La Riereta

Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.

En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.

Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent  i  l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.  

Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.

Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava  jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.

Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra  en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus  o esperit malèfic.

S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.

En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.

Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line  que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber.  De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.

Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.

Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation,  o cerca pornografia per internet.

             

Consultant oracles d’estar per casa.

L’exercici d’obrir un llibre a l’atzar i llegir el primer paràgraf que et ve als ulls per veure quin missatge t’envia el destí, és una pràctica antiga i prou coneguda. El caràcter màgic que s’atribuïa als llibres en èpoques de foscor analfabeta ha contribuït a bastir de transcendentalisme aquestes pràctiques.  La Biblia se’n emporta la palma,  però també es pot fer amb  els diversos autors que hi ha a la galàxia editorial.

És sorprenent la coincidència dels resultats d’aitals consultes amb els fets dels moments puntuals de la nostra existència, talment com quan llegim l’horòscop del diari i ens diu que la Lluna nova en conjunció amb Saturn ens durà a obtenir petits plaers i, oh sorpresa, ens conviden a sopar.

Avui, amb ànim de saber  he obert en Catul i he llegit:

“Otium , Catulle, tibi molestum est;

otio exsultas nimiumque gestis,

otium et reges, prius et beatas

perdidit urbes.”

(“L’oci, Catul, et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”)

Recollons!- penso- Aquest Catul l’ha clavada. Jubilat, estic ociós  i passivament  esperant els esdeveniments i els atzars dels meus immediats interessos, avui en mans de rars gestors públics d’una ineptitud manifesta. Aquesta és la meva realitat. Cal mobilitzar-se, ja –concloc.

Proveu aquesta curiosa tècnica i obriu llibres a l’atzar. Potser algun autor, ja sigui del passat com del present, us doni la clau de tot plegat.    

‘  

Coses del idioma: Demanar pollastre i acabar menjant col i patata .

(Relat dedicat al Dr. Josep Masdeu, que em va contar l'historia).

 A començaments del segle XX, a l’ hivern, els pastors de l’Alt Urgell baixaven els remats des de les pastures de la Serra del Cadí a les planes del Vallès. Ho feien a peu, al pas de les ovelles i tardaven uns quinze dies, fent marrades i circulant pels camins ramaders.

Una vegada a les planes vallesanes, convenien amb masovers i propietaris, tancats i pastures que pagaven amb els diners de la venda dels corders nascuts la passada primavera. 

Aquells anys, al Vallès no era rar veure la bucòlica estampa de les ovelles pasturant amb el rerefons d’unes naus industrials presidides per unes enormes xemeneies fumejant.

Els pastors transhumants, quan havien tocat diner fresc, es dedicaven a fer uns bons àpats a la Fonda Europa de Granollers, o a les Set Portes de Barcelona, i era freqüent que visitessin bordells i  taules de cafès on s’hi jugava fort. Sovint hi deixaven bous i esquelles i quan tornaven al silenci de les contrades del Cadí, alguns anaven ben pelats, per haver gastat tot els ‘quartos’. Amb molta sort, tornaven amb el remat, doncs hi havia qui se’l havia jugat i l’havia perdut.    

En Gil havia venut els corders i duia la butxaca plena, per la qual cosa havia baixat a Barcelona, disposat a fer un bon àpat.

Anava amb un grup d’altres ramaders, tots amb diners a la butxaca, disposats a menjar-s’ho tot, ja fos un bon tiberi com la jeia mercenària d’alguna bagassa de les que feien el carrer a la dreta de les Rambles.

Eren a prop de l’estació de França, una mica atabalats pel brogit de la gentada que per allà circulava: una munió de viatjants de comerç,  pagesos, senyorets calaveres, camàlics, policies de paisà i uniformats, guàrdia civils amb mostatxo, soldats de permís. La ciutat era una bogeria comparada amb el silenci dels prats pirinenc.

Hi havia gana. Varen veure una fonda amb una pissarra a la porta, on amb guix i amb cal·ligrafia maldestre hom havia escrit: “Plato del dia: Repollo con patatas”

En Gil, que sabia una mica de lletra ho llegí i els va dir

-Recollons, si d'una cosa  grossa en diem que és la hòstia, i una de molt, molt grossa, que és la rehòstia, doncs aquests ofereixen més que pollastre: repollastre amb trumfos.

-Doncs fe de déu, entrem-hi –va dir un altre.

Es van entaular, van demanar el plat del dia  i un cambrer guenyo i de parla andalusa els va dur uns curulls plats de col i patata, amanits amb el suc d'una llesca de  mig pam de cansalada, que lluïa cruixent i ben fregida al damunt de la muntanya de verdura.

-Escolti, que nosaltres hem demanat repollo  i no pas col i trumfos, que d’això ja en mengem cada dia a casa- va dir en Gil al cambrer.

-Mire uté- replicà l’andalús- aquí lo pone mú claro: Plato der día: Repollo con patata’ y yo les he traído ezo: cole con papas.

-Recollons que aquestos senyorets de Barcelona en diuen pollastre de la col;  la mare que els va parir ! Ja m’ho semblava a mi que això del repollo era massa bonic per ser veritat pel preu que cobren.

Els altres els va donar per riure i es van cruspir la col i patata, que varen trobar molt pitjor que la que es menjaven a ca seva. Sort de les xerricades al porró, que varen animar la festa. Finalment, amb els carajillos  i l’aiguardent van acabar d’oblidar la cosa.

-Podríem anar al Carrer de l’Arc del Teatre, que hi ha una casa on hi ha les dones més grasses  i bacones de Barcelona –va dir en Gil.

-Si, però espero que nomes hi hagi putes i no pas reputes- va replicar un company  al mig d’un desfici de riallades.     

Una petita història d’inseguretat ciutadana.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien  la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla.  Un magre botí pels lladres, doncs  nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.  

La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus.  Un grup de pillets, d’aspecte agitanat  rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà. 

Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.

-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen. 

A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè  aquells marrecs es veien impel·lits a  aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món.  Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.

Deixant-se portar pel seu instint, un dia  va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..

Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà,  es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les  línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques,  al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle. 

Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !

La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.

Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.  

A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa  el perquè de tot plegat.         

Ens pot caure al damunt el satèl·lit NASA UARS ?

La NASA ho ha avisat, i el Tomàs Molina -aquell meteoròleg de la TV3 que ens parla de tot menys del temps que farà demà a Calella i que  sembla un lironet- ho va dir ahir en el vaticini del temps: Poden ploure trossos de satèl·lit, doncs el NASA UARS  està a punt de caure i orbita pel Llevant peninsular i en conseqüència passarà per Catalunya, que entra dintre de les possibilitats de ser dintre de l’àrea de fallida de l’artefacte.

Les possibilitats que caigui damunt d’una persona és de 1 a 3.200 -és molt més improbable que et caigui al damunt un fragment de l’andròmina que no pas que et fulmini un llamp- i si hem de personalitzar i pensar que puguem ser jo o tu els beneficiats d’aital fortuna, ja se’ns disparen les estadístiques i les probabilitats, doncs les xifres són infinitament més improbables.

Malgrat això, penso que no em toca mai la loteria –tampoc és que hi jugui massa, per la qual cosa no em queixo- però encara puc tenir la sort i l’honrós honor de ser fulminat per un tros de la UARS i passar a la història de la cosmologia i del progrés humà com a  heroi de la ciència i la investigació.

Érem poquets i va parir la iaia !        

El darrer dia de l’estiu.

Ha sortir el sol del bon matí, gairebé com sempre, tot i ser el darrer dia de l’estiu. Demà a les 11,04 ja serà tardor –TV3 dixit-

Ha estat un estiu confús, de clima variat i amb sonar de trompetes apocalíptiques. Àugurs i pitonisses han fet el seu agost inflant i desinflant globus captius, mentre s’anunciaven properes conteses electorals i canvis, amb els cors de fons dels queixosos mercaders de sempre, que encara han esdevingut  més torracollons.

Aires de populisme enfarfegaran els horitzons i la gent- potser massa nafrada i prou desorientada- s’avindrà a pactar amb qui prometi l’oro i el moro. Salta borni que ve un rec ! , diu el poble; l’oro ala butxaca i el moro a casa seva, sud enllà, ens diran els demagogs i la gent aplaudirà joiosa i esperançada, oblidant les retallades i els ajustos imposats per la conjuntura europea.

