El noi que volia ser Betty Page

En Marcel era un xicot alt i prim, fill de bona família – uns botiguers de prestigi de l’Eixample de Barcelona- pàl•lid, tímid, lleugerament encorbat pel pes de viure i la por dels molts sentiments de culpa que li havien encolomat pares, societat i acadèmia, repassava per enèsima vegada aquella revista americana greixosa i gastada que furtivament havia comprat a un preu abusiu al bandarra d’en Fidel, un company de classe que semblava mesell a les influències de la formació nacional catòlica que ambdós rebien d’aquell col•legi major dels anys 50 regentat per jesuïtes.

En Marcel es torbava repassant-la d’amagat a la seva cambra i acabava sucumbint a la temptació de masturbar-se compulsivament davant d’aquella beutat morena, de llargues cames i cos estilitzat que semblava mirar-lo amb un esguard net i suggerent de noia sense prejudicis i consciència tranqui-la. La revista era dedicada al bondage i la pin-up americana, que es deia Betty Page, en una seqüència fotogràfica feia veure que atonyinava a una companya , en unes composicions eròtiques que avui dia fan riure, però que aleshores alteraven la fràgil i malaltissa sensibilitat de l’estudiant i la de la majoria dels nois de l’època, sotmesos a dejunis forçats i a abstinències piadoses.

En Marcel s’arribà a obsessionar amb la Betty Page, que cercava per totes les rebotigues de les llibreries del món obscur de la pornografia de l’època, on es venia el “Paris Hollywwood” i els primers números del “Play Boy” i la trobà, sempre mig nua, posant entre panteres i dones lligades de mans i peus. Aquell rostre seré, de agraïda fotogènia semblava invitar-lo a les més suggerents fantasies eròtiques.

Freqüentava bordells i bars del Raval on s’hi emborratxaven unes meuques tronades i repintades, esporuguides pel proxeneta de torn i la bòfia que les extorsionava. No n’hi havia cap que s’assemblés a la fresca i bonica Betty Page i en Marcel es limitava a passejar entre la multitud de parroquians –gent sortida de la foscor de les fàbriques i de la mediocritat de les aules universitàries- que anaven a desfogar la seva libido o a fer el badoc.

També –gairebé sempre a contracor- assistia a reunions i a festes on li presentaven noies adelerades per trobar un marit de casa bona que les tingués com una reina, però cap d’elles s’assemblava a la Betty Page, i ell defugia sistemàticament aquelles reunions insulses i protocol•làries i no sabia que dir quan li presentaven alguna melindrosa i sofisticada mitja virtut, d’aquelles que guardaven el seu himen per l’altar de gineceu i que enrogien púdicament abaixant la mirada quan algú els dirigia la paraula.

Hi ha nois que es passen la vida buscant una parella que s’assembli a la seva mare, però en Marcel havia concretat molt més els desitjos de la seva sexualitat desorientada: el seu nord era la sensual Betty Page amb les seves llargues cames i el seu cos suggerent. Cap dona li semblava més  cobejable, ni més atractiva que aquella bella morena de Tennessee.

Van passar uns anys –no gaires- els suficients com per que la vida li marqués alguns solcs al rostre i la seva vitalitat s’anés marcint al mateix temps que la seva sexualitat desorientada.

La Betty Page va deixar d’aparèixer a les revistes clandestines que li costaven un ronyó –no sabia que la americana havia tingut seriosos problemes amb el integrisme purità del seu país- i aquelles noies voluptuoses del “Play Boy” i del “Penthouse” no li deien res, ni l’excitaven gens ni mica.

Finalment una nit, solitari com sempre, apurant un conyac de garrafa en un tuguri del carrer de les Tàpies, mentre Madame Arthur capitanejava una troupe de travestits, veié la llum i se li manifestà la seva vertadera vocació: Ell volia ser la Betty Page!

Durant molts anys se’l va veure pels carrers del Raval, amb uns talons de mig pam i un ajustat vestit de color vermell, lluint una evident perruca de color negre i un maquillatge bastant estrident. Després va desaparèixer del món de la nit i la mitja virtut, sense que se n’hagi cantat mai més ni gall ni gallina.