diumenge, 21 de març del 2010

Una història que hauria d’haver escrit en Edgar Allan Poe.




És el tercer dia de l’ofensiva de Terol el 17 de desembre de 1937.
L’Albert Tarrés, soldat republicà, immers dintre del gran magma de l’Exèrcit Republicà i de la 25ª divisió, es troba reptant entre rases, per anar a atacar el cementiri vell de Terol al nord de la ciutat. Va amb el cor encongit, espantat i amb aquell nus a l’estómac que propicia la irracional por visceral. Sent el xiular de les bales i, ajagut a terra, veu apropar-se les ràfegues de les metralladores, que van llaurant la terra gelada. Fa molt fred i els terrossos de terra són tan perillosos com les pedres i la metralla; ja ha caigut molta gent i espera, quasi amb fatalitat que arribi el projectil que el destí li deu haver  assignat.
L’Albert ja no és un passerell, doncs el van batejar de foc a Belchite i als atacs al Monte Sillero, quan l’ofensiva per recuperar Saragossa, però no s’acaba d’acostumar al terrabastall dels combats i a la por a mal morir... És camiller de companyia i la llitera la comparteix  amb  el seu company Llobet; la seva tasca es doblement perillosa, doncs els cal anar-se posant al descobert cada vegada que són requerits a auxiliar un ferit o veuen algú caure gemegant de dolor. Van saltant de clot en clot i de rasa en rasa, collint gent  nafrada i baixant-la als post de socors.
Els del grup que marxa al davant són caçats per una  ràfega de metralladora i en cauen dos o tres. S’apressen a socórrer-los i és quan l’Albert sent un fort cop a la cara.
Ha vist caure molta gent i quan són mortalment ferits, sap que baden els seus ulls sorpresos per la fatalitat. Sent que els seus, quasi surten de les òrbites: “Sóc mort !”-és el seu únic pensament abans de caure a terra
Una bala explosiva- d’aquelles que en diuen dum-dum- i que els soldats es preparen llimant la punta del metall per tal de que el plom de l’ànima del projectil s’expandeixi i faci més carnatge, li ha entrat pel pòmul, llevant-li mitja cara i allotjant-se als pulmons en mil bocins.
L’Albert nota el terra fred i humit i cau en una mena de resignada soporífera sensació; no sent cap dolor i nota com el seu cos es fa fonedís en una mena de torpor.  Se sent lleuger  i es pregunta com és la mort.
Algú l’arrossega; al mig del soroll del combat predomina la veu del Llobet, el seu amic, que demana que  hom l’ajudi a transportar-lo amb la llitera. Algú s’apresta a fer-ho –tenir una excusa per deixar, ni que sigui per poca estona, aquell infern, no sol ser desaprofitat- El carreguen a la llitera. L’Albert va perdent el coneixement i recuperant-lo, per la qual cosa la realitat se li apareix i va desapareixent, com una sèrie de seqüències cinematogràfiques deslligades i confuses.
Torna a anar per terra. Una nova ràfega de trets ha matat el voluntari que el baixa i a ell un projectil li ha travessat el braç, en una nova ferida, de la qual cosa ni se’n ha adonat. En Llobet, cada vegada més espantat, segueix viu i malda per portar el seu company a recer. Troba un altre voluntari i arriba al post de socors, a recer del foc i on un grup de metges i sanitaris fan el que poden per reparar part del mal que un centenar de metres més enllà es produeix irracionalment, en una mena de cercle pervers com una cinta de Moebius.
L’Albert, en estat de shock hipovolèmic es posat al costat d’una filera de gent que gemega i reclama ajut. Un sanitari li posa un cartró lligat amb un cordill on hi apunta les dades  i un metge mana que el porti a fora, on hi ha una llarga filera de morts, una corrua lde carn retuda, on encara hi ha cors que bateguen i òrgans que palpiten. En Llobet, que no se’n sap avenir de la pèrdua del seu company, ajuda a traginar-lo i protesta quan l’aboquen de la llitera al terra com una andròmina avariada. L’Albert sent la batzegada i, amb unes irrefrenables ganes de descansar i dormir, resta immòbil. En Llobet és queda seu costat, vetllant-lo, plorant i sentint que el món s’ensorra al seu voltant.  
Aquell sergent que va recollint emboscats i ressagats s’abraona a en Llobet, amenaçant-lo amb la seva arma. Aquest li diu que tot just acaba de baixar el seu company de llitera per procurar que sigui atès adequadament. El sergent dona una llambregada a l’Albert i li diu, de males maneres: -“Pero no te das cuenta de que éste ya esta muerto ? Anda ya y únete a tu unidad!"
L’Albert, com en somnis, sent les paraules del sergent. Mentre nomes intuïa la presència i els sanglots del seu company, no se’n adonava del que li passava, però ara se li fa evident la realitat: el donen per mort i no es pot bellugar. No sap si encara viu, però es rebel·la, però no pot parlar ni fer palesa la seva protesta: el seu cos no li respon.  Sap que tot seguit segueix la fosa comú, la terra al damunt, l’ofec irremissible  i la res absoluta: la mort amb tota la seva negra faç.  
No se’n adonen que encara és viu i no vol morir encara. Es desespera, sense poder moure ni un muscle; sent pànic. Nomes té vint anys i ja l’han acomiadat del món i la existència; no pot ser veritat, a ell no li pot estar passant tot això.  Concentra  la poca energia de la que disposa per fer evident la seva protesta; el cos no li respon, ni la veu, ni res. Ja no existeix.  Ja és mort. Com ho pot fer per fer-se evident ? Voldria cridar, aixecar-se, tornar a caminar, sacsejar en Llobet i el sergent perquè se’n adonessin...És l'horror en estat pur!
Sent la veu del Llobet: -“Esta vivo. Se mueve!”... El tornen a moure: el sergent i el seu company l’arrosseguen a la tenda del post de socors. Algú se’n fa càrrec i l’estabilitzen, fent-li una transfusió de sang. Cau en una sopor absoluta, està en coma.  
Es desperta quinze dies més tard a un hospital de sang d’Alfambra, on està rodejat de gent tant fotuda com ell. Els evacuen i a ell el porten a València, on acaba la guerra hospitalitzat. Més tard els feixistes el treuen de l’hospital de mala manera i el porten a un camp de concentració...Però aquesta ja és una altra història. 
M’agradaria que aquest relat l’hagués pogut escriure en Edgar Allan Poe, amb la seva traça per detallar l’horror que hauria patit el soldat Albert Tarrés quan havia estat a punt de ser enterrat en vida.    



2 comentaris:

  1. I vostè el va conèixer, l'Albert Tarrés?

    ResponElimina
  2. En vaig sentir a parlar. És una història que algú va escriure en un diari personal...
    Salutacions.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog