"El quilili"

-“Quilili, Quilili”...-cridava la quitxalla i zaaas, una pedra estavellant-se al pany de paret de la cantonada els feia córrer a tots carrer avall.  Un reguitzell de renecs, dits amb veu rogallosa, acompanyats d’una gesticulació amenaçant es perdia per l’horitzó gris de les cases de Sabadell, la ciutat tèxtil, el urbanisme de la qual semblava el d’un campament fabril, al dir del historiador local Andreu Castells: fàbriques, vapors i tallers, rodejats d’unes cases de planta baixa, estretes i uniformes, que hom en deia “cases angleses” i on hi malvivia la munió de treballadors que la ciutat engolia com en una fornal. A l’extraradi, els nouvinguts del sud ho tenien pitjor, habilitant coves a Sant Oleguer o construint una mena de barraques que anava configurant, sense ordre ni concert, el urbanisme de les noves barriades de Ca’n Oriach, Ca’n Puigjaner, Torre Romeu...La quitxalla es feia fonedissa al recer de les escoles i “El quilili”, mastegant la seva ràbia i les seves males puces ben alimentades per un abundant i pèssim alcohol i un mal vi quotidià, es caragolava a la vora de l’apoplexia, renegant i deixant anar la seva bilis, mentre la ferralla que duia al pit sonava com un macabre esquellot.      

Érem a finals dels anys cinquanta. “El quilili” era un subjecte petit i corbat, amb aspecte de liró, de mirada fugissera i posat esquerp, d’uns quaranta anys, tot i que semblava més vell.  Els nanos que anaven a l’escola, el veien fent tentines a totes hores per l’abús de l’aiguardent, i lluint un munt de medalles –potser no totes guanyades per ell- a la pitrera del vestit usat i tacat que gastava. Solia passar les hores mortes a una taverna tenebrosa que hi havia al carrer “Dels Gitanos”, rodejat de gent vagarosa d’aspecte patibulari –almenys així els veien amb els ulls d’infant i els prejudicis inculcats per les iaies- i a les voltes de Ca’n Oliver, on hi havia la seu de la Falange i el “Hogar del Excombatiente” on freqüentava la flor i nata del sindicalisme vertical i els quadres locals del règim, que l’invitaven a l’enèsima copa.

“El quilili” portava una aura d’alcohol i vinassa i una altra de llegendes sobre la seva persona. Hom deia que havia arribat a la ciutat amb les forces d’ocupació franquistes, al costat del batlle Marcet. Aquest, possiblement per algun deute per causa de la guerra, li estava més que agraït i li tenia obertes les portes de casa seva i sembla ser que també era qui  li lliurava els diners que el perdulari es bevia a les tavernes locals. També hom deia que “El Quilili” havia embogit al front de combat i que l’alcoholisme era el darrer refugi del poc senderi que li quedava. En realitat “El quilili” era com una mena de caricatura del poder establert; la cara més grotesca i estrafolària del règim.

Un dels molts esports i jocs que practicava la quitxalla era fer-lo emprenyar, i treure’l de polleguera fent-li saltar les males puces:

-“Quilili, Quilili”- cridaven, tot fent-li befa.

I aquest s’emprenyava de debò, i els empaitava, llençant pedres, i amenaçant-los amb un bastó que duia.

-”Quilili, Quilili” –i corredissa per escapolir-se de les ires del begut, del carrer “dels Gitanos” a la Placeta

“del Gas”, cap al carrer “del Sol”, on hi havia l’escola. Suats i excitats per la carrera, la canalla es refugiava a la relativa tranquil·litat de les aules on es memoritzava la llista dels reis gots i les taules de multiplicar, una vegada cantat el “Cara al Sol”.

El mes de maig hom organitzava el mes de Maria, muntant a totes les aules uns altars molt kitchs, a base de paper de seda de colors i versions de les immaculades d’en Murillo, ja fossin en versió de guix policromat, com en reproduccions emmarcades. Els alumnes eren invitats a col·laborar aportant flors, per la qual cosa els més pilotes s’afanyaven a dur rams de roses collides de l’eixida de casa, el perfum de les quals, barrejat amb la ferum d’humanitat, feia que l’ambient de les classes fos embafador i quasi irrespirable.

Era la primera hora de la tarda, i mestre i alumnes s’aprestaven a començar una soporífera i tediosa sessió, previ resar una Avemaria per allò del mes de ídem. Anaven arribant els més ressagats, mentre el mestre repassava papers i de tant en tant mirava per damunt les ulleres, remugant una monòtona crida a l’ordre que ningú atenia.

De cop i volta sonà un fort terrabastall: un grup d’uns tres o quatre entraren a l’aula com  esperitats, i al llindar de la porta, la inconfusible silueta de “El quilili” amb el seu roc a la mà, irat i amb els seus ulls vidriosos badats com a plats. Davant de la classe plena va titubejar, però deixant anar un sonor renec llençà la pedra cap al petit grup que s’apressava a amagar-se sota els pupitres. El projectil va ultrapassar tots els caps de l’alumnat i anà a petar al piadós altar dedicat a la Verge, fent una gran trencadissa al despenjar-se el quadro amb la imatge i abocar totes les flors per terra.

Ves per on els fills dels presumptes cremadors d’esglésies, van poder ser testimonis de que un feixista liró i embriac, malgrat que amb els atenuants de provocació i preterintencionalitat  es carregava un piadós altar dedicat a la Verge Maria.