dijous, 6 de gener del 2011

Cal que els Reis d’Orient passin per les cases republicanes?

 

El dia a dia està farcit de qüestions estúpides, com la pregunta de l’encapçalament. En aquest món global que ens toca viure hi conviuen velles tradicions amb les compulsions del consum i, a Casa Nostra , la tradició de regalar coses a la quitxalla, presumptament portades per les orientals majestats n’és una de les més ben arrelades, ja sigui en les cases dels creients com en les dels laics.
D’altra banda el costum comporta  que alguns menuts es plantegin algunes qüestions, com el perquè ses Augustes Majestats són sempre més generoses amb el veí del costat,  fill del pares benestants, que no pas a casa seva, que els pares fan equilibris amb la hipoteca i la incertesa laboral.       
Els ajuntaments s’esmercen organitzant vistoses cavalcades, on regidors i càrrecs de confiança, disfressats amb barbes postisses,  es dediquen a fer allò que tant els agrada: practicar el paternalisme i amenaçar la quitxalla si no es porten bé. Comparses de becaris i de gent de grups d’esplai,  disfressats amb robes de vaga inspiració renaixentista, van tirant caramels i configurant la Cort de tan singulars personatges, que fan realitat, amb evident satisfacció  allò tan quimèric de “ser reis per un dia”, ni que siguin republicans confessos.  
Però de on venen aquestes tradicions?
Ja no ens remuntarem a la quimera evangèlica dels tres Reis d’Orient que li van regalar or, encens i mirra al nou nat Jesús de Natzaret i, satisfets i en prova de magnificència van anar deixant regals per on passaven, sinó que ens en anirem a les fonts folklòriques més properes que en Joan Amades recull al seu “Costumari Català”.
Diu l’Amades que al segle XIX els reis, com a éssers màgics que eren,  no es feien evidents a la quitxalla. Només se’ls veia en iconografies i representacions teatrals, però no t’encolomaven el regidor de cultura com si fos el Rei Gaspar, ni el President de l’Associació de Senegalesos del barri com a Rei Baltasar.
Segons l’Amades,  el costum de la carta als Reis fou establert el 1877 per una casa de joguines del Passatge del Rellotge, que habilità una bústia a l’efecte.
Hom feia creure a la mainada que les Reis només es podien veure si duien la camisa mullada i una canya verda a la mà. Com que al gener no hi ha canyes verdes i fot un fred que pela, d’ací que cap infant els veiés mai.
Al menuts de Barcelona, els deien que arribaven a través de la collada que separa Vallvidrera de San Pere Màrtir. La quitxalla anava a la muralla i en el punt indicat, hom encenia una foguera, creant la il·lusió que eren els reis que s’apropaven a Ciutat. Vista la foguera els feien tornar a casa i anar a dormir, doncs, els deien que si els Reis els veiessin no els deixarien res.
També n’hi havia que al migdia anaven a l’ermita de Betlem a la Serra de Collcerola per veure’ls venir del costat de la Bonanova. Alguna persona gran donava la veu que ja se’ls veia venir, i tots fugien corrents cap a casa per no ser vistos.
Aquesta quimera del no ser vistos va perdurar: acabada la cavalcada, que a Sabadell abans organitzava el ‘Frente de Juventudes’,  també m’havien dit que me’n anés a dormir que si els Reis em trobaven despert no em deixarien res.
En fi, en Joan Amades dóna un munt de referències del folklore català al voltant d’aquesta tradició, fonamentada en la il·lusió de la quitxalla.
Aquest matí mateix, una nena petita, ha estat a punt de plorar davant d’un majestuós Rei Melcior que li portava uns regals a domicili. El seu incipient plor s’ha estroncat i ha esdevingut un somriure obert, quan se’n ha adonat que aquella veu patriarcal i afable era la mateixa que la del seu oncle: “Aquest Rei parla com el meu tiet” – ha dit visiblemente alleujada.

       
 No s'hi escau, però ja que avui tothom parla de reis, potser que us posi l'Himno de Riego, en versió cagada australiana:


Courtesy Gest Alta - alta health products

15 comentaris:

  1. Les tradiciions encara que siguin relativament modernes no fan disquisicions entre monàrquics i republicans, de la mateixa manera que prou ens agafem moltes festes cristianes sese fer-hi escarafalls, sobre tot s'hi propicien un pont llarg.

    ResponElimina
  2. Ben cert, Francesc, tot i que no son gaire bones pel colesterol ;-)
    Salut i República.