Els més guapos, més rics i més bons jugadors ( i els més intel·ligents?...Como dice? Qué significa ‘inteligente’?) seguiran ocupant les portades dels diaris.

Anirem fent polsos per salvaguardar la llengua que parlem i hem mamat i se’n faran creus a les Espanyes.(s’ho prenen com si els volguéssim fer la pasqua) i en faran bandera electoral dividint la gent per la via testicular, que no la de la raó.

Marededéudelaberruganegra, que potser les coses d’aquest món no tenen solució, i encara no hi ha evidència concreta d’un paradís d’ultramort, curull d’hurís i fonts de mel al mig de verdes praderies. 

Potser per mirar de neutralitzar l’allau de demagògia que s’apropa, us deixo amb la veu prodigiosa de la Sílvia demanant perdó a la lluna llunera. Demà ja escoltarem- pacients com sempre-  les més enconades diatribes contra tot el que es mou i es belluga. 

Herr Müller i la senyora Merkel.

Aquest darrer cap de setmana, herr Müller passejava capcot pels carrers d'una localitat turística de la costa, repassant les ofertes gastronòmiques.

Recoi, els mateixos preus que a la meva Baviera natal, si no més cars- va pensar.  

Ja era tard, però ja se sap que en aquest coi de país la gent sopa gairebé  a la  mitjanit.

Un mediocre grup d’havaneres avorria la concurrència a la plaça amb les sempiternes cançons –abans nostàlgies de mariner embriac i ara edulcorades, fora de context, i tutelades per la regidoria de cultura de l’ajuntament- A la tarda hi havia hagut sardanes i xocolatada i  ara la gent s’arremolinava als bars al voltant de la televisió que donava un partit del Barça, que ja guanyava per set o vuit gols.

Tendes, bars, restaurants i botigues estaven a vessar, tot i que ja eren les tantes.  Els carrers, concorreguts i plens de gent ociosa. 

En Müller no ho entenia; ell s’excedia quinze dies a l’any i la resta la treballava, en un tipus de vida escarrassada,  espartana i ordenada i no com el d’ aquest coi de llatins que sembla que es passen el dia de festa en festa, menjant, bevent i fent xerinola. I si almenys fossin humils i de bon conformar, com els caribenys, però no, aquests són de mena orgullosos, són fatxendes i es creuen el centre del món, presumint  i baladrejant – pensava.

Perspicaç i xafarder, havia copsat que construeixen obres faraòniques, com aeroports sense avions, vies de ferrocarril de gran velocitat, en les que no hi passa cap tren, teatres on no s’hi actua tret de quatre mítings en època d’eleccions, poliesportius on hi ha quatre iaies fent gimnàstica a càrrec de l’erari públic. Mantenen costosos clubs de futbol i paguen els sous més fabulosos i traspassos rècord de la historia per jugadors de toc exquisit i intel·ligència escassa, que van pel món pregonant que són els més envejats, per rics, guapos i atletes, com aquell portuguès border line que juga a Madrid. Els alemanys no s’ho poden permetre i tampoc els francesos, que van limitar per llei aitals excessos.

Tanmateix observava que qui treballava darrera les barres i servint taules i taulells, era gent forana: àrabs, paquistanesos, romanesos, tot i que havia llegit que era un país rècord en nombre d’aturats.    

Herr Müller s’anava enfurismant; ell que és oficial de primera i percep uns tres mil euros al mes, no es pot permetre tantes disbauxes Qui paga les d’aquesta gent ociosa i cridanera?

Era cap de setmana d’eleccions al seu país, i ja havia votat per correu a favor dels socialdemòcrates i contra la senyora Merkel, doncs ja estava bé de tant finançar aquest coi de sud indolent i hedonista, que sembla més un bordell que no pas un país. El següent pas hauria de ser el d’emancipar-se d’aquesta ruïnosa i inviable Unió Europea de tantes velocitats i que aquests llatins s’ho fessin mirar.