Encara que no ho vulguis et topes amb els vells cementiris que a la regió de Calvados hi ha referits a la Segona Guerra Mundial i en especial a la batalla de Normandia.
De les grans matances al nord de França d’aquell estiu del 1944 en són tangible evidència. N’hi ha de britànics, de canadencs, d’americans i d’alemanys, cadascú amb el seu peculiar estil.: austers i sobris els uns, patètics d’altres i racionals i endreçats la majoria, amb el denominador comú de barrejar soldats de lleva, oficials de graduació i algun criminal de guerra, com el comandament de les SS que va manar la matança d’Ouradour sur Glane. Tots, inocents i culpables, jeuen a la terra grassa i sota la gespa verda de la Normandia, en la més igualitària de les situacions, que és la de la mort
El dels americans a Saint Laurent-sur-Mer mereix una explicació apart: els ianquis n’han fet una mena de tràgic parc temàtic on exhibeixen les víctimes dels combats del dia D.
A l’entrar et trobes amb controls i registres a l’estil dels aeroports, sales amb projecció d’audiovisuals, exposicions permanents d’accions de guerra relatives al desembarcament, sala d’homenatge a destacats difunts enterrats a la lluminosa explanada amb exhibició dels seus retrats –generalment alts comandaments i herois condecorats – i amb posterioritat, un monument, que domina una esplanada amb les 9.387 tombes de marbre blanc, de les quals 9.238 són guarnides amb creus i 149, amb estrelles jueves de sis puntes. Cada no sé quants minuts, sona l’himne americà tocat per un carilló i a continuació, una corneta deixa anar el fúnebre toc de silenci. Al bell mig del gran cementiri, multituds de turistes americans vestits amb les més estranyes indumentàries, sense excloure les disfresses paramilitars, tafanegen entre les creus i les estrelles (no hi ha opció pels difunts laics) o cerquen el lloc on jeu l’avi, l’oncle o l’antic company: també hi ha qui cerca el del general Roosevelt, fill del president Theodore i cosí del també president Franklin Delano, o algun despistat, l’inexistent del “Private Ryan” que calia salvar, segons la recent i coneguda pel•lícula de l’Spielberg.
Passo de cercar les patums que ens indica el catàleg i em centro en llegir noms desconeguts, com el d’un soldat de Illinois que es deia Francisco Gómez.
Em pregunto si els seus companys li dirien Paco, si seria voluntari o mobilitzat i com deuria morir aquell jove soldat, d’origen llatí que jau allà mateix, als meus peus. Me’n adono que , tret de la dotzena de notoris de la sala d’exposicions, dels 9.375 restants no en sé res de res.
