Son quarts de dues del migdia a la platja Omaha, que és un llarg sorral que hi ha entre Vierville-sur-Mer, Saint Laurent i Coleville, a la Normandia i la zona on la matinada del dia 6 de juny del 1944 hi van deixar anar uns milers de nois americans, enquadrats a la 29º Divisió i a la 1ª dels USA.
Avui hi ha banderes, monòlits i andròmines rovellades que recorden aquells fets. Jo hi he arribat deu dies desprès de la commemoració oficial de l’aniversari i encara hi ha flors marcides i famílies d’americans traginant algun octogenari emocionat que va guarnit amb les insígnies de la seva antiga unitat i amb alguna medalla al pit, com aquelles dels nens de Can Culapi que els donaven quan feien bondat i se sabien la lliçó.
Al mateix punt on a les pel·lícules ens han fet veure que s’hi van quedar els bons nois que venien a salvar Europa encallats, mentre d’unes alçades properes rebien el foc creuat dels alemanys i feien un carnatge, avui hi ha un parell de restaurants. Entrem. Poca gent: una família americana tòpica, amb nens grassos i rossos menjant unes enormes hamburgueses, el iaio veterà, que els deu estar explicant la batalleta, i una parella d’uns quaranta i pocs anys, que ens miren desconfiadament, doncs sembla ser que som els únics no americans que hi ha en aquell establiment i ni el nostre francès ni el nostre anglès són prou fluids com per poder passar desapercebuts. Tampoc li deu quadrar gaire al desconfiat ianqui aquella parla desconeguda que parlem i que no és ni italià, ni espanglish...Quina gent més rara que es mou per Europa!, deu pensar mentre no ens deixa de treure l’ull de sobre; per acabar-ho d'adobar, dels “plats du jour”, demanem uns calamars fregits (com a la romana) i un peix amb amanida amb un vi jove que és el de la casa, que per ells deuen ser unes menges raríssimes i extravagants.
Mentre l’americà impertinent no ens treu l’ull de sobre, veig el monument que commemora la batalla i penso que en aquell lloc mateix és on hi havia l’estesa de gent nafrada i acollonida que van enviar per canviar l’Europa i fer-ne aquesta mena de balneari decadent que coneixem i que avui fa aigües per tot arreu. Mentre li demano a una gentil cambrera de molt bon veure uns expressos, em sembla sentir al meu voltant els espectres d’aquells soldats que va retratar en Robert Capa, els cadàvers dels quals, en nombre de 9.387 jeuen un parell de quilometres més amunt al cementiri militar americà de Saint Laurent-sur-Mer.
Lluitant contra el fort onatge un surfista es baralla amb la seva vela, mentre la jove cambrera ens porta els cafès, que assaborim deixant-nos bressolar pel vent potent que ens porta la salabror del mar.
La guerre est finie.
