Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla. Un magre botí pels lladres, doncs nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.
La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus. Un grup de pillets, d’aspecte agitanat rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà.
Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.
-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen.
A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè aquells marrecs es veien impel·lits a aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món. Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.
Deixant-se portar pel seu instint, un dia va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..
Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà, es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques, al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle.
Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.
Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.
Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !
La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.
Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.
A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa el perquè de tot plegat.
