Avui he somniat. (I was a dream)

El sueño de la razón produce monstruos. Goya

Aquesta nit he tingut uns somnis, que em permetreu que us expliqui.

Estava jo vivint  en un país caïnita i malavingut, on la gent es discutia per qualsevol fotesa. Darrerament hi havia un enconat debat sobre el fumar o no fumar als llocs públics, amb aparició d’insubmisos i irats detractors – ja m’hauria agradat veure aquests ‘valents’ afrontats a d’altres insubmissions pretèrites- i un altre debat  forasenyat per la concessió de la Pilota d’Or al Lionel Messi  i no a un xicot del país. 

Aquests debats en  furten d’altres o els deixen en un segon ordre de prioritat. Una d’aquestes discussions d’entitat menor, és la pretensió de certs poders econòmics d’endarrerir l’edat de jubilació dels ciutadans del País, quan aquests mateixos poders es desfan  dels seus empleats als cinquanta i escaig d’anys. El sistema no pot assumir a curt termini els costos i si l’edat de deixar la feina de manera remunerada, s’allarga, s’abaratirà la partida del cost de la jubilació en haver de deixar la feina abans d’hora. Maquiavèl·lic, oi?.  El que no tenen en compte aquests poders, potser amb una miopia evident, és que d’aquesta manera es van posant el dogal al coll, doncs si es va empobrint la gent, tampoc es podran obtenir les plusvàlues del treball i del consum de les que ara gaudeixen i que fan rutllar l’economia interna i en conseqüència, d’aplicar-ho, pujarà l’atur i la pobresa. Per sortir de l’atzucac, deuen comptar que sempre ens quedaran mercats aliens i el consum –a voltes accelerat- deixarà de ser interior per anar a conquerir el  de països  més exòtics.  A la fi i al cap, sempre hem estat un poble de conqueridors: uns varem colonitzar el Mediterrani i els altres, l’Atlàntic. Ara, potser, ens vindria de gust colonitzar el Pacífic, o al menys ficar-hi cullerada, tot i que ja no es pot anar a cops de coltell o a punta de llança i els míssils intercontinentals no són cap mena de broma i potser amb les minses plusvàlues de la nostra economia, no ens podem permetre el tenir-ne. Com que no soc economista, ni politicòleg, no ho entenia gaire tot plegat. Veia massa contradiccions amb aquesta mena de plantejaments i em sentia angoixat i tot amarat de suor.

Un altre dels debats furtats era el de la forma de l’Estat. Per poder discutir les grans qüestions nacionals, com el fumar o el no fumar, o el rondinar per la concessió de la Pilota d’Or a un argentí, i no a un castellà manxec o a un noi de Terrassa, ens cal tenir una forma d’Estat.

És llavors quan el somni ha esdevingut allò que se’n diu un “somni humit”: la libido exaltada, un plaer incontrolat envaint els sentits i els fluids descontrolats cercant la seva sortida natural.  

Veia  gent de bona voluntat, que era amable i cordial i amb seràfica bona fe es reunia en fòrums i àgores sense ànim de lucre, ni cap mena de sectarisme,  ni intents de professionalitzar de manera remunerada i perpetuar els seus càrrecs, dels que en sortien pacíficament els representants més qualificats de la societat civil, de la judicatura, operadors del dret,  de la política, de l’empresa i el treball, experts constitucionalistes, sindicalistes, empresaris, pagesos, arquitectes, científics, organitzats en un poder constituent. El seu objectiu era fer taula rassa i formar un nou estat, agrupant les comunitats per interessos comuns i anar distribuint tasques i funcions segons les seves capacitats i possibilitats, deixant les grans competències comuns per l’estat central i invitant a que els grups restants s’hi anessin afegint com a federats o confederats. Per això s’inspiraven en els autors i filòsofs que han dictat els models constitucionals vigents avui a la vella Europa i atenien els postulats dels drets fonamentals i les velles constitucions democràtiques.  

La novetat era que no es partia del vell estat per anar al nou, sinó que es feien els plantejaments “ex novo”, seguint els exemples de les discussions pacífiques que han tingut els països recentment sortits del que era el bloc d’influència soviètica.

No podia ser: era tot massa bonic.

Suat, i humit, m’he despertat quan ja era de dia. He anat cap a la dutxa i he posat la radio. Un paio explicava amb vehemència la flagrant injustícia que la Pilota d’Or l’haguessin donat al Messi i no a l’Iniesta, que és l’únic espanyol nominat -el Xavi, semblava que tampoc  li hagués agradat gaire, doncs aquest noi és català- I el “summum” ha estat quan ha criticat al  “pueblerino” Pep Guardiola per haver fet la entrega del premi en català, castellà i anglès. “Es que siempre hemos de andar haciendo el ridículo con el dichoso Catalán” -ha dit.

Jo m’he tallat tot afaitant-me.   

“Semos los más mejores”.

Fira a Utrecht.  Juliol 2008

Sovint en tertúlies, sopars i fòrums, surt aquella espurna de xovinisme que fa que hom afirmi que allò seu és lo millor: No hi ha vi com el de la terra, ni pernil, ni oli, ni fruita i la ‘paella socarraeta’ no la menja ningú en el món mundial, només que nosaltres. Ahir es va fer evident amb la designació del ‘pilota d’or’ del futbol: ja és bo, el Messi, l’argentí, ja, però, home!, els de casa, l’Iniesta i el Xavi...és que aquests havien guanyat l’oro i el moro i s’ho mereixien molt més. No hi hauria d’haver hagut color!.

Aquests tics tòpics, que es troben i cultiven totes les cultures i com més endogàmiques i tancades siguin, encara més, formen part de les paupèrrimes ortopèdies de l’autoestima dels pobles i són font de no pocs prejudicis i animadversions entre ells.

Fa un parell d’anys varem estar un cap de setmana a Amsterdam i Utrecht, dues ciutats holandeses dispars on un fill meu hi havia estudiat. Recordo petites sensacions, com sempre queden dels viatges, tals com olors de flors i de formatge, de salabror de mar, visions de paisatges plans  i d’una varietat cromàtica extraordinària i com a resumen, una agradable sensació d’estar en un món lliure; una mena de paradís de la tolerància, on hi cabia gairebé tot, dintre del respecte dels altres.

Aquesta mena de paradisos forans, sempre solen ser malmesos per una espècie invasora i devastadora que se’n diu turisme, i entre ells nosaltres mateixos.

Passejàvem a la vora dels canals, cap a la tarda, quan el cel adquireix tons nacres i rosats i les aigües quietes semblen la superfície d’una gran perla. Lluïa un sol ponent que donava al paisatge un aspecte màgic, amb un meravellós joc de reflexos a l’aigua, mentre els edificis anaven canviant el seu color. 

Varem pujar a una barcassa , per l’estil dels bateaumouche que hi ha a París –una carallada dedicada al turisme amb sopar inclós- una vegada dalt, seiem en unes taules i ens van servir un vi bastant acceptable –un vi roig, jove, sense pretensions- i uns plats amb formatge i d’altres aperitius del país.

La barcassa estava menada per un holandès disfressat de capità de fragata que es volia fer el simpàtic i, repartits per les taules, un grup d’espanyols, que es feien sentir en el to alt en el que els llatins ens fem les nostres confidències, una parelleta d’italians que no deixaven de fer manetes, i uns anglesos fumats, que estaven bastant absents d’aquest món.

Una senyora del grup espanyol duia la veu cantant, referint-se a l’àpat que ens havien servit:

-“Es que esta gente no saben comer. Si hasta parecen descoloridos y como cebados. Debe ser de comer tanto queso y mantequilla... Anda, que si tuvieran un buen jamón y un buen vino de La Rioja, otro gallo les cantaría... Por ello se vienen a España en manadas: a ponerse tibios de bien comer y bien beber”.

Nosaltres amb l’orella ben atenta, ens canviàvem un somriure còmplice.

“¡Vaya con el quesito que nos han puesto!...Cosa más sosa...¿No lleva comino esto amarillento?. ¡Puaag, que asco!... -Insistia la dama.

-“¿Y el vino?”- va saltar un dels homes, fent valer els seus profunds coneixements enològics mentre donava voltes a la copa i ficava el nas a dintre –“¡Madre que cosa más mala...! Para vino no hay como el de nuestra tierra”.

