dimecres, 25 de maig del 2011

Les calcetes de les Valquíries.

Foto de la Xarxa

Des del juny del 1941, que en Serrano Súñer havia cridat allò de que “Rusia es culpable”, a l’octubre del 1942, havien passat 16 mesos, en els que en Càstulo Pérez Robles havia tingut temps d’adonar-se que la guerra no era cap ganga.
Germà petit d’alferes provisional i de capità professional d’artilleria, s’havia passat la guerra civil espanyola en una plàcida  reraguarda castellana, massa jove per anar al front,  estudiant batxillerat amb els jesuïtes, somniant camps de batalla, envejant la sort dels seus germans, que enviaven enceses noves de victòries i entrades triomfals, i fantasiejant que tornava ferit i era atès per angelicals infermeres que l’embolcallaven amb els seus braços fins a portar-lo a l’èxtasi més meravellós.
Quan en Serrano Súñer va fer la seva famosa crida, va ser dels primers en deixar la facultat per anar amb els seus companys del SEU a enrolar-se com a  voluntari a la que la Wehrmatch va denominar la 205 Divisió de voluntaris espanyols i els falangistes, cercant el seu indubtable protagonisme, en deien la División Azul.  
En Càstulo, que havia tingut fantasies de croat,  ja havia vist que la guerra era una cosa bruta i fètida, desproveïda del romanticisme dels seus somnis. Brutícia, fang, gana, polls, i sobretot  fred, un fred agut i punyent, de més de 30 graus sota zero que impedia qualsevol mena d’activitat, menys la de morir i matar.
Les seves diòptries li havien valgut una relativa ineptitud pel combat d’infanteria i treballava febrilment en un hospital de primera línia, en qualitat de portalliteres. Era una feina bruta i angoixant, veient els rostres dels nafrats i moribunds, que maleïen el món i qui el manava. Havia vist morir cents de camarades durant aquells angoixosos mesos de combats inútils i sagnants cops de mà sense solta ni volta.  També havia estat testimoni d’assassinats i execucions i de les interminables files de deportats conduits, a batzegades,  pels joves de les SS.
Pels vols del Pilar del l’any 1942 estaven ocupant el Palau de Pávlovsk, a prop de Leningrad, on havien instal·lat un  hospital.  La 205 Divisió formava part de les forces del cercle de la ciutat on ja havien mort de gana, misèria i pel foc de l’aviació i l’artilleria, més d’un milió de persones. 
Amb l’experiència del fred de l’any anterior, la intendència de la Wehrmatch havia fet provisió de robes d’abric: peces de gruixuda llana, franel·les i  aspres calçotets. Aquestes robes eren incomodes i quan calia fer marxes de molts quilometres, encetaven l’entrecuix dels soferts herois defensors de la raça superior, per la qual cosa algun pragmàtic buròcrata de Berlín va pensar que el mal minvaria si al mig s’hi posaven delicades peces de seda, per la qual cosa, amb lògica racionalista,  van demanar a les dames del Reich que fessin donació de les seves íntimes peces de llenceria, que junt amb les que requisaven a les presoneres dels camps d’internament i a les riques dames jueves executades, farien un bon estoc de material útil per l’equip dels herois del front de l’Est.    
En Càstulo Pérez Robles va rebre un  nou vestuari d’hivern, en el que, junt a l’uniforme gris alemany, l’abric, samarretes i tapaboques, hi havia unes magnífiques calces de seda de color de rosa, amb unes delicades puntes primorosament executades, de ben segur d’una matrona teutona de malucs prominents i darreres considerables.
Els soldats de les trinxeres, superats els prejudicis masclistes inicials, les van anar trobant la mar de pràctiques, però en Càstulo, temorós de Déu i del Diable, les va guardar al fons de la seva motxilla, patint l’aspror dels calçotets com quan un novici es posa el dur cilici per oferir el seu sacrifici al Senyor.  

Quan en tornar a la seva Castella natal, la seva mare les hi va trobar al fons de la motxilla, va somriure maliciosament, sense dir res a ningú,  tot pensant que el trapella del seu fill s’havia fet tot un home a la llunyana i depravada Rússia.      
Jardins del Palau de Pávlovsk
                      

18 comentaris:

  1. No és cap ganga la guerra, no. Curiosa anècdota, tanmateix.

    ResponElimina
  2. Una senzilla anècdota que serviria la mar de bé en qualsevol novel·la o pel·lícula sobre les guerres i barbaritats similars. La història d'aquesta expedició a Rússia té molta tela, i si no s'ha dut mai al cine deu ser per la cosa de l'orgull patriòtic. Ara bé: la imatge de la Rússia sovi`tica no crec que fos "depravada", sota l'estricta vigilància de Stalin...

    ResponElimina
  3. que bo! antes muerta que con bragas!

    ResponElimina
  4. Divertida l'anècdota en un escenari tan trist com el de qualsevol guerra.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    El fet aquest de la llenceria femenina, que feien servir per atenuar l’aspror de les bastes llanes i franel•les, el cita Jorge M.Reverte en el seu llibre “La División Azul”, recentment editat per RBA. És una obra molt ben documentada i amb molta informació sobre els pros i perquès d’aquella desgraciada aventura.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Lluís,
    El tema de la participació espanyola a la guerra mundial, ja sigui des del costat feixista com en el des aliats, ha estat una de les gran desconegudes de la filmografia i la literatura sobre el conflicte, contrastant amb l’abundant producció sobre la nostra guerra civil.
    Ben segur que la Unió Soviètica estalinista no era més depravada que el que pretenia la propaganda nacionalcatólica.
    Salut.

    ResponElimina
  7. Aris,
    El tipus és un personatge de ficció, de perfil tòpic. Lo de la roba femenina és veritat, ho diu el Jorge M.Reverte i la seva font és el propi general en cap, Emilio Esteban Infantes que ho explica en les seves memòries.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Tirantlobloc,
    L’escenari va ser el de la guerra i també el dels holocausts que es van cometre amb la població civil.
    L’any passat vaig estar a Sant Petersburg i vaig tenir ocasió de parlar amb gent d’allà del setge i de la participació espanyola i em van ensenyar els llocs que havien ocupat , als rodals de la ciutat. Tot era molt esgarrifós, tot i que semblava ser que el seu enuig anava repartit entre els nazis i el propi estalinisme.
    Salut.

    ResponElimina
  9. M'ha fet venir a la memòria un fet que em varen explicar fa anys i que no fa gaire vaig tornar a sentir en un documental sobre la Segona Guerra: els soldats que combatien en aquest front a 30ºC sota zero, eren instruïts per defecar sense abaixar-se mai els pantalons. Si algun desgraciat no seguia (o simplement desconeixia) aquest consell, a través de les femtes se li congelaven els budells i moria sense remei.

    ResponElimina
  10. Brian,
    Jo també ho havia sentit a dir, i sembla ser que el fet es feia extensiu a tot tipus d’higiene. Els que fent muntanya hem hagut de fer aigües menors a tres mil metres d’alçada, tot i no estar a temperatures tant baixes, ens en fem una mica el càrrec... Sembla ser que l’única manera que tenien per rentar-se era improvisant unes saunes de vapor dintre d’uns barracots de fusta, a base de tirar aigua sobre pedres roents tretes del foc, cosa que precisament no es podia fer pas cada dia.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Ostres, Ramon, a més d'un li sobrarien calcetes per tots els costats, que no sé si és pitjor el remei que la malaltia. No saps si hi arribaren a utilitzar vaselina? Com a preventiu, els ciclistes ho escampem a l'entrecuix i evita les ferides de tantes hores al damunt d'un selló estret i dur, sobretot en èpoques de preparació més intensa. Salut. Per cert, m'ha deixat entrar com a Vicicle, però no sé si em deixarà entrar al Blog. Vaig a veure-ho.

    ResponElimina
  12. Doncs no, ja veus s'imposa el Pepe.

    Vicicle

    ResponElimina
  13. Pepe-Vicicle,
    A tu que t’haig d’explicar d’encetades i del fregadís de la roba. Els detalls que interesses d’amplades i llargades els desconec, però imagino que s’adaptaven la llenceria a la major comoditat de cadascun dels combatents.
    Salut.

    ResponElimina
  14. en primer lloc, comunicar-te que he estat 24 hores sense poder entrar a blogger ni tan sols baixar o deixar comentaris, he hagut de canviar la contrasenya i sembla ja está sol·lucionat.

    Quan a les calcetes, no em diguis d'on però sabia aquesta història que tan bé has recreat i m'has fet recordar.
    A el retorno de los brujos explicaven que com Hitler creia molt en la teoria del foc i el gel etern i en els seus valedors, aquests li varen assegurar que aquell hivern seria molt suau a Rùssia i no calia abrigar gaire als soldats amb roba d'abric, mantesm, etcc i que així anirien més lleugers, i se'lsm hi glaçaven pels camps en un dels hoverns més freds a Stablingrad. Coses de la paraciència.

    Salut.

    ResponElimina
  15. Ja veus, fent la guerra amb calces roses. Curiosa imatge.

    ResponElimina
  16. Eso le pasa por idiota, ¿A quien se le ocurre ir a Rusia a hacer la guerra?, tanto ir al colegio y no sabe lo que le ocurrió a Napoleón, les dejan pasar hasta la "sala" y allí les masacran. ¿Tanto colegio jesuita y tal para eso?... por lo visto, Hitler aparte de ser un animal tampoco leía.
    La Historia se repite...

    ResponElimina
  17. POr cierto , el Barcelona enormeeee...
    Me encanta que pierda la "perfida Albion"...

    ResponElimina
  18. Temujin,
    Es que no aprenden y la Histori es para saber aquello que se hizo mal o bien en el pasado.
    Bueno, en cuanto al Barça, juegan muy bien, si. De todas formas no se si el Manchester es la 'pérfida Albión', pero lo que si es cierto es que si al fútbol le quitas ese barniz de tufillo nacionalista que se gasta, se queda en once tios contra otros once, en pantalón corto, corriendo detras de una pelota, como niños.
    Esto ya lo predijo el barón de Coubertin cuando se dedicó a enfrentar naciones en una rememoración de las olimpiadas griegas.
    Saludos.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog