"Cateto a Babor"

Principio del formulario

Assolellat diumenge de tardor del 1966. Port de Cartagena. El Destructor "Alcalà Galiano”, una vella andròmina de la US Navy  de la Segona Guerra Mundial, recuperada i restaurades les velles ferides sofertes a la campanya del Pacífic i a la de Corea,  està atracat de popa al moll,  just en finalitzar el Carrer Major i en vista del monument als “Herois de Cavite del 1898” una de les moltes desfetes militars de la recent història.  Estic de caporal de guàrdia a la portalada, amb el meu uniforme, que recorda la disfressa d’en  Popeye, impol·lut blanc sobre la pintura del gris reglamentari de les mampares. El vaixell es gronxa suaument, al vaivé del moviment de les gairebé imperceptibles ones, com un bressol que adorm els avorrits mariners que vagaregen o feinegen per coberta. Solsament  el vol incessant d'una mitja dotzena de sorolloses gavines a la recerca de l'aliment, dinamitza l'ensopiment del tedi matinal.

No deixa de ser agradable estar sense fer res, la ment en blanc, deambulant per coberta, veient els molls per on, amb els seus papàs, passegen unes nenes de bon veure. També els freqüenten uns senyors, amb pinta de funcionaris, endiumenjats i solitaris, sortits de missa, que acostumen a tirar  floretes sense massa esperança,  a unes rodanxones  odalisques, generalment prostitutes del barri del Molinete, potser fastiguejades d’amor mercenari, que deuen d'haver baixat, fora d’hores de labor, a que els toqui una mica el sol del matí;  caminen de dues en dues,  amb la mirada desconfiada, decrèpites sense el maquillatge de la nit, i amb la ressaca del dia, ulleroses, la vista perduda en l'horitzó i els ulls semitancats, enlluernades per la brillant llum de mig matí que juga amb les ombres dels cordams  i els norais sobre l'asfalt i el formigó i els matisos dels reflexos de l'aigua bruta.
Les coses de l'Armada ja les tenen molt vistes els habitants de Cartagena, i molts, especialment els que no en viuen, n’estan fins el capdamunt i viuen d’esquena al mar,  però sempre hi ha algun foraster -generalment algun tècnic nouvingut a la “Refineria de Escombreras” -que demana permís per pujar a bord i visitar el vaixell. Sol anar acompanyat de muller i prole i l'oficial de torn acostuma  autoritzar-los a pujar a bord. Com a caporal de guàrdia, els faig els honors i els acullo, i m'encanta acompanyar-los per la ruta permesa (cobertes, artilleria i pont) Almenys tens alguna  cosa menys tediosa, que pelar l’avorrida guàrdia, i pots conversar amb gent que no pertany a l’endogàmic món de  la milícia.
" ¡ Coño, que cañones ! ¿Tiene mucha potencia esto? – diu el visitant- "No crea,  cinco pulgadas no dan para mucho; son antiaéreos, aunque cuando nos hacen  cargar y descargar la munición y llevarla a los pañoles, pesan lo suyo...”

Passen a prop un parell de mariners valencians parlant entre ells.

 -“Joder, que jerga habla esa gente ¿no?”- deixa anar el tècnic, cercant  amb mi un cert aire de complicitat.

- “Pues, bueno, que quiere que le diga!”  - li replico; i per donar-li una lliçó i fotre-li un bon moc,   em dirigeixo als valencians

- " Que Vicens…¿Una altra vegada de guàrdia el diumenge?..¡Doncs toquen  a fotre's, nano; toca’t els collons! " –

El valencià m’envia a prendre pel cul, amb el seu millor accent llevantí.
-“Anda, ¿usted también habla “eso”?- diu l’enginyer

-“Si, hombre, si: “eso” es catalán, o valenciano, o mallorquín -o lo que usted quiera llamarle– y se trata de una lengua románica, un idioma, que hablamos por ahí, subiendo costa arriba hasta muy pasada la frontera francesa. La toponimia, hasta más allá de la Provenza, tiene muchas connotaciones y parecidos con esa lengua, que allí, en Francia, es el Occitano, aunque despectivamente los gabachos la llamen “patois”.
- “Que diría usted, ¿es un idioma o un dialecto?” –insisteix el pesat.

–“ Lo digo porqué a mi, así de oídas, me parece como una jerga, un mal refrito del castellano”.
–“Si usted lo dice, caballero, pero son lenguas de parecida antigüedad e idéntica génesis: el latín vulgar, con añadidos árabes y de la primigenia autóctona lengua del país”

Intueixo que si inicio l’aferrissada defensa del idioma com a idioma, començarem una  feixuga i llarga discussió, d’aquelles de pati de col·legi, on sortiran tots els tòpics  i les insubstancialitats del tema.

 –“Lo que me sorprende es que usted también hable “eso” con lo educado y culto que parece ser y lo bien que parece expresarse en castellano” -insisteix la dona, que pel que es veu no destaca per les seves  dots diplomàtiques i deu creure que el castellà és el idioma universal per excel·lència.
–“Pues si, son cosas de la cuna de cada uno. A mi me parieron en catalán, como a otro lo paren en sueco o en japonés”- li afegeixo.
En el moment en què arribem a la proa del vaixell, que apunta a la sortida del port, el presumpte enginyer s'emociona mirant fix a l'horitzó:

-“¡Anda, que pasada!.¡A uno le dan ganas de soltar amarras y salir cabeceando las olas del ancho mar, indefinidamente, siempre viajando!”- diu, amb els ulls brillants i un cert histrionisme de mal païdes lectures d’aventures.  

-“Pues si, oiga; toda una pasada, como usted bien dice “- dic, amb un deix d’amargor,  davant la tòpica cursileria que acaba d’engegar el visitant.

 -“Debe ser muy marinero este barco, tan estrecho, y con esta proa que parece una navaja”- Ara es fa l’entès, el molt cabró i si algun professional de l'Armada el sent que al vaixell n’hi diu “barco”  -penso – capa aquí mateix aquest gamarús. És com si a un oficial d'infanteria li esmenten l'escopeta en comptes de dir-ne el fusell...

“Si que es marinero, si; la construcción naval española es muy buena haciendo cascos; lástima que en tecnología punta (electrónica, armamento y todo esto) no sepamos nada y dependamos por entero de los americanos, que si no… No le digo yo a usted la de buques majos que podríamos hacer "- dic, amb sarcasme,  sense poder amagar un cert ressentiment pel meu amor propi ferit.

“Toma castaña!”- penso...

-“Si es como en todo” –replica l’enginyer de terra endins, com si hi entengués molt en electrònica naval militar -“sin la técnica en inglés no vamos a ninguna parte”.
En això, els nens es mostren interessats en que els hi ensenyi la pistola reglamentària que em penja de la cartutxera.  

–“Es una “Astra” del 9 largo y no se puede tocar, puesto que las armas las carga el diablo”- dic. De tota manera la trec de la funda de cuir- herència de l'ajuda americana, fins al punt que en repussat s'observa l'anagrama U.S. -i els hi la mostro amb molta cura.

En aquesta mena d’actes hi ha alguna cosa de freudià, com si els ensenyessis la cigala, penso...  

- “Esta si que la conozco”  -diu el tècnic en petrolis-  “… sabréis que papá hizo la mili en Ceuta como alférez de milicias y llevaba una de parecida “-els diu als nens, tot cofoi, com per reivindicar el seu ego de mascle ferit, el  protagonisme del qual està perdut entre canons de cinc polzades, torpedes i metralladores de 40 mm, dalt d’un vaixell desconegut, que li és hostil i on la gent parla una estranya parla que no compren i el fa sentir foraster i el menysté  davant d’aquell caporal que porta pistola i monopolitza l’atenció de tota la seva família, que l’escolten com si fos un personatge d’en Salgari , mentre miren arreu amb la boca oberta i admiren aquella pistola lluent i fàl·lica i tots els exòtics i aventurers mariners que vagaregen per coberta.
S’acaba la visita, havent donat algunes explicacions sobre el pont, el timó i els aparells de navegar, com les brúixoles, les pantalles de radar i els sistemes de comunicació, que han escoltat bocabadats.

-"Hala, buenos dias y buena guardia"- em deixa anar a la portalada,  en acomiadar-nos, lliscant-me cinc duros, així com d'amagat.
"Una altra visita més i ja en  tindré pel  sopar de demà  i les copes al barri del Molinete, on hi ha les putes " -cogito ergo sum.

El menú en una tasca de mariners dita " El Jamaica" costa trenta pessetes; en diuen "un complet" i es compon d'un gran plat de patates fregides, un parell d'ous i un bistec dur i fosc,  de dubtosa procedència , pa i una ampolla d'un vi aspre i  proletari de Jumilla, servit tot en un ambient de fums de cuina i la música de fons d'un disc de "Els Sirex" cantant allò de "si yo tuviera una escoba, si yo tuviera una escoba, cuantas cosas barrería”... La qüestió de les copes al barri del  Molinete, millor que els hi ho expliqui un altre dia.
He evocat tot això perquè un amic que també va fer la “mili” a la Marina,  aquest cap de setmana m’ha fet veure un DVD amb una detestable pel·lícula titulada "Cateto a babor", protagonitzada per l’Alfredo Landa i un nen repel·lent dels de la generació de la Marisol. El film, caspós i dolentíssim  es refereix a la Marina de Guerra  i és d’aquella època i  s'assembla als nostres llunyans records com un ou amb una castanya. 

Coses del idioma

El idioma propi és un fet que no es pot discutir. Hom l'ha mamat i es porta al cos, com la epidermis o els ronyons, i amb ell, com amb tot el que és somàtic, sovint es gaudeix, però també s’hi pateix, com quan un és cardiòpata o té insuficiència renal.

No hi cap la discussió de si cal o no cal oblidar la llengua pròpia, per raons òbvies, però per la mateixa raó no es pot negar la conveniència del seu correcte aprenentatge, més enllà de l'àmbit familiar, on llangueix amb el bombardeig diari de barbarismes, gal•licismes, anglicismes i altres ismes que solen sofrir les llengües en èpoques de globalització i sota la pressió dels mitjans de comunicació -si no en tenim cura, en poc de temps acabarem tots parlant un “mix” entre el castellà, l'anglès i el mandarí- diuen els pessimistes, els depressius i els catastrofistes.

Jo, quan parlo amb gent de fora i surt el tema, sovint tinc la impressió de predicar al desert. Som molts els que ja passem d'intentar ser didàctics amb aquest tema, reduït a una estèril dialèctica entre sentiments contraposats. Personalment, quan no puc evitar la controvèrsia, acabo demanant respecte per les subjectivitats de l’ànima i com que, moltes vegades coincideixen els intransigents dels prejudicis lingüístics amb els que gasten prejudicis de fe transcendental, aquesta part del discurs l’acaben entenent: “Es una qüestió de fe ...I prou!”- I aquí ja callen.

Recordo (i el tema donaria per a un llibre) sucoses anècdotes de les èpoques de la repressió: des del professor que en classe et recitava la llista dels reis gots en castellà i quan t’havia de renyar ho feia en català, al falangista adolescent, fatxenda i nostrat, que amb la seva camisa blava i la seva boina vermella, increpava al carrer la quitxalla de no més de deu anys. per no parlar la llengua de l'imperi. Ho feia en un castellà de peixatera, amb un fort accent català, d’aquell que es menja les "A" potents que empren els de Valladolid i convertint-les en les clàssiques "A/E" de casa nostra. . El mateix gamarús, davant de la provocació d'algun espavilat llengut que el desafiava dient-li que si no el parlava ell el català era per què no en sabia, passava a continuar imposant la seva exigència que parléssim la llengua de Cervantes, però ara en la d’en Pompeu Fabra. Tot allò ens feia riure i més pena que glòria , sense més rancúnies. Allà no hi havia trauma; hi havia estultícia i unes mancances i uns ridículs intel•lectuals monumentals.

Avui s'està per la comunicació i, personalment, no subscric algunes de les decisions del govern en matèria lingüística, entre elles alguna de les ja velles decisions sobre la fira de Frankfurt i la controvertida Llei del Cinema (jo soc dels de mantenir les versions originals i subtitular)…Però si que subscric el plus de discriminació positiva que mereix el idioma, avui sotmès a la pressió de d'altres. I no em val el fatalisme darwinià de l'evolució natural, que esgrimeixen alguns que defensen postures contràries (Per la mateixa raó hauríem d'abandonar als nostres malalts i descuidar els avis i convindrem que l'ésser humà ja ha madurat prou com per tenir superat tot això de manera molt clara) ni les dels que defensen sotmetre’s a predominants idiomes de transcendència en el comerç i la industria...

Sovint magnifiquem ancestrals ritus mediterranis, d’antiga nissaga pagana, com la celebració dels solsticis i les festes del foc i de les collites. La nostra llengua segueix els mateixos camins culturals: té un origen i ha tingut un itinerari, sovint tortuós i de vegades brillant, paral•lel a altres llengües romàniques, com el mateix castellà. La conservació de la llengua no és cosa de poetes i de nostàlgics. Els comerciants, més pragmàtics, aprenen anglès i, darrerament, el mandarí i el que faci falta per vendre. No hi pinten res en el debat, doncs ja se les apanyen ben sols. Els altres, podem parlar de somnis, de pensament, de cultura...

Preservar el idioma propi és car. Ja ens ho podem permetre ? ens pregunten Ebre enllà. Les plusvàlues del que venen els uns als altres no entren en aquests pagaments. Si es tracta de fer números en temps de crisis, cal parlar dels dèficits en infraestructures, educació i sanitat que ens cal sufragar, a més de finançar-ne d’ altres que ens són alienes (aquest és el discurs de moda de la dreta nacionalista des de fa 150 anys, dels regidors de l’Ajuntament de Vic i del feixista Anglada, que es va filtrant de mica en mica en una esporuguida i petit burgesa classe mitja on ens hem inserit quasi bé tothom) i no s’ hi val. No hi hauríem d’entrar, ni de subscriure'l, tot i que ens estiren molt de la llengua i ens les engalten de cavall estant.

Un hom se sap no nacionalista per convicció, però això no significa que s'hagi de plegar a d’altres nacionalismes...y posats a triar i si no li donen opció, sempre tira més el de casa, sentint que maneja els conceptes i sentiments que li són afins, és ben cert. Tot sigui dit amb el més entranyable record del mestre Zamenhof i la seva utòpica quimera de l’Esperanto, que va ser un invent exclusivament dedicat als homes i dones de bona voluntat (lingüista i de l’altra) i dintre del qual moviment he conegut bona part de la gent més noble i entranyable de la meva vida.

Kiel vi fartas samideanoj et samideaninoj?

Sis haikus de passades les festes.

Veritat calla.

El sol que surt per tothom.

Certa realitat.

 

Amor de tarda.

Claror de llum d’espelma.

Voleiant al vent.

Camps blancs i gebrats.

Gelor a les finestres.

Calor d’esperit.

Llar de foc crema,

Record dels que ja no hi són.

Amics al voltant.

Gent bevent cava.

La rifa s’ha consumat.

Quimeres foses.

Genets cavalquen.

Cavalls temen esperons.

Gespa malmesa.

Comiat del 2009.

Tornar a la feina desprès d’uns dies de vacances.

Una de les primeres tasques: desfer-se dels calendaris de l’any passat, ja caducats.

N’hi ha per tot arreu: als calaixos, agendes que no s’han fet servir mai; de sobretaula, amb paisatges idíl•lics de platges tropicals i valls somniades; de paret portats per algun proveïdor o alguna entitat bancària; de tipus targeta, amb anagrames de partits polítics i de sindicats corporatius o de classe, oblidats pels racons o com a punts de llibre.

Una vegada immers en la quotidianitat dels expedients i dels “marrons” acumulats aquests darrers dies, queden oblidats dintre de la paperera on hi anirà a parar tota la deixalla del la jornada : sobres, catàlegs, el got de plàstic del cafè de la màquina, algun paperot rebregat.

Encara quedarà algun calendari ressagat, potser oblidat dintre d’un informe o d’un expedient, com si es volgués resistir al pas del temps.

Aquest ha estat el vertader i real acomiadament de l’any 2009, aquell que ja no tornarà mai més.

Saviesa de pagès i saviesa urbana.

Un petit grup d’homes anem caminant per un camí gelat i enfangat que porta a la Guingueta d’Ix. A la gent de la meva edat, el travessar la frontera per camins no convencionals, ens excita la imaginació –al menys a mi- doncs ens fa evocar llegendes i fantasies dels temps que et podien engarjolar per anar per aquells averanys sense “el salconduit de frontera”. De fet, encara et vas trobant rètols despintats que t’avisen que t’aturis, que aniràs a passar la línia. Hi arribes amb aquell rau rau atàvic, de quan anàvem a comprar llibres de “Ruedo Ibérico”  i no veus un fotut guàrdia civil ni un maleït gendarme. Al contrari: arribes a la caserna de la gendarmeria i veus un fum suggerent sortint de la xemeneia i te’ls pots imaginar a dintre, ben calentons, jugant al “set i mig” (o al “chemin de fer”) i bevent pastís comprat al “Carrefour” que hi ha sortint cap a la Seu d’Urgell.    

Hem sortit a caminar i a fer baixar els torrons, amb l’excusa de comprar i  el propòsit de tornar abans no comenci el Barça, que el donen per la tele i algú el vol veure.

Hom treu el socorregut tema del temps: “ Que si no neva, que nomes plou i això del canvi climàtic ja sembla ser irreversible”... “Ara tocaria  una mica de sol i de bon temps que estem de vacances”- afegeix un altre, que té pressa per baixar Barcelona i submergir-se a la voràgine de les compres compulsives d’aquestes dates. Sembla bastant cabrejat, doncs és d’aquells que quan van per l’autopista o qualsevol carretera, tenen el convenciment que va ser dissenyada i construïda expressament per ell, i no suporta cap contrarietat, ja sigui en forma d’embús o de mal temps.

“ Un pagès m’ha dit que si la nuvolada  bufa de ponent la pluja és imminent”- diu un que cada vegada que veu algú amb granota, sabates enfangades i gorra, l’hi diu allò tant de Barcelona de “-Què tal, bon home?. Plourà avui?”- i cada vegada més li contesten –“No ho sé pas, doncs no he vist l’home del temps de la tele”
- "A mi em sorprèn la intuïció i la saviesa d'aquests vells pagesos. Després d'anys i anys d'observar cels, la terra, tempestes i nuvolots, vents, gelades i calamarsades, se les saben totes. El seu permanent contacte amb la naturalesa els ha atorgat aquesta facultat, que no s'aprèn en les escoles " -diu, amb una mirada extraviada en l'horitzó de la Molina i la Massella  -avui grises i lleugerament enfarinades- no exempta d'un cert somieig .
- "Doncs això no té cap mèrit" -vocifera, amb estranya irritació, l'altre, segurament inspirada pels efectes residuals de les libacions del migdia - "A nosaltres ens passa el mateix a la ciutat: Quan veus venir a un, ja saps si va borratxo o no; si la dona que l'acompanya és la pròpia o aliena; si vota el PP, CIU, ERC o el PSC; si ha sortit de l'armari o encara no; si viu a Sarrià o en el Raval; si és "guiri" o del país. Nosaltres  també gastem saviesa de la qual no s'aprèn a les escoles".
-“I tu, que ets un culer, que creus que farà aquesta tarda el Barça ?” -afegeixo jo, amb certa sorna, intentant canviant de terç, per avorriment.
- "Si tinguessis una mica de la saviesa de la que parlàvem abans, t'ho podries imaginar" - m'ha respost, amb la qual cosa m'he quedat com abans.
Finalment, el Barça ha empatat.

Un vell mestre de l'Escola Industrial

Era un vell mestre de “Oficialia”-que es el que avui se’n diu Formació Professional- que havia dedicat gairebé tota la seva vida a formar legions de teixidors a l'Escola Industrial. Els seus alumnes eren aprenents, que després d'una jornada de vuit hores en una fàbrica eludien l'obligació que constava en l'estàndard contracte d'aprenentatge, d'assistir a les reunions formatives del “Frente de Juventudes” -bona part del relaxament d’aquesta obligació es devia a que molts dels patrons estaven afiliats a Falange i es movien, en qualitat de dirigents, pel Sindicat Vertical; com que sabien que els era més productiu un operari format professionalment, que un aspirant a polític, encara que fos falangista, doncs es feien l’orni -i així molts dels aprenents, acudien a classes nocturnes de formació professional i no a les rutinàries llaunes feixistes de FET i de les JONS.

Acabats els estudis, els més capaços i ambiciosos, seguien amb peritatge tèxtil (avui en diríem diplomats tèxtils o tècnics mitjos) i si en tenien més ganes, enginyeria superior.

La majoria eren engolits dintre de la maquinària del sector tèxtil, les seves fàbriques i els seus despatxos i copant tot l’ample espectre de les seves feines, des de mossos de magatzem a directors, passant per teixidors, ajudants, encarregats, majordoms, filadores, ordidores, sargidores, dissenyadors, viatjants, caps de producció...

Ell vell mestre el vaig conèixer quan ja era prematurament jubilat, aficionat a la història i matant l’aranya i el cuc de les seves aficions rondant per arxius i hemeroteques polsinoses. Semblava buscar als vells papers una Veritat que li hagués estat furtada en la vida.

Vaig connectar amb ell immediatament. Era un veterà muntanyenc i es coneixia el Prepirineu com la palma de la seva mà: donava detalls de totes les ermites, coves i racons del Berguedà, el Ripollès i l'Alt Urgell i havia recorregut la majoria dels senders ramaders, canals i dreceres que antany havien usat contrabandistes i bandolers.

El vaig acompanyar -encara que sempre vaig pensar que l'acompanyat era jo –a algunes agradables caminades, on per la conversa es feia amena la fatiga de la marxa. Visitàvem ermites romàniques perdudes i abandonades, erigides a escarpades crestes i usades, a falta d'altres cultes, pels pastors per guardar-hi el seu bestiar.

Certa vegada varem trobar un perdut monument situat a prop de Ripoll, al clar d'un bosc, a la vora del castell de Llaés, on un monòlit recorda que el general carlista Savalls, l'any 1874, en aquell mateix indret havia afusellat a setanta-quatre carrabiners i un oficial. Amb probabilitat pensant en la tangible realitat de la sort d'aquells pobres soldats, nois joves la majoria, es va sincerar en un rampell de possible abatiment:

" Què haurà estat dels meus alumnes? -es va preguntar- "Dotzenes de promocions de teòrics tèxtils, de teixidors qualificats, de quadres intermedis i superiors que han sortit de les meves aules. Jo els vaig llançar a la voràgine del treball i dels negocis i avui el ram tèxtil, pràcticament, ha desaparegut. La manufactura es fa a Extrem Orient i aquí, ja nomes es comercialitza. Segurament deuen estar treballant en la Sony o en qualsevol altra multinacional, o han fet -o no - fortuna en la construcció i tot el que els vaig ensenyar no els ha hagut de valdre per a res. Fixa't: anys i anys explicant tecnologia industrial tèxtil, perquè vinguin amb la informàtica, la robòtica i altres artefactes electrònics, la mundialització, i canviïn tot el saber tecnològic de dos-cents anys de revolució industrial i el trastoquin tot en una voràgine mutant, que ens ha engolit a tots, i fagocitat a alguns, com a mi mateix"- va dir, mentre se li humitejaven els ulls.

Vaig intentar explicar-li i fer-li veure que a més dels valors tècnics, els havia transmès el del gust pel coneixement; que mentre els ensenyava a combinar colors i textures, els obria les portes de la sensibilitat i de l'art; que en l'harmonia del disseny, hi hauria sempre l'expectativa del desenvolupament d'un esperit inquiet; i des del càlcul de gramatges i resistències, els hauria obert les portes a l'ordre i a l'organització... i per pudor i per no gratar més a fons en els seus sentiments i la seva depressió, li estalviava la meva opinió que amb la seva sola presència els hauria transmès l'enorme riquesa dels seus valors humans.

"L'ètica que utilitzaran en els seus nous treballs te la deuen. S'hauran especialitzat en altres coses. Fins i tot, si segueixen al món comercial, els teus ensenyaments els valdran perquè no els donin gat per llebre. Tenen coneixements i experiència...Has format essers humans, emprenedors, i no nomes tècnics autòmats, i els has donat les armes per afrontar la vida... " –li vaig dir.

"Mira: formem part d'un món canviant, excessivament ràpid per al meu ritme assossegat. Tinc la sensació que tota la meva vida ha estat inútil. L'he passat ensenyant a milers de joves a fer volutes de fum, arabescs en l'aire, cabrioles en el no res. Les teves bones intencions i la teva comprensió s'agraeixen, però no em serveixen per esvair la meva decepció "- I callant va quedar una estona reflexionant en silenci, xuclant una apagada pipa que en els descansos treia de la vella motxilla. La seva mirada trista va durar uns instants, ja que va reaccionar i ja animat va dir:

"Pugem la costa que hi ha al davant. En una hora arribarem a una bonica i no gaire coneguda ermita amb un absis romànic llombard que val la pena visitar. Diuen que en ella el mític Comte Arnau i l'Abadessa de Sant Joan amagaven els seus il•lícits amors, Aquest comte va ser condemnat a vagar eternament per aquestes serres per haver estafat els seus treballadors. Amb una mica de sort fins i tot podrem veure el seu fantasma cavalcant per allà. "

I silenciosament varem pujar la costeruda senda, amb l'esperança de donar-nos de morros amb el fantàstic ser.

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

Llegint el post de l’Eulàlia Mesalles d’avui al Riell Bulevard, on fa balanç de les coses que hi han publicat al llarg de 500 articles (una bona feina i ben prolífica !) i on fa referència al paper dels blogs, a diferència del d’altres mitjans, aprofitant aquest cap d’any on es diu que cal recapitular i fer nous propòsits,  se’m acut la qüestió de la finalitat del llegir i l’escriure.

Què hi pinto jo aquí ? Què dimonis pretenem deixant anar les nostres regurgitades del conscient i del subconscient erga omnes, sotmesos a la crítica d’amics, coneguts i algun desconegut que “passava per allà” ?

No ho fem per cap mena de pulsió professional, ni per diners, ni per assolir cap mena de gloria personal (o potser si) Tampoc ho fem per catarsi ni per lliurar , amb una mena de psicoteràpia d’estar per casa, les cremors de l’anima, com diria un poeta ( o potser si)      

Ahir rellegia, arrel d’una discussió banal a la feina d’algun al que no li havia agradat un post meu on em ficava amb la capellanada, la més que coneguda discussió del jesuïta Copleston amb Bertrand Russell; vaig retrobar-me amb una frase d’aquest darrer,  on a propòsit de la experiència religiosa i la seva transcendència amb la possible existència de déus, quan el jesuïta tomista  Copleston especulava amb que l’experiència mística, artística o religiosa, talment com l’enamorament, sempre tenen un objecte, i aquest objecte és un déu, en Russell, incisiu i agut li deia que això no és sempre així i explica que:  “Els novel·listes japonesos mai creuen que han assolit el seu objectiu fins que una gran quantitat d’essers reals s’han suïcidat per amor a la seva heroïna imaginària” Frase colpidora, que ens situa molt més enllà del context en el que va ser expressada: Quan un hom escriu, què pretén? Per descomptat que, almenys jo no voldria arribar a l’extrem dels japonesos que cita en Russell (no en sé res de literatura japonesa, però sospito que avui, amb el manga i totes les seves derivacions, dubto que se’ls hi pugui atribuir aquesta presumpció, que sembla més un prejudici de postguerra dit a l’any 1948 que no pas un fet ajustat a la realitat, encara que un tal Yukio Mishima, potser si que podria anar que aquest camí)  però potser si que voldria assolir una intensitat literària semblant: Que els lectors es suïcidin per amor a una heroïna inexistent, irreal, imaginada ...Suggerent, oi? Malgrat tot, jo amb que els possibles lectors m’aguantin les meves parides, sembla ser que ja en tinc prou !