El discret encant de la petita burgesia.

Hi ha un fenomen en la nostra decadent civilització occidental que mereixeria un acurat estudi psicològic, cosa que no encetaré, per manca d’espai i de coneixements acadèmics: La dèria per lluir un cos eternament juvenil; l’estar prim i musculat; la por a l’envelliment. Darrerament en Francesc Puigcarbó ha tocat aquest tema, explicant el recent patrocini d’una marca de “productes dietètics miraculosos” al Barça, i també la Clidice en va deixar un magnífic post al seu blog, així com jo mateix vaig fer-hi una mica de conya en aquesta boia no fa pas gaire.

Què hi ha al darrera d’aquesta dèria? Alguns diuen que la salut, però no deu resultar gaire saludable inflar-se de silicona els pits, lluir uns dorsals i un abdomen atlètics a base de cirurgia estètica, o gaudir del pes ideal pel fet d'ingerir estranys productes de rara etiologia per inhibir la gana, o galetes i sopes substitutives d’un nodriment natural.

David gras (imatge treta de la xarxa).

Els gustos estètics canvien segons els temps: Quan la gana era la característica habitual del comú dels mortals, era moda estar gras i rodanxó com un canonge. Les adipositats a la papada o a la cintura, eren sinònim d’estatus social elevat i de benestar econòmic, per la qual cosa aquests greixos eren envejables. També ho era lluir la pell blanca, la qual cosa significava que no calia anar a treballar i hom vivia de rendes, a diferència d’aquells escarrassats mossos, pagesos i pageses que es passaven el dia treballant de sol a sol i tenien la pell colrada.

L’esport i les modes importades del cinema, ens varen portar uns estereotips diferents al segle XX: Els herois literaris o cinematogràfics, eren aventurers que lluitaven a la selva o a l’estepa. La democràcia americana va propiciar un heroi, el pioner, que era un pagès o un ramader, mitificat com el cowboy dels westerns, a diferència dels nostres rústics , que eren pintats com enzes illetrats i subjectes de befa i escarni.

Aquest nou tipus havia de ser jove, atractiu, ben plantat i les modes varen anar canviant als cànons que ens són coneguts.

Tot i que jo em pregunto de quines direccions psicològiques poden provenir la influència de les modes i el seu arrelament social. Podria ser que en l’inconscient de l’actual i sobrealimentada civilització occidental, segueixi l’atàvic sentiment de culpa de la religió i cultura judeocristiana. Quan ens mirem al mirall i ens veiem grassos i lluents, no hi veiem aquell escanyolit i famèlic serf del senyor feudal que el destí ens havia deparat; hi trobem un personatge fart d’hamburgueses i sopes de sobre, una mica revoltat contra el seu destí –en el fons en Marx i Engels van fer la seva feina- que la seva vocació és la de ser com la Carolina de Mònaco o el Tom Cruise i en funció d’això actua en conseqüència. Aquella figura grassa i peixada no és la que li pertoca, segons els rols que els atzars de la civilització i la història han anat prefigurant en l’inconscient col•lectiu.

Obra de Botero

All in!.

La pluja cau de manera torrencial, com ja és habitual a la  Mediterrània.  El dia lluminós i calorós ha donat pas a una tarda grisa i plujosa prenyada d’olors intenses de gespa i pinassa.

A Calella de Palafrugell, la gent és resclosa a les cases. On hi ha quitxalla, els menuts inquiets i amb manca d’espai, donen la llauna, com petites feres engabiades. Una melangiosa sensació de dolce far niente, de passar l’estona veient com la pluja cau damunt dels pins i fa aquelles bombolles als bassals,  s’apodera de mi. Però quan un hom està en un espai reduït amb d’altre gent, li és impossible fugir de la hiperactivitat dels altres. La majoria s’avorreix, i no en te prou amb gaudir de l’espectacle” de la natura, cal “fer coses i més coses”  

Algú del veïnat  fa cafè i proposa jugar a cartes. Ara s’ha posat de moda un pòquer descobert, que se’n diu del sistema Texas Holdem. La gent jove s’hi posa, m’obliguen a deixar la lectura d’una petita obra  d’en Dino Buzzati que es diu “El gos que va veure Déu” i soc impel·lit a la taula de joc, sota el risc de ser tatxat  d’ avorrit i rar personatge de tendències asocials, m’apropo, coaccionat,  a la taula de joc..

Una mica de xavalla canviada amb fitxes serà el premi del guanyador. Cal memoritzar les expressions en anglès del pòquer : “Call, fold, raise, check, all in,”...quan jo havia participat en alguna timba de pòquer, tot i que no m’ha agradat mai gaire el jugar, ni que fos al parxís, ho dèiem en català: “Ho veig, passo, pujo a tant...”

No ha canviat gaire la cosa, però, com sempre,  n’hi ha que van de “professionals”. Un d’ells –un tipus bastant pedant-  s’emprenya com una mona quan el “plomen” amb tres cincs. -“En una partida professional no hauries arribat ni al flop (que són les tres primeres cartes descobertes)  amb aquesta jugada” –diu, tot ferit en el seu amor propi de crack dels fulls i les escales. Jo li engego el tòpic  de que en el joc i l’amor tot s’hi val, cosa que no m’acabo de creure, però m’alegra que aquell fatxenda n’hagi sortit escuat.

La partida segueix en una barreja de gent gran i jove –com ha de ser-

Potser per la melangia que transmet la pluja, o potser per l’avorriment que em transmet el joc,  recordo una vella partida de fa quaranta-cinc anys, de la que en guardo una vella foto. La busco i la trobo. Miro aquells rostres, que se’m tornen a fer evidents una vegada  que ja havien estat esborrats de la memòria. On serà tota aquella gent?. Com els haurà anat per la vida?...Els recordo joves i plens de vida, cadascú amb les seves il·lusions vitals, ensenyant les fotos d'unes noies que s' estimaven i parlant dels seus projectes.  

Aquella tarda de pluja, on per matar l’aranya m’havia vist impel·lit a jugar a  les cartes, me n’havia recordat d'una altra  tarda,  ja llunyana, on també, aprofitant el dolce far niente d’una tarda d’estiu, ens va donar per jugar una partida.

        

"Un bel morire?"

Era un matí de primavera. Si hagués tingut prou temps i sensibilitat per adonar-se’n, el sàtrapa s’hauria fixat amb l’esclatant natura: les orenetes volant fent aquells xiscles aguts –potser presagiant tempesta?- i les flors de l’ample jardí, florint amb tot el seu esplendor, que posaven unes notes de color intens a la monotonia del verd. També hauria vist l’esguard tímid d’un cérvol, que desafiant la compulsiva afició cinegètica del dictador –ben segur amb la inconsciència dels innocents- s’atrevia a treure el nas als espais vigilats per uns sentinelles àrabs, vestits amb histriònics i exòtics vestits de la seva ètnia. Si no haguessin anat armats fins les dents, serien tan ridículs com les folklòriques de pandereta dels films de Cifesa, que pretenien uniformitzar la cultura racial del règim. 

Aquell matí d’abril del 1945, el general no les tenia totes. La sort de les armes dels alemanys i italians ja feia mesos que anaven maldades, i tot i que havia fet esforços per adaptar-se a les canviants circumstàncies, defenestrant en Serrano Súñer i els sectors falangistes i militars més partidaris d’entrar en el conflicte, no estava ben segur del que podria passar. Els anglesos, i Mr. Churchill en particular, li havien donat garanties de que, si s’estava quiet, no li passaria res i fins i tot no se li tindria en compte que havia estat bel•ligerant, enviant una divisió a lluitar a la Unió Soviètica, a favor dels alemanys, però no es refiava de la capacitat de mantenir les seves promeses, vist que els soviètics farien valdre del seu pes polític. Per això s’omplia la boca dient que havia parat els intents alemanys d’agafar Gibraltar per l’esquena des de l’Espanya neutral, cosa que no era veritat, doncs els alemanys havien desistit d’involucrar Espanya a la guerra per no haver de bastir, armar i alimentar un país devastat, desorganitzat, empobrit i malmès per una sagnant i recent guerra civil.

Tot i que havia intentat tenir-ho tot ben lligat, jugant “a la puta i a la ramoneta”, no les tenia totes.

El seu cosí, confident i assessor, no gosava preguntar-li si les havia vist, tot i que observant la seva pal•lidesa, podia suposar que si. 

Si l’omnipotent Duce havia acabat d’aquella manera que mostraven les fotos, a ell li podia passar el mateix. Ah, quina mort més esgarrifosa: caçat con un conill, arrossegat de mala manera, afusellat per uns partisans i lliurat a la xusma que l’escarniria i l’exhibiria públicament, com si fos un d’aquells innocents cérvols que li agradava caçar –pensaria- Tot i que havia acabat la guerra civil, hi havia un exili republicà que demanaria el seu cap, i sabia que arreu de la península, hi havia partides de maquis que continuaven la lluita, malgrat que a les presons no donaven abast executant més i més detractors.

Tot i que els seus hagiògrafs li havien donat un aura de valentia i fredor davant del perill, sentia una por que li revoltava els budells i li feia venir basques.

-On el penjarien, si l’encalçaven?- pensava. Potser a la Porta del Sol, a al costat de la Cibeles...Afeccionat al cinema com era, veia la seva fi com una sagnant sèrie de seqüències, talment com les hauria filmat l’Eisenstein, el comunista.

Suava,  suava com un vedell abans d’entrar a l’escorxador.

Els seus temors no es van complir, doncs la posterior guerra freda va jugar al seu favor i va ser incorporat i tingut en compte en els plantejament estratègics de la NATO.

La conjuntura li havia salvat la pell i se’n havia lliurat, tot i que la confiança total no va regnar mai en el seu esperit –hi ha coses que ja van amb el temperament i el caràcter: “qui ho té del néixer ja no ho deixa”, diu el poble- El dictador va pressuposar una futura fi burgesa, al llit i rodejat dels seus, talment com pertocava a una família cristiana. 

Ni en els seus pitjors somnis hagués pogut imaginar que trenta anys més tard, una tardor en la que tampoc se’n adonava de que les fulles seques donaven un toc d’ocre al verd pàl•lid de la gespa dels jardins - ja no custodiats pels àrabs, que feia anys que havien estat acomiadats- el linxament que tant havia temut es produiria; i no propiciat per la xusma esvalotada i calenta, si no per la seva pròpia gent que pensaven allargar la seva agonia mentre acabaven de saquejar aquells palaus que, irremissiblement haurien de deixar. La seva esgarrifosa mort al llit no podia envejar gens ni mica a la tan temuda del seu col•lega el Duce,

Reservat el dret d’admissió.

El Miguel és un andalús de soca-rel, d’aquells que porten tota la vida per Catalunya, com el President Montilla,  més concretament per l’Empordà.

Amb les coses de la cuina i del menjar, el Miguel, abans de ser frare, ja havia estat escolà, i en conseqüència, quan era jove i malvivia fent  feines de temporada a l’estiu  pels establiments més reeixits de la hostaleria de la Costa Brava, i de paleta al hivern, havia donat de menjar al Dalí, al Josep Pla, al Misserachs, al Serrat, a la Gimpera i la seva cort d’admiradors del vell  Bocaccio, entre d’altres, per la qual cosa és evident que  ja porta molta “mili” i coneix prou bé l’ofici.

Avui dia fa de  cuiner per vocació  i regenta una taverna, que ell mateix ha batejat amb el nom de “El rey del cabrito”, a un barri de Palafrugell.

A les sis del matí ja serveix “barreges” als pocs paletes que avui dia treballen per la zona, i al migdia i al vespre, fregeix calamars “a l’andalusa “, cuina arrossos per encàrrec, prepara cabrit “a l’ajillo” –la seva especialitat i d’aquí el nom de l’establiment-  i prepara una  cua de bou guisada amb mongetes, que a l’estiu i amb el vi de pagès que gasta, pots arribar a fer una apoplexia, si no vas en compte i en menges amb cura i moderació.

La seva muller, l’Antònia ho té tot net com una patena, i a la cuina, on el Miguel treballa ajudat per una noia romanesa, sembla un laboratori, tot polit i ordenat.

El local és senzill, molt semblant dels que  s’estilen a les barriades obreres que hi ha a les poblacions industrials del cinturó de Barcelona i com a tot arreu on hi ha gent senzilla, sovint emigrada, una decoració austera, a base de taules de fòrmica, amb tovalles de paper i uns calendaris dels proveïdors, alguna fotografia i poca cosa més per les parets.   

Els preus són francament assequibles, i la relació amb la qualitat, francament molt bona, per la qual cosa  gaudeix d’una clientela variada, formada per una barreja de gent del barri, vestida amb bermudes, samarreta de l’ACDC i sandàlies; d’altres amb roba de treball; “pijos” de Can Fanga, amb menorquines, pantalons i camisa de lli; i “guiris”, alemanys o holandesos, amb banyador i tors nu.  El Miguel els tracta a tot per un igual, i tan engega a pastar fang a un pesat embriac habitual del poble,  a un colrat teutó cuit de vi i de sol que doni massa la tabarra, o a un director de banc que es faci el llepafils i que demani la carta de vi: -“¿La carta de qué?” li respon amb un somriure sarcàstic – o que es posi molt exigent amb l’eficiència del servei.  Els pentina i se’n va a fer un enèsim glop de cervesa darrera de la barra, doncs  l’alcohol  és l’aliment de la seva ànima i de la seva vida, mentre el seu fetge i la seva muller li  ho permetin.  

El Miguel és un bon amic i ja fa anys que ens coneixem. Fins i tot hem quedat alguna vegada per anar a donar un tomb amb la familia i ens ha invitat a casa seva i a la festa major de Mont Ras, que és on viu.

El seu fill, que és més refinat i ha gaudit d’una altra educació, li vol esmenar la plana, però ell no el deixa fer:  “Un dia  va entrar el Ferran Adrià amb una colla, i li va encarregar un arròs –ens explica-  i no saps que els va dir? Doncs, els va engegar: “Esto si que es comer y no las mariconadas que pones tu en tu casa”...T’imagines?...” I el pobre nano, s’esgarrifa nomes de recordar-ho...”Aquesta és la gràcia”- responc- “Aquí no s’enganya a ningú i es tracta a tothom per igual. És la utopia de la igualtat de l’esser humà, davant d’un plat de calamars fregits “–afegeixo- “i la gent, habitualment, se’n adona”- acabada aquesta parida em quedo tan ample, com si hagués dir alguna cosa molt transcendent.

El Miguel, a l’estiu, treballa més que no pas pot. Ja resulta difícil trobar taula a casa seva. Pels voltants de Palafrugell s’ha posat de moda. 

El divendres passat hi varem anar a dinar un dels seus sumptuosos arrossos foscos empordanesos, fets amb un sofregit de ceba molt treballada, que queda com una melmelada fosca. Estàvem entaulats, en l’ambient sorollós i frenètic d’aquella tasca entranyable, quan varen aparèixer dues parelles de joves, vestits amb la descuidada elegància de les nit eivissenques passades per la revista “Hola”. Varen donar una ullada al local, on un paio de mirada extraviada posava monedes de manera compulsiva a una màquina escurabutxaques, mentre pare, fill, esposa i la romanesa s’anaven cridant, a tot pulmó,  els plats i les comandes.

La gent entaulada contribuíem a la cacofonia regnant, amb la nostra sorollosa xerrameca, que apagava la veu del presentador de les noticies de la TV, que impassible com sempre, deuria estar explicant les darreres novetats de les malures universals –potser nomes eren les locals, doncs semblava que era de TV3-

Una de les "elegants" va dir, amb aquell castellà d’accent peculiar que sovint se sent pel Pedralbes de les elits econòmiques i a certs pubs de la part alta de  Barcelona, -“Oyes, esto no es lo que nos habían dicho. Yo aquí no me meto ni borracha. ¡ Anda, vámonos!”- I tots quatre van girar cua, sense donar cap altra mena d’explicació, deixant un rastre de perfum  Moschino al seu darrere. L’Antònia  -andalusa també- estava justament  indignada i es recordava de tota la família dels pijos aquells : l’havien trucat i els havia guardat la taula i havia hagut de dir que no a molt d’altres que havien trucat posteriorment. No va tardar ni cinc minuts, però, en adjudicar-la  a uns benaurats que, sense haver-la encarregar, provaven sort.

En Miguel va sortir de la cuina per respirar i fer el seu traguet de cervesa. L’Antònia li ho va explicar –“Pues que les den mucho por el culo. Si vuelven por aquí les echo a patadas” – va dir. I dirigint-se cap a nosaltres: -"¿Os traigo un poco más de arroz?. Aún queda “. “Pues vale!”-  varem dir tots amb una sola veu.

                

El món no era un camí de roses.

Aquell agost de l’any 1957 feia molta calor a Sabadell, la qual cosa no era cap novetat, ni impedia que la gent, tret de la quinzena del 18 de juliol fins a finals del més, que feien vacances, seguís treballant.

Les escoles tancaven, més o menys com ara, tret d’aquella dedicada a formar carn de canó per a la industria tèxtil, que nomes tancava el mes i mig del 18 de juliol al 31 d’agost. Els pares treballaven i els menuts feien el dropo per casa o se n’anaven a apedregar als del Carrer de l’Estrella, que eren una colla de cabrits i enemics naturals dels de la Plaça i el Carrer de sant Jaume.

L’escola era un catau tenebrós del Carrer del Migdia – Tu que voldràs ser?- et preguntava un elegant, madur i una mica sarcàstic professor, propietari i director d’aquella pedrera de futurs quadres de la industria i el comerç locals- Les opcions eren ben poques: aprenent d’oficis varis, pels justos d’enteniment o els vocacionals de l’escarràs manufacturer; de comptable pels més tímids, reflexius i calculadors; i viatjant de comerç, pels més extravertits i amb més ascendència social.

Aquell curiós i poc rar espècimen de l’ensenyament, atesa la època,  sostenia la curiosa teoria que la gent provinent de les classes treballadores, no havien de perdre el temps amb batxillerats, doncs aquestes extravagàncies eren reservades per a gent de més possibilitats econòmiques, d’aquelles que podrien permetre alimentar els fills, sense treballar, fins els vint-i-cinc anys, i pagar-los una carrera. La seva teoria la defensava amb dents i urpes davant dels pares que anaven a preguntar pel pervenir dels seus fills, i en resultaven convençuts, ajudats per un cert sentiment fatalista que el propi règim franquista victoriós conculcava. El resultat, era que tots els alumnes d’aquella escola, eren degudament col•locats com aprenents al complir els catorze anys, i una vegada treballaven, aquells que veien que hi havia d’altres possibilitats, professionals o d'ampliar coneixements,  s’havien d’espavilar per si mateixos, estudiant el batxillerat per pròpia iniciativa, de nits i examinant-se per lliure als instituts; els que superaven tota aquesta carrera d’obstacles, es matriculaven, ja granadets i amb la “mili” complerta, a classes nocturnes de la Universitat i amb sort i bastant esforç podrien arribar a llicenciar-se d’alguna cosa.

Eren vacances i aquell agost del 1957, aquell xicot tenia dotze anys i estava a casa seva, avorrit com una ostra. Ja s’havia llegit les novel•les del Juli Verne que l’hi havien deixat i també unes d’ un tal Karl May, que parlaven d’un Oest americà mític i fantasiós. El nano ja n’estava una mica fart i frisava per entrar al món dels adults.

A casa seva hi havia una petita, però ben assortida biblioteca, tancada amb pany i clau, a la que encara no hi tenia accés. Hi havia una col•lecció de sis enormes volums que es deien “El hombre y la tierra”, signats per un tal Eliseo Reclus, varis llibres de la col•lecció “ A tot vent”, alguna cosa de la Bernat Metge, i títols de noms que sonaven a rus com un tal Kropotkine... Eren les restes del naufragi de la biblioteca de l’oncle que mai havia tornat de front i que l’àvia va esporgat quan varen entrar “els nacionals”, amb por i deixant-se portar per les il•lustracions de les portades més que pels continguts del llibres, que desconeixia. Aquella biblioteca, encara fora del seu abast, era com una mítica porta que l’hauria de dur al coneixement i li hauria de respondre moltes de les preguntes que s’anava formulant i que ni el professor ni els pares semblaven poder-li resoldre.

Aquell matí d’un calorós més d’agost, el pare anava al seu feixuc treball a un magatzem d’una fàbrica tèxtil, el fill li demanà que li deixés tafanejar la biblioteca. El pare se’l va mirar i va estar una estona rumiant. Finalment anà a la cambra on hi havia els preuats tresors, que era un despatx que no s’havia modificat des de la desaparició del seu habitual usuari, l’oncle desaparegut a la guerra, i tornà amb un parell de llibres: “Res de nou a oest” D’Erich Maria Remarque i “Càndid” de Voltaire.

Aquell mes d’agost de l’any 1957, aquell noi de dotze anys començà a adonar-se’n que el món no era precisament un camí de roses. 

Une drôle de guerre. (Història d’uns espanyols a França).

En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis. Tenia una gran habilitat per passar desapercebut i anava fent l’orni a tot arreu.

Ja de ben menut, quan el mestre cascava de valent quan la classe s’esvalotava, se les apanyava per no ser vist i escapar-se de càstigs i clatellades.

El juliol del 1936 va esclatar la guerra i en Bartomeu, que treballava de pixatinters d’una fàbrica tèxtil,  es va quedar a recer, i anava buscant excuses per no participar de les feines col·lectives que el seu sindicat –s’havia afiliat obligatòriament, impel·lit pels companys de feina –convocava.

A mitjans del 1937 van cridar la seva quinta a files. Una vegada uniformat i enquadrat, aprofitant les seves habilitats,  se les enginyà per no anar al front, fent-se passar per barber, cuiner i totes les feines que li permetrien quedar a reraguarda. Va aconseguir quedar-se a Barcelona de cuiner a una caserna on hi radicaven les unitats que cuidaven de la defensa antiaèria de la ciutat. Va vegetar, ben apeixat i satisfet, fins que els rebels van començar a baixar pel Tibidabo .

Es va entaforar, amb alguns estris de cuina i uns sacs de vitualles, dalt d’un camió i va passar la frontera cap a França. 

Allà les coses se l’hi van anar torçant i va passar fred, gana i misèria, malgrat fer servir les seves arts sempre que va poder. 

Els alemanys van envair França i ell va ser mobilitzat en una companyia de treballadors estrangers de l’exèrcit francès, per fer feines de fortificació, com tants d’altres espanyols republicans. Amb el seu francès dels anys de l’escola, s’anà guanyant la confiança del capità gavatx –un obès veterà de la Gran Guerra, que havia pujat des de caporal i que per raons d’edat l’havien posat davant d’aquelles companyies de treball- Com que semblava un ‘bon vivant’  en Bartomeu –que havia après alguna cosa de cuina- procurava complaure’l tant com podia. Aviat va deixar el pic i la pala per passar a ser l’ordenança de l’epicuri capità.

Anaven de fugida encalçats pels alemanys. La majoria dels oficials francesos, no semblaven gaire preocupats pel fet, i fins i tot,  alguns, semblava que com més s’'hi apropaven,més contents estaven.

Un vespre, passant per una petita vila del Departament d’Aube, el capità i un tinent van dir que es quedarien a fer nit al poble, i que la resta continués. Es van quedar amb ells, els ordenances i un parell més de treballadors republicans que el mateix capità va seleccionar.

Van ser allotjats a una granja i els oficials pujàren a una habitació i els quatre soldats van ser allotjats al paller, on van sentir que algú els tancava a pany i forrellat.

Un d’ells –un tal Josep Astals –es va ensumar alguna cosa estranya i va proposar als altres fugir muntanyes amunt, per salvar la pell i anar-se a  buscar la vida pel bosc. En Bartomeu s’hi va oposar : “On vas a parar. Jo estic a les ordres d’aquest capità tan amable i bon vivant, i a mi no m’ha de passar res”-  va dir. Els altres no ho veien tant clar.; l’ordenança del tinent deia que aquells oficials eren un parell de feixistes i que frisaven per llepar el cul als alemanys, però  també  deia que si aquests els agafaven, els tornarien a internar, la qual cosa no hauria de ser pitjor que el que ja havien passat a les costes del Rosselló.

L’Astals, lluitador i malfiat, milicià de la primera hora i colrat pels molts mesos de front,  deia que la millor opció era la de fugir i mirar d’organitzar-se amb d’altres fugitius per seguir lluitant. Van passar la nit discutint i gairebé van arribar a les mans. Els comunistes, potser influïts pel Pacte Germano-Soviètic tenien ordres de no enrolar-se en cap aventura bèl·lica amb els francesos i optaven per deixar-ho tot a mercè de la sort.   Finalment, l’Astals, encongint les espatlles, va dedicar-se a furgar el pany del forrellat del paller, que no va tardar en obrir-se.

Va esmunyir-se per les cantonades, emparat per la foscor i es va enfilar muntanya amunt, endinsant-se per un sender d’un bosc espès. La suor l’amarava i la fatiga, augmentada per la feblesa de la dieta dels darrers temps, es feia sentir, carregant les seves cames.

Va arribar a un cim, que era un munt de roques rodejades de pins, que dominava tot el poble.  Es va aturar per recobrar l’alè.

Clarejava i per la carretera es veia relluir els cascs dels alemanys que baixaven cap el poble.

Un escamot d’avantguarda  va prendre posicions, previ reconèixer el terreny, mentre la columna, acompanyada de vehicles blindats s’apropava i envaïa la plaça principal.

L’Astals, des del seu amagatall podia veure com el capità i el tinent francesos es quadraven militarment, saludant el comandant nazi. Tot seguit li va semblar com si fossin amics de tota la vida i fins i va veure que reien –potser nomes s’ho va imaginar- 

I tot seguit varen anar, amb un escamot a cercar els tres espanyols tancats al paller.

Va veure com eren arrossegats de mala manera pel carrer, mentre en Bartomeu es dirigia implorant al capità;  a la sortida del poble, molt a prop del sender que l’Astals havia agafat per fugir, els van fer agenollar i els van afusellar. Sembla ser que la prova de fidelitat del capità francès en vers a l’invasor era la entrega de tres ferotges comunistes republicans espanyols.

En Bartomeu Llobera s’havia passat la vida fugint d’estudis, fins que va topar amb la crua realitat.

Una freda i deslluïda placa, avui dóna fe d’aquells fets al lloc on els van afusellar. La placa la van posar per iniciativa d’un afamat i llorejat comandant de la resistència, de malnom Comandant Giraud, que sembla ser que era català i es deia Astals.  

Quan la història és una incòmoda realitat. (The Johnson County War)

Ja fa temps vaig penjar una entrada que pretenia, amb la brevetat que permet un blog, desmitificar una fita de l’oest americà, emfatitzada i sublimada pel cinema, com van ser els fets de Tombstone i el duel a l’OK Corral.

Ara toca parlar d’uns fets, que no per desconeguts, no han deixat de tenir importància i s’han vist reflectits manta vegades al cinema: em refereixo al que se’n va dir la Johnson County War.

Els gran ramaders del nou estat de Wyoming a la primavera feien un “rodeo”, la qual cosa consistia en repartir el bestiar nascut a les amples planures que no tenien propietari. A mida que l’oest s’anava colonitzant, els petits ramaders i els colons nouvinguts pretenien quedar-se el bestiar que havia anat a parar als terrenys que havien reclamat com a propietat i així van entrar en competència amb el selecte grup dels antics ramaders, que eren una mena de senyors feudals del territori. Fins aquí hi veurem el clàssic escenari on bastir-hi un guió per un western dels més tòpics, com el que ahir vaig estar veient pel Canal+, “Open Range”, dirigit i interpretat per en Kevin Kostner. El film, bastant mediocre i mancat de ritme, és la enèsima versió d’aquest tòpic conflicte entre el malvat gran ramader i els cow boys - modestos transhumants, romàntics i ancorats en els valors del passat- L’inevitable enfrontament, és resolt a base de grans dosis de violència i acaba guanyant l’humil heroi que és més valent i més noble i sap administrar la força bruta molt millor que el seu oponent. Una mena de discurs neofeixista que, quasi sempre, fa pudor de socarrim.

Doncs als comtats de Johnson, Natrona i Deconverse a l’Estat de Wyoming , l’abril del 1892 van tenir lloc uns fets d’aquells que fan de la història dels EEUU una fosca successió de genocidis, matances i agressions. Els grans ramaders, agrupats a la WSGA (Wyoming stock growers association) coneguda popularment com “El Club social de Cheyenne”, havien contractat una mena de detectius a sou per defensar els seus interessos, executant –sense formació de judici i amb total impunitat judicial- el que ells en deien lladres de bestiar, que sovint era gent que disposava d’unes dotzenes de vaques, com la Ellen Watson i el seu marit Jim Averell, que van ser penjats el 1889 “per exercir la prostitució cobrant amb bestiar robat “ ella, i ell per un presumpte delicte de receptació. La indignació portà als colons, units per un tal Nate Champion a crear una agrupació, la NWFSGA (Northen Wyoming farmers and stock growers association). La resposta del que en podríem dir “la patronal” va ser reclutar una cinquantena d’assassins que en van dir “The Invaders”, dirigits per un antic sheriff del comtat de Johnson, un tal Frank M. Canton. Cada membre del grup de mercenaris cobrava 5$ al dia i una prima de 50$ per cada mort o penjat. El seu objectiu era eliminar la totalitat de la llista de components de la NWFSGA (l’agrupació de colons i petits ramaders). 

Grup dels "Invaders" o "reguladors"

Van començar per matar en Nate Champion, el fundador, al que van emboscar i sorprendre mentre dormia en una cabana del Ranxo KC. Amb quatre companys, van oposar aferrissada resistència fins a deixar-hi la pell. N’hi ha constància documental, doncs en Nate Champion anava fent petites anotacions en una llibreta de butxaca del que anava passant, amb la idea de que en quedés constància del crim. (D’aquest fet en David S.Cass Sr, va fer-ne una mini-sèrie per la TV, que passa de puntetes pels fets socials i amb força inexactituds històriques, a més d’un fals i manipulat final “feliç”, on és mort el cap dels “invaders”).

Seguidament el grup, amb l’adició del cap dels ramaders North Platte i un senador dit Bob Tisdale, varen prosseguir el seu sagnant raid cercant els membres de l’associació de colons i petis ramaders.

Aquests van trobar el cadaver d’en Nate Champion i el dels seus companys . Li van trobar la llibreta a sobre i els colons, conscients del perill que corrien, es van organitzar, de tal manera que un enorme grup popular format per gent de tota condició, homes i dones, va localitzar i assetjar la banda d’assassins al ranxo “Crazy Woman Creek”. La batalla va començar i els assassins a sou en duien la pitjor part. Ja tenien uns quants morts i ferits, quan un petit grup es va escapar, i van poder contactar amb el Governador de l’Estat. Aquest es va posar en contacte amb el President dels EEUU, Benjamí Harrison, que va enviar l’exèrcit a reprimir el “sollevament” dels colons.

D’aquests fets, relatats suscintament, i dels que en trobareu, si us interessa més documentació bibliogràfica, en Michael Cimino el 1980 en va fer una pel•lícula, que va anomenar “Heaven’s gate”. Aquesta, tot i que amb algun error cronològic, doncs situa el linxament de la Ellen Watson dintre dels fets, potser per reforçar la dramatització i fer més entenedora si cap, la indignació popular que s’hi descriu, és un magnífic retrat d’una època i un magnífic relat sobre el naixement dels moviments socials, filmat amb molta sensibilitat. Doncs aquest magnífic film, va ser un rotund fracàs que va portar a la ruïna a la “United Artists”. La crítica americana el va destrossar, tot i que l’europea parlava d’una gran obra mestra. El públic americà li va donar l’esquena, potser no acostumat a veure el seu exèrcit anant al servei dels “dolents” i veure com “els bons” en sortien malparats. I és que sovint la història és una incòmoda realitat.