dimecres, 14 de setembre del 2011

La sorra és de qui la treballa.


El mes d’agost a la platja del Port Pelegrí de Calella de Palafrugell s’hi lliuren unes incruentes –de moment- batalles territorials: l’afluència de gent delerosa de sol, sorra i un gratificant bany de mar, porta a disputar-se el metre quadrat on poder posar el cul, i especialment els dels llocs de primera línia.
Els que som matiners, trobem una platja idíl·lica sota la llum tamisada del sol ixent, però a mida que la jornada avança, va baixant una munió de famílies amb quitxalla, para-sols i neumàtics de coloraines. A mig matí et pots trobar rodejat de fòtils i gent cridanera, lluny ja la màgia de la matinera sensació de solitud. És l’hora que la gent baixa a plantar l’ombrel·la, emulant els marines d’Iwo Jima hissant la bandera al cim del Suribachi de la famosa foto de Joe Rosenthall, o els colons d’Oregon que competien per unes terres en una infernal carrera per plantar la seva senyal a les més preuades.
Apart la gent de la tertúlia matinera al voltant de la boia, que és gent que ens en anem d’hora, a la platja hi resten dos clans que es reparteixen les dues meitats: a la dreta hi regna la Maica i els seus amics: el Pau, la Dolors, l’Eugènia,  i més a l’esquerra la Maite, amb el seu marit, en Juanito i en Josep i d’altres. A mida que va avançant el matí, els amics i coneguts d’aitals matriarques, com la Quima, la Marisa, el Jaume,  el Miquel, la Merche, es van agrupant, incorporant-se als clans. Dintre dels grups també hi destaquen alguns mascles de llom platejat que es mouen displicents i amb certa limitada autoritat davant l’indiscutible lideratge de les femelles dominants.
Hi ha espavilats que baixen d’hora, quan encara no hi ha gent, i deixen com a penyora un para-sol i tovalloles, amb la pretensió de tornar a quarts d’una a ocupar els llocs prèviament senyalats.  
Les matriarques els localitzen, i defensant el territori amb l’afany atàvic que estudia l’etologia, solen endarrerir les marques dels intrusos, a mida que el clan es va engrandint, de tal manera que, a quarts d’una, quan baixen, troben l’ombrel·la deu o dotze metres més enllà de on l’havien deixat, més aviat tirant a muntanya que a mar.
Les perspicaces líders dels clans en tenien fitxat  un que diàriament emprava tals pràctiques: L’home –un abúlic exemplar escarransit de mirada miop- baixava ben d’hora a deixar els estris, aprofitant que el manaven a comprar el pa i l’ABC i a migdia baixava amb la  muller, una hieràtica i orgullosa femella, que semblava un cuirassat de guerra, i un preadolescent carregat de barques i neumàtics.
-Eulogio, nos han retirado la sombrilla, como siempre.
-Calma. Haced como que no pasa nada –deia el nyicris- tranquilidad, tranquilidad.
-Eulogio. Hay muy poco civismo en estas playas.
La Maica, la matriarca més propera, s’enfilava per les parets ( de les ones, és clar) mossegant-se la llengua per no dir res.  
Un dia, quan l’Eulogio i la senyora ja xipollejaven, la Maica explotà en improperis i comentaris, sense adonar-se que el cabronet del nen l’escoltava.
-Papá, papá. Estos señores hablan de nosotros.
-Calma, no pasa nada. No pasa nada. Tranquilos- deia el nyicris.
-Eres un calzonazos, Eulogio. Esta gente se cree que la playa es suya.
-No, la playa no es nuestra, pero no se puede tener la cara dura de hacerse sitio para bajar como capitanes generales a la hora de más afluencia y en los mejores sitios- li va replicar la Maica.
-Huy, lo que me ha dicho- va respondre el cuirassat de guerra, tot esquitxant a déu i sa mare , mentre l’Eulogio frenava el seu impuls de tirar-se al coll de la Maica.
La sang no va arribar al riu ( més aviat a la mar) i l’endemà varem veure que l’Eulogio plantava els seus estris a l’altre costat de la platja, el dominat per la Maite.
No varem tardar, amb morbosa satisfacció, en veure com l’ombrel·la i tovalloles voleiaven direcció muntanya.
Quan a quarts d’una van baixar l’Eulogio i la seva muller, van trobar-les arrecerades al final de la platja, davant l’expectació de la majoria dels tribals membres dels clans que no  perdiem passada.
Llàstima que no ens arribaven els comentaris de l’irada muller del atribolat Eulogio.       

  

12 comentaris:

  1. Li està bé: per nyicris i per ser lector del coi d’ABC.

    ResponElimina
  2. No som gaire cosa més que uns animals territorials,
    Salut
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  3. Un estudi etològic excel·lent, ja se sap, les femelles som molt territorials (o sorrenques :P)

    ResponElimina
  4. Això no li hagués passat, a l'Eulogio, si hagués actuat com li pertoca a un mascle de l'espècie, és a dir, pixant-se al pal del para-sol i marcant territori al seu voltant. Ja no som el que eren. ;-)

    ResponElimina
  5. a les piscines dels hotels passa el mateix. Quan hi anàvem nosaltres a mig matí i veiem un parell de tovalloles abandonades, les retiravem i les posavem en un altre lloc. Ningú va gosar reclamar mai.

    ResponElimina
  6. Òscar,
    Digues que si. Una altra cosa fora que amés amb l’”Ara”...

    ResponElimina
  7. Francesc Cornadó,
    Animals territorials i que fem olor a crema solar, que empudega l’aire.

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Femelles territorials i que tenen cura dels cadells, deixant-los saltar entre espatlles i cames dels que, tranquil•lament, volem fruir del paisatge, llegir una mica i fitar les corbes de les nueses de les ídem. :)
    Salut

    ResponElimina
  9. Vicicle,
    No els donis idees que l’any que ve, la pudor de pixum podria ser insuportable. Salut. .

    ResponElimina
  10. Francesc,
    Generalment és com tu dius: aclaparats al mig de la multitud, no gosen aixecar la veu, malgrat que si troben les tovalloles a primera línia: ganga!
    Salut.

    ResponElimina
  11. Mentre llegia anava pensant en allò de "A l'estiu, tota cuca viu". O fa el vivales, vaja.

    ResponElimina
  12. Eulàlia,
    Ben cert. Si la gent, territorialista i gregària, no ens posem d’acord per ocupar un lloc a la platja, ja no vull ni pensar quan es tracta de problemes socials més complexos.
    Salut i ben retrobada.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog