportament, tot i que el manacorí no és res de l’altre món, però el que ja no entenc es veure’ls a ells, enarborant banderes amb un toro al mig ( heu canviat de bandera darrerament?) i cridant com quan juga la Selecció Espanyola contra la de Portugal. Aquesta barreja de nacionalisme i esport no l’hem tingut mai a Wimbledon i més aviat aquí ha primat sempre el fair play. Per acabar-ho d’adobar, el de Manacor acostuma a fer un acte reprovable i fora de tot protocol: es treu el suat i brut mocador del cap i el llença al públic, com si fos un cantant de rock llençant els calçotets. Sense anar més lluny, ahir, al finalitzar el match Nadal – Soderling, el drap fastigós me’l va encasquetar a la cara i aquest correu l’escric des de la banyera on hi porto tot el vespre, per treure’m la ferum de suor agre. Espero que si guanya la final, tingui la decència de no fotre-li pel nassos a Sa Majestat o al Príncep de Gal•les.

Afectuosament.

Claire Ballstoaster”

Salveu el soldat Ryan...

Encara que no ho vulguis et topes amb els vells cementiris que a la regió de Calvados hi ha referits a la Segona Guerra Mundial i en especial a la batalla de Normandia.

De les grans matances al nord de França d’aquell estiu del 1944 en són tangible evidència. N’hi ha de britànics, de canadencs, d’americans i d’alemanys, cadascú amb el seu peculiar estil.: austers i sobris els uns, patètics d’altres i racionals i endreçats la majoria, amb el denominador comú de barrejar soldats de lleva, oficials de graduació i algun criminal de guerra, com el comandament de les SS que va manar la matança d’Ouradour sur Glane. Tots, inocents i culpables, jeuen a la terra grassa i sota la gespa verda de la Normandia, en la més igualitària de les situacions, que és la de la mort

El dels americans a Saint Laurent-sur-Mer mereix una explicació apart: els ianquis n’han fet una mena de tràgic parc temàtic on exhibeixen les víctimes dels combats del dia D.

A l’entrar et trobes amb controls i registres a l’estil dels aeroports, sales amb projecció d’audiovisuals, exposicions permanents d’accions de guerra relatives al desembarcament, sala d’homenatge a destacats difunts enterrats a la lluminosa explanada amb exhibició dels seus retrats –generalment alts comandaments i herois condecorats – i amb posterioritat, un monument, que domina una esplanada amb les 9.387 tombes de marbre blanc, de les quals 9.238 són guarnides amb creus i 149, amb estrelles jueves de sis puntes. Cada no sé quants minuts, sona l’himne americà tocat per un carilló i a continuació, una corneta deixa anar el fúnebre toc de silenci. Al bell mig del gran cementiri, multituds de turistes americans vestits amb les més estranyes indumentàries, sense excloure les disfresses paramilitars, tafanegen entre les creus i les estrelles (no hi ha opció pels difunts laics) o cerquen el lloc on jeu l’avi, l’oncle o l’antic company: també hi ha qui cerca el del general Roosevelt, fill del president Theodore i cosí del també president Franklin Delano, o algun despistat, l’inexistent del “Private Ryan” que calia salvar, segons la recent i coneguda pel•lícula de l’Spielberg.

Passo de cercar les patums que ens indica el catàleg i em centro en llegir noms desconeguts, com el d’un soldat de Illinois que es deia Francisco Gómez.

Em pregunto si els seus companys li dirien Paco, si seria voluntari o mobilitzat i com deuria morir aquell jove soldat, d’origen llatí que jau allà mateix, als meus peus. Me’n adono que , tret de la dotzena de notoris de la sala d’exposicions, dels 9.375 restants no en sé res de res. 

La guerre est finie.

Son quarts de dues del migdia a la platja Omaha, que és un llarg sorral que hi ha entre Vierville-sur-Mer, Saint Laurent i Coleville, a la Normandia i la zona   on la matinada del dia 6 de juny del 1944 hi van deixar anar uns milers de nois americans, enquadrats a la 29º Divisió i a la 1ª dels USA.

Avui hi ha banderes, monòlits i andròmines rovellades que recorden aquells fets. Jo hi he arribat deu dies desprès de la commemoració oficial de l’aniversari i encara hi ha flors marcides i famílies d’americans traginant algun octogenari emocionat que va guarnit amb les insígnies de la seva antiga unitat i amb alguna medalla al pit, com aquelles dels nens de Can Culapi que els donaven quan feien bondat i se sabien la lliçó.

Al mateix punt on a les pel·lícules ens han fet veure que s’hi van quedar els bons nois que venien a salvar Europa encallats, mentre d’unes alçades properes rebien el foc creuat dels alemanys i feien un carnatge, avui hi ha un parell de restaurants. Entrem.  Poca gent: una família americana tòpica, amb nens grassos i rossos menjant unes enormes hamburgueses, el iaio veterà, que els deu estar explicant la batalleta, i una parella d’uns quaranta i pocs anys, que ens miren desconfiadament, doncs sembla ser que som els únics no americans que hi ha en aquell establiment i ni el nostre francès ni el nostre anglès són prou fluids com per poder passar desapercebuts. Tampoc li deu quadrar gaire al desconfiat ianqui  aquella parla desconeguda que parlem i que no és ni italià, ni espanglish...Quina gent més rara que es mou per Europa!, deu pensar mentre no ens deixa de treure l’ull de sobre; per acabar-ho d'adobar, dels “plats du jour”, demanem uns calamars fregits (com a la romana) i un peix amb amanida amb un vi jove que és el de la casa, que per ells deuen ser unes menges raríssimes i extravagants.

Mentre l’americà impertinent no ens treu l’ull de sobre, veig el monument que commemora la batalla i penso que en aquell lloc mateix és on hi havia l’estesa de gent nafrada i acollonida que van enviar per canviar l’Europa i fer-ne aquesta mena de balneari decadent que coneixem i que avui fa aigües per tot arreu. Mentre li demano a una  gentil cambrera de molt bon veure uns expressos, em sembla sentir al meu voltant els espectres d’aquells soldats que va retratar en Robert Capa, els cadàvers dels quals, en nombre de 9.387 jeuen un parell de quilometres més amunt al cementiri militar americà de Saint Laurent-sur-Mer.

Lluitant contra el fort onatge un surfista es baralla amb la seva vela, mentre la jove cambrera ens porta els cafès, que assaborim deixant-nos bressolar pel vent potent que ens porta la salabror del mar.

La guerre est finie.  

               

L’agressiva amabilitat.

No és la primera vegada que veig una cosa semblant.

Hi ha qui diu que l’amabilitat i la cortesia amaguen un cert grau de repressió i quan són exagerades, fins i tot una certa agressivitat. Deu ser allò de que els extrems es toquen.

Anava pel carrer i hi havia una dona d’una certa edat, arrossegant un carretó carregat amb la compra del dia. Estava aturada, davant d’un pas de zebra, suada i amb aspecte fatigat -potser es prenia un respir- Un automòbil, conduït per un senyor passada la cinquantena s’ha aturat per deixar-la passar. L’home somreia amb la mirada expectant dirigida a la senyora fatigada.

Aquesta no tenia cap mena d’intenció de creuar, i més aviat semblava que se li feia feixuc el travessar l’ampla avinguda.

El de l’automòbil li ha dirigit un gest amb la mà, com dient-li :”Vostè primer, senyora” , però aquesta, ignorant-lo, s’ha posat a buscar el mocador dintre d’ una bossa, potser per eixugar-se la suor. L’home la mirava expectant. Finalment el conductor, ha perdut la paciència, i, potser frustrat per no haver pogut fer la seva bona obra del dia i complir amb el deure cívic de deixar passar la senyora, li ha fet un gest despectiu, com dient-li. “No vol passar? Doncs vagi-se’n a la merda, senyora” I ha arrencat fent una acceleració que ens ha deixat un tuf de benzina i neumàtic cremat, perdent-se avinguda amunt.

D’anissos. publicitat i evolucionisme.

En Francesc Puigcarbó ens parla al seu blog, de l’”Anís Infernal, Lo pitjor del món”, en un article treballat, fruit d’una meritòria i laboriosa  recerca. Aquest anunci és una mostra del que en podríem denominar  publicitat en sentit contrari: parlar malament d’alguna cosa per crear un cert interès vers ella, que pot ser tan o més eficaç que la positiva.

A propòsit de publicitat i d’ anissos, hi ha un fenomen prou curiós amb el famós "Anís del Mono" i la seva darwiniana etiqueta, on hi apareix un lema d’exalçament científic i la caricatura d’un homínid en evolució. Ja fa temps que vaig penjar a "Relats en Català" una història en clau de conya, dedicada a un capellà epicuri que patia la contradicció de creure en transcendentalismes creacionistes i agradar-li els carajillos d’”Anís del Mono”, de reconeguda militància evolucionista pel seu homenatge a Darwin. Doncs bé, l’”Anís del Mono” va haver de patir un atac publicitari per part d’una altra marca: L’”Anís del Tigre”, que es menja el mono.

Els de Badalona li van posar plet als del tigre i el van perdre, doncs l’advocat va al·legar que no pretenia atacar la marca i no hi havia cap relació entre la una i l’altra. El que es menjava el tigre no era aquell homínid mig evolucionat que pintaven els de la marca del senyor Bosch, sinó una mona comú, sense evolucionar ni tenir cap altra connotació. La mona del “parque”, vaja, i femella, mentre el de Badalona es referia a un mascle...i va colar. 

De com treure’n art de la brutícia.

La Clídice en ha posat al seu blog un suggerent post que fa referència a una manera de fer art al carrer -una mena de antigraffiti- dibuixats en negatiu damunt de la brutícia del carrer. Una idea que em sembla genial: un art destinat a desaparèixer amb el raig d’aigua de l’empleat públic, a ser netejat pels hàbits higiènics municipals, però fins aleshores, la merda és art i en aquest cas un art efímer i poc agraït.
Qui no ha practicat alguna vegada aquesta mena d’art? A mi m’ha recordat l’antihigiènic hàbit de fer dibuixos amb el dit damunt la pols de la taula bruta o el de donar forma a la taca de tinta, abans de llençar l’esborrany a la paperera.
No sé si se’n pot dir art a aquesta mena d’hàbits, alguns d’ells tan escatològics com les pintades amb femta que es poden veure a les parets d’alguns descurats serveis públics, però si que estan carregats d’un alt valor simbòlic.
El que si us puc dir és que de matèria prima no ens en falta.