divendres, 17 de setembre del 2010

El conte de mai acabar.

Il·lustracions d'en SIM


El pare no parlava gaire de les seves vivències a la Guerra Civil, tret de quan anava amb gent de la seva generació i entre ells mateixos.  Recordo que sortíem amb colla,  d’excursió cap a Sant Llorenç o pels rodals de la ciutat, i sovint sortia el tema i els pares s’esplaiaven explicant-se les seves vivències. Jo escoltava, amb unes orelles com pàmpols, aquells homes de gairebé quaranta anys – que a mi em semblaven ja molt grans- 
La majoria els  havien mobilitzat el 1937, quan s'havia format l’Exèrcit Popular - alguns hi havien anat voluntaris com a milicians, amb les foguerades de la revolució i de les idees-   Eren  gent de tot arreu, inclosos estrangers de les Brigades Internacionals i  amb un gran nombre de catalans, a defensar la República, i a molts els havien enviat a  la línia del front  del Baix Aragó.
Davant hi tenien els rebels o feixistes, autoanomenats “ Nacionals”.
Quan  no  estaven d’ofensiva, feien vida de trinxera, que era bruta,  tediosa i miserable. La preocupació principal que tenien  tots plegats era sobreviure:  trobar llenya, menjar i estar a recer de les bales perdudes dels contraris. 
Sovint sentien els discursos d'unes unitats de propaganda que des d’uns potents altaveus, es dedicaven a adoctrinar i provocar-los amb els mitjans més demagògics que podien abastar -aquest mètode l’empraven els uns i els altres- Un cop enardits i  engrescats en l’escalada dels odis, els soldats de l’un i l’altre bàndol es dedicaven a tirar-se “floretes”: -“Rojos, hijos de puta!” els cridaven; ”Fachas, cabrones!" –responien. Sovint els insults anaven acompanyats d’algun tret de màuser que espetegava per les pedres, o rebentava  un sac de terra del parapet. Tot això portava a un ·”in crescendo” i quan els ànims estaven més exaltats, algun capitost d’un costat o de l’altre, perdia els nervis i arrossegava a fora de la relativa seguretat de la trinxera a uns quants xicots irats i forassenyats pels insults al crit de -“Vamos a cortarles los huevos a  estos cabrones...” o qualsevol altra bestiesa  per l’estil. 
Els soldats sortien, eixelebrats, rabiüts, -i molts d'ells, cagats de por-  amb ganes de treure’ls el fetge als del davant, però sempre, invariablement,  eren aturats i foragitats als pocs minuts, pel foc creuat d’unes metralladores i els trets dels contraris.
Al vespre, a l’empara de la foscor, els que havien pogut tornar, o no havien sortit, s’esmunyien silenciosament a cercar els cossos de la dotzena llarga de nois que aquell dia  havien deixat la pell a la estúpida aventura i moixos i pansits, els enterraven de mala manera al darrera les pròpies línies, les despulles dels quals  encara avui  hi deuen reposar. I així un dia i un altre en una macabra monotonia.
I ara no sé el perquè, però llegint les reaccions d’uns i altres davant la propera campanya electoral, sentint discursos caïnites, les opinions d’alguns mitjans i molts dels debats que hi ha a la xarxa, em venen al cap la memòria d’aquelles incursions inútils i sagnants que explicaven el pare i els seus amics, on hi deixava la pell el bo i millor de la gent de la seva generació.   


13 comentaris:

  1. i quant de mal no ha fet la testosterona a la humanitat! :(

    ResponElimina
  2. Al llarg de la història hi ha hagut molts episodis de violència. I n'hi ha, tant física com verbal. Aquesta última serà la que vivim i viurem durant aquesta campanya electoral.

    ResponElimina
  3. Es va perdre molt me´s que una generació. Vam anar enrere tants anys després de la Guerra Civil!

    Estic amb la Clidice... la testosterona ha fet mlolt de mal. Tot i que no vingui al cas: encara pitjor ha estat quan s'ha aliat amb un déu monoteista.

    Ara amb la campanya veurem gestos similars, però continguts. Hi ha coses que fan perdre vots i no guanyar-ne. Tot i q ue sembla que busquin justament l'abstenció, tota aquesta colla...

    ResponElimina
  4. Seria digne d'estudi els mecanismes pels quals és passa del populisme a la bravata, de la bravata a l'odi i d'aquest a l'acció criminal i/o suïcida. Tradicionalment als soldats se'ls estova el cervell amb alcohol o arengues, o ambdues coses, perquè amb em cap fred ningú és llençaria a matar ni a morir. I sí, estic d'acord en que el mecanisme primitiu en virtut del qual és suscita l'odi del cap el rival polític te la mateixa arrel.

    ResponElimina
  5. Clidice,
    No és nomes la testosterona. Hi ha l’estultícia humana i altres factors, algun d’ells relacionat amb un afany d’autodestrucció, que sovint no té gaires explicacions racionals. :(

    Albert B.i R.,
    La violència ha estat sempre unida a la història de la humanitat. Esperem que hi hagi cordura verbal aquestes properes eleccions, però sembla que pinten bastos demagògics. Avui mateix la PePera Sànchez Camacho ha anat a fer de Le Pen a Badalona...

