La lluna, la pruna..

Ahir va ser dia de lluna plena.

Quan la lluna fa el ple, les nits son  propicies a la licantropia i a l’amor furtiu.

La foscor no arriba a regnar, talment aquesta tardor no pot foragitar l’estiu, doncs aquest obsta per prevaldre pel damunt del fred i la gebrada.

La mar esdevé de plata, mentre el gran disc s’eleva. 

Poetes cursis es posen a cantar, delerosos, inspirats per toves imatges de mel i mató, panses i figues, mel i olives, totes il·luminades per la blanca llum de la lluna fent el ple.

Una nena òrfena de pau i amor plora.

La lluna, la pruna,

vestida de dol...

Ves quina bestiesa !

L’exèrcit va desfilar per Madrid, acomboiat per uns centenars de nostàlgics dels imperis on no es ponia mai el sol. 

Però per sort, al vespre va sortir la lluna, la pruna, vestida de dol, fent el ple i el sol se’n va anar a fer punyetes d’una vegada. A veure si ja serà per totes.  

Van Gogh, la tramuntana i Calella.

La tarda avança a cops de vent i batzegades de llum intensa.

La  tramuntana bufa més enllà del Cap Roig i el Far de Sant Sebastià.

Una llum daurada, antecedent de la foscor, va envaint l’espai, foragitant el blau intens que ha regnat durant tot el dia.

Una lluna a punt de fer el ple s’aixeca darrera les pinedes esvalotades pel vent desconsiderat.

La sentor de mar omple les narius amb la seva intensitat.

El cel es tenyeix amb les tintes grises i liles del crepuscle, mentre unes noies rialleres s’arreceren sota les llums, fugint de la foscor. Una parella,  influïda per la lluna plena, fa manetes i  amaga una furtiva abraçada.

Una vaga ombra s’esmuny pels carrers estrets –els mateixos que ja fa temps  trepitjaren les espardenyes esfilagarsades dels vells mariners- Pels colors , les llums i les formes que s’albiren,  el fantasma podria ser el d’un Van Gogh que feliçment hagués  trobat el seu paisatge definitiu: el de la natura maltractada pel vent i la llum esclatant.   

Atemptats contra la Corona.

Sabadell, dita  la Manchester catalana, és una ciutat de tarannà republicà, cultiu d’idees d’avançada i bressol de moviments d’emancipació. És per això que el substrat republicà federal de molts dels sabadellencs no ha casat mai  gaire amb la Monarquia.

Malgrat això, el 1860 amb ocasió d’una visita de la reina Isabel II, per iniciativa del “rico catalán”, -tal com era conegut a Madrid el fabricant en Pere Turull, que feia suculents negocis amb certs privilegis que li havien atorgat els cercles d’a prop de la corona en relació al monopoli de llanes de la Mesta castellana- agraït per aitals favors, acollia la monarca a la seva casa –avui dia seu del Museu d’Art de Sabadell -. La regia dama anava acompanyada dels seus fills els prínceps, els generals O’Donnell i Prim, el Pare Claret, amen d’una llarga corrua de guàrdies, camarlencs  i majordoms.

Amb aital ocasió, i atès que aquells anys l’estació del ferrocarril, amb el que viatjava la regia dama, parava una mica lluny del centre de la ciutat, es va construir un baixador a la Rambla, que ha perdurat al llarg del temps, conegut popularment com “L’apaiadero”.

Podria dir-se que de manera voluntària o involuntària, aquella jornada es van produir un parell d’atemptats.

Atemptat número 1:

Arreglada la Rambla, que era un descampat,  amb envelats, jardins, dependències, banderes, escuts, flors i boixos, el seguici es va repartir en quatre carretel·les de luxe adquirides pel Comú.

A dalt de la Rambla, es bastí un arc de triomf fet tot amb elements de la indústria llanera: uns dobles pilars formats amb rodells de troques de fil de llana sostenien una arcada, també de llanes amb unes lletres que deien “Loor a SS.MM. Los Reyes de España” , rodejades d’escuts i banderes monàrquiques.

El Batlle de la ciutat era un protegit del cacic Turull,  un tal Viloca, que sembla ser que no sabia ni posar la firma, i com a primera autoritat, anava a la carretel·la amb la augusta dama.

Un captaire es va atansar i la Reina li va lliurar una moneda d’un escut, que equivalia a deu rals. El pobre home, content, mirant la brillant i rodona moneda, va dir. “Déu n’hi do”. La reina , no comprenent-lo, preguntà a l’alcalde què havia dit, a lo que  el Sr. Viloca, amb el seu castellà d’estar per casa, li va dir: “Ha dicho que Dios la dé, Majestad”.

Atemptat número 2:

La Reina visità les fàbriques més importants i en acabar anaren a dinar a la Casa Turull, on hi havia cent seixanta-quatre comensals, de lo bo i millor de la elit sabadellenca.

A l’hora dels brindis i discursos amb la copa de xampany a la mà, entre visques i afalacs,  un tal Isidre Romeu llegí un versos dedicats al príncep d’Astúries, el futur Alfons XII, que deien així:

“Brindo pel noiet petit,

que és un príncep molt trempat;

fa un capet molt eixerit,

serà un xicot de profit

i ens darà un bon resultat”.

Aquests poden qualificar-se com atemptats de baixa intensitat, molt lluny encara del més sagnant que va escometre el sabadellenc Mateu Morral a Madrid  amb ocasió de les bodes del nét de la Isabel II 

(Les dades de la visita reial les he tret del “Sabadell del meu record” d’en Marià Burgés, que en va ser testimoni de primera mà).

La Riereta

Claveguera a cel obert, avui feliçment soterrada, la Riereta era un món suggerent i fascinant pels infants del Sabadell fabril dels anys cinquanta.

En sortir de col·legi començava l’hora de les aventures. Escampats per la ciutat, era l’hora de les trapelleries i la Riereta n’ era l’escenari idoni.

Al llarg del que avui és la Rambla d’Ibèria, la Ronda Ponent  i  l’Eix Macià, hi havia una llera pudenta, plena de canyissars i herbeis, on niaven unes rates com conills i baixava una aigua pútrida dels detritus ciutadans i els abocaments de les indústries locals.  

Els marrecs feien apostes sobre de quin color baixaria l'aigua. Hi havia una extensa gamma on triar, des del blanc lletós al violaci intens, passant per l’ocre merdós i el grana inquietant.

Armats de fones, tiradors i bastons, la mainada hi trobava  jungla, desert, oceà feréstec i el camp de batalla de les seves fantasies, fruit d’un empatx de llegir Salgari, Karl May i Jules Verne en unes entranyables edicions resumides i il·lustrades que han servit d’antecedent a moltes dèries literàries i no pocs amors a lectures més serioses.

Amb una llanterna elèctrica a la mà, feien l’excursió, aigües fètides amunt, saltant de pedra  en pedra, passant una invencible por al creuar els varis túnels tenebrosos i inquietants. Sempre temien topar amb algun amagatall de malfactors, el cadàver en descomposició d’algun pobre assassinat, o la més irracional presència d’algun papus  o esperit malèfic.

S’hi varen trobar armes rovellades i munició abandonada –ben segur de quan la guerra o els conflictes precedents, doncs Sabadell havia estat ciutat fatxenda i ardida – gallines, gats i algun gos, tots morts.

En temps de pau era terreny exclusiu de rates i mainada, on es dirimien cruentes batalles territorials de les unes i els altres. Uns dies anaven a cops de roc els de la Plaça Sant Jaume i els del Carrer de la Estrella, i un altre els més feréstecs de Cal Tatxé clavaven allisada a la minoria dels més rústecs –els que no tornaven a casa acompanyats de la minyona- de Can Culapi.

Al bell mig de tanta misogínia infantil, a la Riereta hi regnava la Pepa Rata, una nena border line  que bescanviava unes grapejades furtives per mig paquet de Chesterfield, unes llaminadures, una mica de xavalla, o alguna andròmina inútil que li fes la peça. El lúbric intercanvi es feia amb la concurrència de tota la penya, que, sovint s’alternava en els favors de la impúber.  De les ferums que l’acompanyaven, la menys ofensiva era l’agre de la suor de la Pepa.

Diuen que aquella nena no feia res més que imitar el clandestí comerç que la seva mare- una bagassa que es deixava veure pel Xalet de la Carretera de Terrassa- practicava obertament.

Avui la Riereta és una claveguera soterrada, i ja no hi va la mainada a fer de les seves. A prop de l’aeroport, al Riu Sec on desemboca, sovint passa que la policia hi desmantella un grup de malfactors que amaguen al túnel els fruits de furts i robatoris, mentre la mainada, a recer, juga a la playstation,  o cerca pornografia per internet.

             

Consultant oracles d’estar per casa.

L’exercici d’obrir un llibre a l’atzar i llegir el primer paràgraf que et ve als ulls per veure quin missatge t’envia el destí, és una pràctica antiga i prou coneguda. El caràcter màgic que s’atribuïa als llibres en èpoques de foscor analfabeta ha contribuït a bastir de transcendentalisme aquestes pràctiques.  La Biblia se’n emporta la palma,  però també es pot fer amb  els diversos autors que hi ha a la galàxia editorial.

És sorprenent la coincidència dels resultats d’aitals consultes amb els fets dels moments puntuals de la nostra existència, talment com quan llegim l’horòscop del diari i ens diu que la Lluna nova en conjunció amb Saturn ens durà a obtenir petits plaers i, oh sorpresa, ens conviden a sopar.

Avui, amb ànim de saber  he obert en Catul i he llegit:

“Otium , Catulle, tibi molestum est;

otio exsultas nimiumque gestis,

otium et reges, prius et beatas

perdidit urbes.”

(“L’oci, Catul, et neguiteja; en l’oci t’exaltes i t’excites massa. L’oci, en altres temps, va perdre reis i ciutats florents”)

Recollons!- penso- Aquest Catul l’ha clavada. Jubilat, estic ociós  i passivament  esperant els esdeveniments i els atzars dels meus immediats interessos, avui en mans de rars gestors públics d’una ineptitud manifesta. Aquesta és la meva realitat. Cal mobilitzar-se, ja –concloc.

Proveu aquesta curiosa tècnica i obriu llibres a l’atzar. Potser algun autor, ja sigui del passat com del present, us doni la clau de tot plegat.    

‘  

Coses del idioma: Demanar pollastre i acabar menjant col i patata .

(Relat dedicat al Dr. Josep Masdeu, que em va contar l'historia).

 A començaments del segle XX, a l’ hivern, els pastors de l’Alt Urgell baixaven els remats des de les pastures de la Serra del Cadí a les planes del Vallès. Ho feien a peu, al pas de les ovelles i tardaven uns quinze dies, fent marrades i circulant pels camins ramaders.

Una vegada a les planes vallesanes, convenien amb masovers i propietaris, tancats i pastures que pagaven amb els diners de la venda dels corders nascuts la passada primavera. 

Aquells anys, al Vallès no era rar veure la bucòlica estampa de les ovelles pasturant amb el rerefons d’unes naus industrials presidides per unes enormes xemeneies fumejant.

Els pastors transhumants, quan havien tocat diner fresc, es dedicaven a fer uns bons àpats a la Fonda Europa de Granollers, o a les Set Portes de Barcelona, i era freqüent que visitessin bordells i  taules de cafès on s’hi jugava fort. Sovint hi deixaven bous i esquelles i quan tornaven al silenci de les contrades del Cadí, alguns anaven ben pelats, per haver gastat tot els ‘quartos’. Amb molta sort, tornaven amb el remat, doncs hi havia qui se’l havia jugat i l’havia perdut.    

En Gil havia venut els corders i duia la butxaca plena, per la qual cosa havia baixat a Barcelona, disposat a fer un bon àpat.

Anava amb un grup d’altres ramaders, tots amb diners a la butxaca, disposats a menjar-s’ho tot, ja fos un bon tiberi com la jeia mercenària d’alguna bagassa de les que feien el carrer a la dreta de les Rambles.

Eren a prop de l’estació de França, una mica atabalats pel brogit de la gentada que per allà circulava: una munió de viatjants de comerç,  pagesos, senyorets calaveres, camàlics, policies de paisà i uniformats, guàrdia civils amb mostatxo, soldats de permís. La ciutat era una bogeria comparada amb el silenci dels prats pirinenc.

Hi havia gana. Varen veure una fonda amb una pissarra a la porta, on amb guix i amb cal·ligrafia maldestre hom havia escrit: “Plato del dia: Repollo con patatas”

En Gil, que sabia una mica de lletra ho llegí i els va dir

-Recollons, si d'una cosa  grossa en diem que és la hòstia, i una de molt, molt grossa, que és la rehòstia, doncs aquests ofereixen més que pollastre: repollastre amb trumfos.

-Doncs fe de déu, entrem-hi –va dir un altre.

Es van entaular, van demanar el plat del dia  i un cambrer guenyo i de parla andalusa els va dur uns curulls plats de col i patata, amanits amb el suc d'una llesca de  mig pam de cansalada, que lluïa cruixent i ben fregida al damunt de la muntanya de verdura.

-Escolti, que nosaltres hem demanat repollo  i no pas col i trumfos, que d’això ja en mengem cada dia a casa- va dir en Gil al cambrer.

-Mire uté- replicà l’andalús- aquí lo pone mú claro: Plato der día: Repollo con patata’ y yo les he traído ezo: cole con papas.

-Recollons que aquestos senyorets de Barcelona en diuen pollastre de la col;  la mare que els va parir ! Ja m’ho semblava a mi que això del repollo era massa bonic per ser veritat pel preu que cobren.

Els altres els va donar per riure i es van cruspir la col i patata, que varen trobar molt pitjor que la que es menjaven a ca seva. Sort de les xerricades al porró, que varen animar la festa. Finalment, amb els carajillos  i l’aiguardent van acabar d’oblidar la cosa.

-Podríem anar al Carrer de l’Arc del Teatre, que hi ha una casa on hi ha les dones més grasses  i bacones de Barcelona –va dir en Gil.

-Si, però espero que nomes hi hagi putes i no pas reputes- va replicar un company  al mig d’un desfici de riallades.     

Una petita història d’inseguretat ciutadana.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

No era la primera vegada que a la senyora Mercè, sortint del supermercat, li prenien  la bossa de la compra i el moneder amb la xavalla.  Un magre botí pels lladres, doncs  nomes hi duia uns macarrons, un paquet d’ arròs, una llauna de tomàquet, oli, una barra de pa i una mica de xavalla del canvi. La llàstima eren els documents que duia a la cartera, que hauria de refer.  

La senyora Mercè era una pensionista vídua que vivia sola i ja havia tingut més d’un ensurt d’aquest tipus.  Un grup de pillets, d’aspecte agitanat  rondaven les sortides dels magatzems i vetllaven pels descosits, segurs de la seva impunitat, cada cop més descarats estirant bosses i sacs de mà. 

Havia anat a denunciar els fets, i encara estava declarant quan un agent del Mossos va entrar amb la cartera buida i la documentació.

-L’ha trobat un home en un container- va dir, amable el policia, mentre li tornava- No deurien ser professionals, doncs aquests solen traficar amb les targes i els documents i els venen. 

A casa, la senyora Mercè hi donava voltes, analitzant el perquè  aquells marrecs es veien impel·lits a  aquelles conductes. Ella havia estat educada pels pares en valors de solidaritat. Recordava la seva infantesa i la farsa hipòcrita de la caritat cristiana, que sempre li havia semblat una rentada de cara de la injustícia que regia el món.  Tot l’hi semblava un gran despropòsit fent-se un bon embolic amb els seus sentiments contraposats.

Deixant-se portar pel seu instint, un dia  va prendre una decisió: Va anar a un ‘tot a cent’ d’aquells dels xinesos i, per cap diner, comprà un munt de bosses llampants i petits moneders de plàstic..

Una vegada o dues per setmana, omplia una de les bosses amb una mica d’arròs, pasta i alguna llauna, i posava a dintre un petit moneder amb un parell d’euros. Amb ells a la mà,  es dirigia a l’estació de metro més propera i pujava fins al final de qualsevol de les  línies, on indefectiblement la ciutat esdevenia suburbi amb la seva brutícia i els enfilalls de senzills pisos, gairebé barraques,  al mig d’un urbanisme caòtic, herència de les demagògiques promocions de la franquista ‘Obra Sindical del Hogar’. Abans habitats per obrers del sud, avui eren curulls de gent immigrada -magrebins, romanesos i d’ètnia gitana- que es passejava, sense res més per fer que matar l’aranya pels carrers descuidats i bruts, vetllant pels descuidats i esperant un miracle. 

Passejava ensenyant la bossa ostensiblement, confosa amb la munió de gent ociosa. No era la única senyora gran, però era de les poques que duia quelcom per ser furtat. Notava les mirades cobdicioses d’alguns passejants.

Cop, empenta, patacada i una forta estirada que la feia caure a terra.

Tot seguit una colla de petits galifardeus corrent carrers avall, disputant-se la bossa virolada. Objectiu acomplert !

La senyora Mercè, amb un grau d’excitació que la feia suar, tornava a l’estació del metro, on s’hi aixoplugaven alguns sense sostre. S’enfilava al primer comboi. El vagó era totalment buit i podia triar seient. De mica en mica, a mida que s’apropava al centre de la ciutat, s’anava omplint de gent de variada procedència amb aquelles cares inexpressives dels usuaris del metro.

Era la buidor total. Una munió de desconeguts nomes units per una penetrant flaire a humanitat.  

A casa, a recer, la senyora Mercè s’espolsava la pols dels carrers de l’extraradi i rumiava pesarosa  el perquè de tot plegat.