    ResponElimina
  3. No coneixia aquesta tradició d'encendre una foguera en alguns punts de barcelona...però això de no ésser vist pels Reis, sempre ho he tingut molt clar.
    A casa, de ben petita, em vaig fer penjar un rètol a la porta de l'habitació, demanant si us plau a ses majestats, que no entréssin mentre dormia...de la por que arribava a tenir ;-)

    ResponElimina
  4. Bueno mi reciente experiencia, tengo dos gemelas de cuatro años y otro hijo de seis, me dice que la tradición es hermosa, republicana (versión Magos de Oriente) o monárquica como los Reyes Magos. Pero un dia o dos o diez al año, que nos reunamos y nos rasquemos el bolsillo o la habilidad (que no siempre hay que comprar), en intentar hacer felices a nuestros semejantes esta francamente bien. A mis hijos les han venido cataratas de regalos, dos cuñafdos sin hijos y los otros dos tampoco, abuelos etc, etc, etc.... Ya se sabe, para mi esto es una vergüenza, pues los niños al final, creo que , saturados disfrutan uno o dos como mucho y no deja de ser una industria, pero..... bienvenida esta y no la de armamento, que algunas veces nos quejamos (yo el primero) por todo...
    Un saludo.

    ResponElimina
  5. El que sí que cal que passe per casa és la il·lusió. Sens dubte. Quan som xiquets i de grans. Per què no? I un petit cerimonial, sempre ho fa un poc més intens. I el que no cal que hi haja mai és el desencís. D'això, que intentem moderar els nostres somnis des de ben prompte.

    ResponElimina
  6. Has fet la pregunta clau en tot aquest embolic. El problema de la societat laica és que resulta més complexa, perquè obliga a pensar. Com que hi ha tanta energia posada en aconseguir que el poble no pensi, de moment seguim amb reis, prínceps i tota la colla d'estupideses i puerilitats, incloent-hi bisbes i capellans, o papes aficionats a la pedofília.

    ResponElimina
  7. A mi una vegada algú em va dir que els reis no existeixen, que els qui porten els regals són els pares, us ho podeu creure? N'hi ha que no són feliços si no t'aixafen la guitarra.

    ResponElimina
  8. Carme de la maleta,
    En Joan Amades i la seva obra són un pou d’erudició i clau per bussejar pel món dels costums, la tradició i les formes folklòriques d’èpoques que la gent s’acontentava amb una canya i una espardenya i potser la seva il•lusió era més plausible.

    ResponElimina
  9. Temujín,
    Todos disfrutamos viendo la ilusión de los pequeños en estas fiestas y nos rascamos el bolsillo. Cada época tiene su estigma: Hoy rige el Rey Consumo, y antaño la imaginación popular, que es un poco el sentido de mi entrada.
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Lluís,
    Les festes laiques són més complexes que les religioses, en les que la litúrgia y el discurs monocord és invariable. Cal posar-hi més imaginació.
    Quan recordes el passat, o busseges als costumaris, te’n adones que la imaginació popular estava pel damunt de tota la parafernàlia religiosa, i mol més rica sociològicament.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Helter,
    Conec un cabronet de 8 anys que es fa l’orni. Fa temps que li deuen haver dit que els reis són els pares, o ho ha deduït, però dissimula com un possés i allarga la ficció pensant que duri la “moma”. Tothom ho sap, però tothom es fa l’orni, tot i que s’escapa alguna pífia tot sovint.
    Salut.

    ResponElimina
  12. molt bona la pregunta, crec que si fosim coherents no hi haurien ni festes de sants, els hauriem de canviar el nom, com la Revolució Francesa que varen canviar el calendari

    ResponElimina
  13. Republicà i ateu, i no obstant, un somriure és un somriure. I serà benvingut amb l'origen que sigui.

    Les tradicions ben portades tenien quelcom més màgic. Ara els nens poden veure 36 reis diferents a 36 indrets diferents alhora només canviant de canal, però ves, després ens queixarem que no pensen.

    ResponElimina
  14. Aris,
    Republicans o monàrquics, les tradicions són les tradicions, i com que ja sabem que els reis són els pares, doncs jo he sabut que el meu rei particular havia estat un republicà de soca-rel.

    Joan,
    Aquests nens són els fills dels pares que s’empassen ( o ens empassem) coses tant envilidores com la Belén Esteban o algunes de les rampoines amb pretensió d’erudites de la TV3...

    ResponElimina
  15. No hem superat la mentida de la màgica historia, inconscientment estem emprenyats, de ben petits ja ens estafen amb el "cuento" i de grans ens preguntem en quantes coses més ho fan.
    Els psicoanalistes en crisi podrien trobar un bon filó en el tema. :)

    ResponElimina

Cercar en aquest blog