“¿Se han fijado en la etiqueta? – li vaig dir jo, interrompent la seva interessant rondinada-

-“Hombre son ustedes españoles? Bueno, aquí pone RED WINE”- va respondre l’entès en vi, una mica desconcertat per la meva intromisió- “Y algo más en inglés...Es que aquí, la cerveza, vale”- va afegir,  conciliador, veient la meva cara- “pero el vino es malísimo¿ no le parece? “...

“Lea la etiqueta pequeñita”- li vaig dir- “La de atrás, con letras chiquitas”- La va llegir i va canviar la cara, mirant-me amb un somriure que volia dir quelcom semblant a “Tierra trágame”.

S’hi veia un codi de barres i un petit escrit que deia “Wine from Ribera del Guadiana. Made in Spain”...

L’Antònia de la Global Positioning System.

A un amic meu li van  regalar un artefacte que l’hauria de portar  per tot arreu. Hi ha programada tota Europa i hom hi  pot viatjar amb vehicle, sense por de perdre’s. Només ha de tenir en compte programar-lo adequadament i actualitzar-lo periòdicament en una pàgina web. És un GPS (Global Positioning System), i va marcant la ruta, connectat amb un satèl·lit, que la va seguint amb precisió.  

Fins ara viatjava amb la seva companya, desplegant mapes i fent-se un embolic amb rotondes i trencalls, donant, sovint un munt de voltes, i cercant improbables indicacions.

La companya, al seu costat anava dient: 

-“Cap aquí, cap aquí, home!”-

-“ I on collons és "cap aquí"?”- replicava irat l’amic –“ Jo miro la carretera i si no em dius “ a la dreta” o “a l’esquerra”, amb el “cap aquí” no m’hi entenc!”.

 Si la que conduïa era ella, passava la mateixa cosa:

-"Ostres, sembla que havíem d’haver agafat el trencall que hem passat, doncs fa estona que no veig la direcció de Picamoixons de l’Onyar”

–“I ara què!” - replicava ella, tot aparcant a la vorera i demanant-li el mapa

-“Deixa’m això, tros d’inútil! Si no serveixes per fer de copilot, val més que ens quedem a casa!”... -I així cada viatge.

Aquesta  mena d’incidents anava deteriorant la convivència i el respecte, fins el punt que moltes de les sortides esdevenien una font inesgotable d’erosió dels vincles que permeten mantenir l’equilibri emocional de la parella.     

Però les coses han canviat: Ara el meu amic endolla l’aparell, indica el punt d’origen i el de destí i es deixa portar per la veu freda i mecànica que emet l’artefacte. Va optar pel català -l'aparell sembla ser que hi veu més clar que el  propi Tribunal Constitucional en matèria lingüística -  i una veu femenina, amb un to neutre i fred, li va indicant la ruta: -“A 800 metres entreu a la rotonda.... Ja sou a la rotonda: Agafeu la segona sortida a la dreta”- li diu amb un to relaxat i tranquil, sense retrets ni insults...Si malgrat això s’equivoca, la veu neutra i pacient torna a insistir: -“A la propera sortida agafeu a la dreta i a la propera rotonda canvieu el sentit de la marxa”- i quan torna a la rotonda inicial, afegeix: -“Entreu a la rotonda  i agafeu la quarta sortida a la dreta” –que era la segona quan ja anava bé.

La veu no li diu que és un enze, ni un despistat,  ni li pregunta  en que coi estava pensant...Tampoc li recrimina si quan passen per una localitat es mira les nenes de bon veure i encara té el detall d’avisar-lo quan hi ha radars que controlen la velocitat i quan es passa del límit, no el renya: simplement es limita a tornar-se vermella.

A la noia del GPS  el meu amic ja l’ha batejat i la denomina Antònia i parla amb ella, dient-li cada vegada: “Moltes gràcies bonica”- mentre la seva companya dorm plàcidament, confiada que l’Antònia fa la seva feina amb eficiència, per la qual cosa viatja relaxada i tranquil·la.

Malgrat això, si es perd, o l’Antònia no ha tingut en compte un carrer en obres o una direcció prohibida  fora de programa, el meu amic  es pot desfogar, insultant-la i posant-la verda, sense que la pobrissona obri la boca ni digui ni piu.

Segons em va confessar, el meu amic, des de que viatja amb la Antònia GPS com a tercera en discòrdia dintre de la parella quan viatgen, la seva relació amb la seva companya ha millorat ostensiblement. Sembla ser que van pel món amb una certa tranquil·litat i ha desaparegut la crispació precedent.

I encara hi ha nostàlgics que diuen que les noves tecnologies refreden les relacions entre els humans. El meu amic opina ben bé el contrari.      

L'Antònia

  

La memòria de la Memòria Històrica

Tomba d'un soldat canadenc a Reviers (França)

.

Avui la Clidice ens proposa una pàgina web on es fa referència a l’esforç i el sacrifici que van haver de fer uns soldats canadencs que van ser desplaçats a Europa l’any 1944.

Me’n faig ressò, doncs entenc que aquesta mena de propostes són un bon exemple del que s’hauria d’haver fet en el nostre país, en quan a la memòria del que va ser la nostra Guerra Civil, cada vegada més allunyada del coneixement dels més joves, i amb un munt d’assignatures per concloure, ja sigui en el terreny de retornar la dignitat als cossos que hi ha escampats per foses i cunetes, com la dels propis combatents, siguin quins siguin.

I no per reobrir velles ferides ni per incentivar odis antics, sinó per fer una tasca didàctica que permeti  recordar la irracionalitat de la violència organitzada i la barbaritat d’enviar la gent a morir i a matar en una de les vivències humanes més al·lucinants que un hom pot haver de patir.

L’apunt de la Clidice m’ha recordat un viatge que vaig fer el passat mes de Juny. a la Normandia i als escenaris del dia D.  Allà , in situ, vaig visitar molts dels llocs dels que la pàgina recomanada fa referència i en concret, el Cementiri Canadenc que hi ha entre Reviers i  Bény sur Mer a la regió de Calvados.

No és la mateixa cosa  que t’ho expliquin, que veure les tombes reals de 2049 soldats, la majoria entre 18 i 19 anys,  caiguts els primers dies de juliol del 1944,  en els combats per la presa de la ciutat de Caen. Tal com diuen, val més una imatge que mil paraules.

Malgrat que hi ha bones i ben intencionades iniciatives, a Casa Nostra ens cal fer molta feina  encara per recuperar els espais i la dignitat dels que van patir tot allò i fer-ho  ben evident als que aniran venint, per tal de que mai caigui en l’oblit.      

Cementiri canadenc a Reviers (França)

Cal que els Reis d’Orient passin per les cases republicanes?

 

El dia a dia està farcit de qüestions estúpides, com la pregunta de l’encapçalament. En aquest món global que ens toca viure hi conviuen velles tradicions amb les compulsions del consum i, a Casa Nostra , la tradició de regalar coses a la quitxalla, presumptament portades per les orientals majestats n’és una de les més ben arrelades, ja sigui en les cases dels creients com en les dels laics.

D’altra banda el costum comporta  que alguns menuts es plantegin algunes qüestions, com el perquè ses Augustes Majestats són sempre més generoses amb el veí del costat,  fill del pares benestants, que no pas a casa seva, que els pares fan equilibris amb la hipoteca i la incertesa laboral.       

Els ajuntaments s’esmercen organitzant vistoses cavalcades, on regidors i càrrecs de confiança, disfressats amb barbes postisses,  es dediquen a fer allò que tant els agrada: practicar el paternalisme i amenaçar la quitxalla si no es porten bé. Comparses de becaris i de gent de grups d’esplai,  disfressats amb robes de vaga inspiració renaixentista, van tirant caramels i configurant la Cort de tan singulars personatges, que fan realitat, amb evident satisfacció  allò tan quimèric de “ser reis per un dia”, ni que siguin republicans confessos.  

Però de on venen aquestes tradicions?

Ja no ens remuntarem a la quimera evangèlica dels tres Reis d’Orient que li van regalar or, encens i mirra al nou nat Jesús de Natzaret i, satisfets i en prova de magnificència van anar deixant regals per on passaven, sinó que ens en anirem a les fonts folklòriques més properes que en Joan Amades recull al seu “Costumari Català”.

Diu l’Amades que al segle XIX els reis, com a éssers màgics que eren,  no es feien evidents a la quitxalla. Només se’ls veia en iconografies i representacions teatrals, però no t’encolomaven el regidor de cultura com si fos el Rei Gaspar, ni el President de l’Associació de Senegalesos del barri com a Rei Baltasar.

Segons l’Amades,  el costum de la carta als Reis fou establert el 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, que habilità una bústia a l’efecte.

Hom feia creure a la mainada que les Reis només es podien veure si duien la camisa mullada i una canya verda a la mà. Com que al gener no hi ha canyes verdes i fot un fred que pela, d’ací que cap infant els veiés mai.

Al menuts de Barcelona, els deien que arribaven a través de la collada que separa Vallvidrera de San Pere Màrtir. La quitxalla anava a la muralla i en el punt indicat, hom encenia una foguera, creant la il·lusió que eren els reis que s’apropaven a Ciutat. Vista la foguera els feien tornar a casa i anar a dormir, doncs, els deien que si els Reis els veiessin no els deixarien res.

També n’hi havia que al migdia anaven a l’ermita de Betlem a la Serra de Collcerola per veure’ls venir del costat de la Bonanova. Alguna persona gran donava la veu que ja se’ls veia venir, i tots fugien corrents cap a casa per no ser vistos.

Aquesta quimera del no ser vistos va perdurar: acabada la cavalcada, que a Sabadell abans organitzava el ‘Frente de Juventudes’,  també m’havien dit que me’n anés a dormir que si els Reis em trobaven despert no em deixarien res.

En fi, en Joan Amades dóna un munt de referències del folklore català al voltant d’aquesta tradició, fonamentada en la il·lusió de la quitxalla.

Aquest matí mateix, una nena petita, ha estat a punt de plorar davant d’un majestuós Rei Melcior que li portava uns regals a domicili. El seu incipient plor s’ha estroncat i ha esdevingut un somriure obert, quan se’n ha adonat que aquella veu patriarcal i afable era la mateixa que la del seu oncle: “Aquest Rei parla com el meu tiet” – ha dit visiblemente alleujada.

       

 No s'hi escau, però ja que avui tothom parla de reis, potser que us posi l'Himno de Riego, en versió cagada australiana:


Courtesy Gest Alta - alta health products

De perruquer a pilot de caça.

Eren anys convulsos i aquell noi de 18 anys, acabats de fer, perruquer d’un barri de Conca, l’agost del 1936 se’n va anar amb els milicians a combatre a la Sierra de Guadarrama. Com que tenia alguna formació, el van nomenar caporal. Van estar aguantant les envestides de l’Exèrcit d’Àfrica per prendre el Madrid assetjat, combatent entre gana i fred i privacions, i una vegada organitzat l’Exèrcit Popular, el juliol del 1937, el perruquer va ser nomenat sergent d’infanteria. Feia dos anys que al hivern  reptava pel fang gelat de les trinxeres i a l’estiu  pels rocams calcinats de lla serra. Havia estat ferit i potser ja n’estava una mica fart de tanta misèria i tanta guerra.

El maig del 1938 es va presentar a una convocatòria per entrar a l’Aviació i la va aprovar. Els van enviar a Los Alcázares (Múrcia) en qualitat d’alumnes pilot. Va fer el curs i va volar com a observador als Polilkarpov R5 (“Rasantes”), una mena de velles andròmines russes destinades a bombardejar a baixa cota. Va veure les rases, on havia estat tant de temps, des de l’aire, i podia comprendre la por de la infanteria quan els deixaven caure les bombes i els buidaven els carregadors de les metralladores. Veia el formigueig de corredisses i de gent cercant refugi i es sentia malament. Tampoc li agradava atacar combois de transport, nusos de comunicacions i ferrocarrils.    Des de més amunt, com sortint del sol,  es despenjaven els Fiats CR 32 italians i els Messerchmitt BF 109 alemanys que els caçaven com conills quan tornaven a les bases. Sortien fugint i sovint veien caure els aparells dels companys.  

El perruquer aviador no estava còmode com a observador. Ell volia agafar la palanca dels comandaments per eludir la picada dels de les ales negres i fer front als assassins i no pas massacrar la sempre desvalguda infanteria ni atacar els combois. Tampoc li agradava dependre de l’habilitat del company per salvar la pell per la qual cosa es va apuntar a l’Escola d’Alta Velocitat de El Carmolí per poder pilotar un caça.    

Quan li van donar un Polikarpov  I15 ( un ‘Chato’) es va sentir prou satisfet. Era un avió veterà, gastat i reciclat de tres o quatre aparells avariats, bastant obsolet i mancat de recanvis, doncs els millors aparells els duien els veterans. De la guerra, ja tot semblava perdut i Catalunya ja estava a punt de caure. 

 Va estar els darrers mesos de la guerra protegint el port de Cartagena. Sovint, si hi havia prou benzina i material, sortien a donar un tomb pel Mediterrani, sense poder sobrepassar els 90 minuts d’autonomia de la que disposaven. Quan veien venir de Mallorca els ‘Savoia’ italians, els feien unes passades i els buidaven les metralladores, fent-los fugir la majoria de les vegades.

Li havien dit que havia de volar enganxat al seu cap de grup, que es distingia per dur la numeració de l’avió pintada de color blanc. No tenien radio ni oxigen, per la qual cosa no disposaven de la seguretat de l’altura. Allà dalt, perfectament equipats, els alemanys els esperaven, deixant que passessin per sota. Era quan es despenjaven i els feien unes passades, per tornar a refugiar-se a les alçades, impunement,  com aquell que tira al blanc. Sovint els protegia de les bales el propi motor i una placa d’acer posada darrera del seient, però sempre els mecànics havien de tapar els molt forats que els havien fet al fuselatge de lona metal·litzada color verd oliva.  Només amb els Fiat italians tenien alguna mena de possibilitat, doncs aquells no podien pujar tant amunt. La tàctica era tirar quan algun es posava davant de l’aparell òptic per apuntar ( en deien el ‘colímetre’) i fugir. Deia que els italians, algunes vegades, saltaven amb paracaigudes sense que els haguessin tocat l’avió: anaven cagats de por, com ells mateixos. .

El perruquer improvisat com aviador de caça,  feia front  a una aviació professionalitzada i amb un material molt més modern, fruit de l’ajuda internacional, que funcionava malgrat el ‘Comitè de No Intervenció’. Amb els feixistes, apart l’Aviació Legionària Italiana, hi havia els alemanys de la ‘Legión Cóndor’ on hi volaven i feien pràctiques patums de la Luftwaffe com el mític  as en Werner Molders i per part espanyola senyorets i professionals com García Morato i  alguns aristòcrates com l’Alfons d’Orleans.

El perruquer pilot, va sobreviure la guerra i va haver de marxar del seu poble – es pot dir que va ser un exiliat polític, doncs a la seva Conca natal els fatxes  li feien la vida impossible-  Era membre de l’ADAR i va morir el febrer del 2005.

Mentre estava ingressat, ja moribund, va perdre la noció del temps i de la realitat i em prenia per un company seu d’aquells anys. Poc abans de morir em va fer una proposta:

-“Aquest vespre, saltem la tanca pel lloc on tu i jo sabem i anem a veure aquell parell de noies del poble”- va dir-me, amb un fil de veu. Tal confusió del temps i les persones, va ser per mi un emotiu i un grandíssim honor que no oblidaré.

Quan el meu sogre va morir li vaig dedicar un petit poema:

L’altre vespre es va adormir,

i deuria somniar.

Potser va posar-se a volar,

evocant els vells avions

que  pilotava quan la guerra.

Allà dalt

deuria veure el blau de la mar,

i un horitzó infinit.

Cansat com estava,

ja no deuria saber tornar...

O potser no va voler fer-ho.

 

L’apologista dels difunts.

Quan va morir el seu cosí Ramir, en Valentí Valls i Vallès, va ser invitat a dir algunes paraules al bell mig dels funerals. La vídua i els germans del difunt hi van insistir, atesa la seva fama de lletraferit guanyada redactant felicitacions nadalenques i d’aniversari i de dominar les taules de cara al públic per fer el difícil Satanàs  dels "Pastorets" de la parròquia del barri que es munten cada any a l'hivern.

En Valentí Valls i Vallès va passar-se la nit barrinant el seu discurs i acabà donant-li forma escrita unes hores abans del sepeli.

El cosí Ramir era un cràpula reconegut, infidel en el seu matrimoni, hereu escampa, jugador i bevedor compulsiu,  que s’havia guanyat la vida practicant la usura i enganyant socis i treballadors. Era evident que el tal Ramir era un paio que tenia més enemics que amics, però en Valentí va fer una curosa labor de cirurgia i va redactar una apologia on ressaltava les poques virtuts del finat, i, en una mena d’hàbil joc malabar, va fer veure garses per perdius i va convertir els vicis del difunt  en candorós i vital hedonisme i les trapelleries del trampós, en honrades virtuts d’emprenedor productor de riquesa i benefactor social.

Entre el cant de “La vall del Riu Vermell” a càrrec d’un cor de Minyons de Muntanya companys del fill del difunt i desafinada pels assistents i el “Cànon de Pachelbel”, gemegat per un conjunt de corda d’estudiants de l’escola de música local,  en Valentí Valls i Vallès va deixar anar el seu discurs, amb veu vellutada i un deix d’histrionisme contingut, farcit d’emoció i recursos escènics. Va fer plorar tothom i en acabar, la vídua el va abraçar i els fills i molts amics, visiblement emocionats,  van mostrar-li el seu afecte i agraïment.

Va córrer la veu i en Valentí Valls i Vallès va ser invitat a  oficiar o intervenir en la majoria dels funerals que afectaven la vida d’amics i coneguts. El seu ego va créixer. Va haver de fer laborioses investigacions de la vida de les seves iaies, tietes, esposes i d’altres parents, ressaltant els trets positius i enaltint les seves possibles virtuts. El seu verb vibrant i emotiu provocava emocions i llàgrimes a dojo i semblava que tothom estimava més aquells difunts, sovint deixats anar de la mà de déu, dintre la burocràcia, la fredor dels tanatoris i dels serveis funeraris de rigor.

Va rebre ofertes de col·laboració per part de la premsa local i del rector d’una parròquia que li va demanar que li redactés els discursos funeraris i ell va anar acceptant ens encàrrecs. 

Quan el difunt era un vell falangista, acabaven tots cantant  el “Cara al Sol” i quan era un antic sindicalista, “La Internacional”, o "A las barricadas", sempre amb la mateixa emoció. L’eclèctica ploma d’en Valentí i la seva dicció vehement i histriònica produïa miracles, i iaies resseques i oblidades revivien com antigues beutats i pesats illetrats com a erudits intel·lectuals.

En Valentí Valls i Vallès cada vegada es trobava més realitzat amb la seva pràctica funerària, i aviat es va veure desbordat per la demanda. Va adonar-se que la curosa investigació puntual li donava molta feina, interrogant amics, parents i coneguts del finat i va decidir organitzar-se un arxiu, preparant els discursos funeraris de la gent encara viva. Va començar amb la seva família, dona i fills,  per continuar amb tota la nòmina d’amics, coneguts, polítics locals i tota la mena de gent que formava part del seu ample cercle social. També, i per fer pràctiques, va preparar el de notables personatges públics del món de l’espectacle, els negocis i la política nacional i internacional.  

En repassava la vida, i curosament redactava els trets positius que lloessin la seva personalitat, obviant els negatius. Va començar a omplir arxius amb els discursos funeraris de tota aquella gent viva, i a mida que anava enaltint les seves virtuts, va adonar-se’n  que la seva vida anava canviant. El món li va semblar molt millor i tot eren flors i violes; el cel era  més blau i les boires semblaven de cotó fluix.  En el seu món professional es va convertir en una mena de xai: va baixar la guàrdia i ja no se’n adonava de les maniobres dels seus  competidors.Va fer negocis ruïnosos, comprant més car del que valien les coses. Els socis el van trair. La seva família va començar a prendre-li el pel: els fills pujaven educats com els arbres de la Rambla i la muller va anant menystenint-lo, vista la seva creixent ingenuïtat, i quan va perdre el negoci i el banc el va embargar, el va deixar, amb els seus deutes i hipoteques,  per anar a viure amb un interventor de La Caixa d'Estalvis.

El cor d’en Valentí Valls i Vallès no va aguantar tanta desgràcia incompresa: la seva visió del món havia canviat i la contradicció amb la realitat objectiva era tant gran que  va somatitzar els traumes. Va fer un infart fulminant i la va palmar.

En el seu sepeli ningú va cantar “La vall del Riu Vermell”,  ni els alumnes de l’escola de música  van destrossar el “Cànon de Pachelbel”.  Un capellà  va anar recitant d'esma, amb veu monòtona, les fórmules del cerimonial litúrgic d'un llibre i avall va.

El seu voluminós arxiu d’apologies i lloances va anar a parar a un contenidor de paper vell per reciclar.