    Eulàlia,
    Es va perdre una generació i la oportunitat de modernitzar Espanya i consolidar un estat laic i democràtic.
    La testosterona va ser el subterfugi: darrera hi havia interessos i persones que manipulaven els sentiments de manera més o menys barroera, talment com ara, però potser sense la violència de les armes. Jo crec que no busquen l’abstenció; cerquen la perpetuació dels seus estatus, les seves mesquines canongies i continuar gaudint de l’eròtica del poder.

    Brian,
    Has resumit molt bé l’”iter” de la violència, i tal com dius seria bo conèixer el mecanisme del seu desenvolupament. La majoria dels soldats, crec que estan al marge; els porten com a xais i viuen i moren i somnien tornar a casa seva; Els que hi posen “ganes” són molt pocs, i potser hi concorren psicopaties i d’altres trastorns de la conducta.
    Hi ha una pel•lícula d’en Bertrand Tavernier, dita “Capitán Conan”, que explica molt bé aquestes diferències entre els uns i els altres.
    En la contesa política també es donen circumstàncies semblants. Els soldats de lleva serien el que sempre s’havia dit “la majoria silenciosa” o els militants de base, que enganxen cartells i aguanten pancartes.

    ResponElimina
  6. Crec que el que converteix hom en soldat no és principalment la generació d'odi, cosa més complexa i difusa, sinó l'eliminació del pensament crític -lliure, que deia el Machado. La vertadera funció de la instrucció militar no és fer una desfilada, sinó que sense adonar-te acceptes la obediència cega com el camí més curt, més planer. Jo i molts companys es varen assabentar als dos dies d'estar fent el CIR. La disciplina militar és una de les coses més eficaces del món. Fa poc parlaves de "Paths of glory" del Kubrick, doncs això mateix. Per cert, aquesta pel·lícula sempre farà parella al meu cap amb "King & Country" del Losey. El que ací contes m'ha recordat per moments alguna escena de "La Vaquilla" de Berlanga. Tinc la nit un poc cinèfila, ho reconec. Salut.

    ResponElimina
  7. Si Vicicle, aquesta manca de pensament crític - lliure ha estat la base dels exèrcits, des de Frederic el Gran a avui, tot i que la tendència sembla girar-se cap a uns exèrcits més petits, professionalitzats, amb gent molt preparada per fer anar les andròmines que la indústria armamentística els va lliurant, amb capacitat de decidir a partir d’un alliçonament ideològic i físic exhaustiu. Com que la guerra les fan les màquines, ara necessiten més policies que carn de canó, i els alliçonen per fer aquesta mena de tasques repressores.
    “King & Country” d’en Losey és un film excel•lent que he vist un munt de vegades. És un esgarrifós relat de la vulnerabilitat de l’esser humà ultrapassat per les circumstàncies, i del cinisme dels poders establerts.El cinema d'en Berlanga no m'agrada massa i "la Vaquilla" no és dels films que considero més afortunats.
    Salut.

    ResponElimina
  8. Las legiones romanas, ya ponían la disciplina de combate como la más eficaz arma (lo es). Pues si los soldados piensan, a lo mejor cogen al oficial, le meten un tiro, se comen un bocata, se beben un vino y se van a casa. Einstein ya lo dijo
    " Solo hay dos cosas infinitas: el universo y la estupidez humana. Y no estoy tan seguro de la primera."
    Un saludo

    ResponElimina
  9. Temujin, a un antiguo capitán de infantería que participó en la Guerra Civil, le oí decir que en combate eran mejores soldados los miedicas y algo analfabetos, que los valientes e ilustrados: Estos últimos, empleaban sus cualidades cognitivas e intelectuales para darse al escaqueo y hurtar el bulto...
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Que bé que ho expliques!! M'has emocionat i tot!!

    ResponElimina
  11. Más valientes o quizás menos informados...

    ResponElimina
  12. no és un problema de testosterona, més aviat d'estulticia, d'inùtil i estùpida estulticia. Morir es per se un acte estùpid, però morir en una guerra i com la civil que més que una guerra era una xarlotada patètica és encara més estùpid.

    ResponElimina
  13. Mireia,
    No hi ha ficció més punyent que la realitat.
    Cordialment i gràcies.

    Temujín,
    Con toda seguridad, menos informados, si.

    Francesc,
    La combinació de la estultícia i la testosterona pot portar a les situacions més estrambòtiques i tràgiques. Els jutjats penals en van plens.
    El pare, quan es referia a la guerra civil, en deia “la guerra del pa tou”, sarcàstica expressió que mai he acabat de comprendre del tot, si no és en el mateix sentit de xarlotada patètica, com tu la defineixes. Jo hi afegiria el qualificatiu de tràgica, doncs per ser un guinyol, va costar molta sang, va malmetre tota una generació i va escapçar les expectatives de modernitat que encara patim.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog