Un fenomen paranormal ?

Imatge de la Xarxa

Ja fa un temps vaig haver de passar pel quiròfan per una intervenció d’un  problema d’etiologia poc severa: l’extracció d’uns càlculs de la vesícula biliar . M’operaria un cirurgià bon jan i amic meu.

Una vegada dutxat amb un xampú específic per entrar al quiròfan amb el mínim nombre de bacteris patògens (potser es nota que estic llegint un dels llibres d’en Salvador Macip, oi?) i amb algun tranquil·litzant que hom m’havia lliurat  i que em tenia en una mena de nirvana, em van passejar per l’hospital, camí del quiròfan, en una mena de gimcana entre ascensors, inquietants passadissos, lliteres i visitants tafaners.  

Em van deixar en una sala gèlida, on uns infermers, que semblaven ser molt de la broma, es disposaven a preparar-me: Em van afaitar de l’abdomen cap avall, tot dient que quan em creixés el pèl ja sabria el pa que s’hi dóna. Vet ací, quins nois amb més gràcia- pensava jo. Un d’ells,  tot rialler, indiferent al meu induït sopor, exhibia uns estris, aparentment de tortura, tot dient, amb un somriure sarcàstic, que em posés a punt, que tota aquells xerracs i tenalles eren els que faria servir el cirurgià per tallar no sé què. Amb el meu emboirat enteniment, pensava que aquells comentaris més aviat fotetes, serien una mena de tècnica psicològica per preparar els pacients.

Tot petant de dents, més pel fred que per la inquietud doncs els tranquil·litzants fan miracles, vaig veure que duien una altra llitera, on hi havia un tipus jove, emmanillat i vetllat per un parell de Mossos d’Esquadra guarnits amb una bata de color verd damunt del uniforme reglamentari. El detingut  ho mirava tot, amb uns ulls badats com plats, potser una mica espantat, com aquell que és al corredor de la mort i el duen a ajusticiar. Amb la distància emocional induïda pels tranquil·litzants, vaig recordar que a l’hospital hi ha un mòdul penitenciari.

Em van entrar al quiròfan abans que aquell pres jove, que es va quedar amb la seva escorta i la seva por.  Ens varem intercanviar una mirada còmplice, com desitjant-nos bona sort. Potser només m’ho va semblar, però crec que els Mossos també em van dedicar un lleu somriure.

A dintre, em van deixar en una mena de mòdul sideral, sota d’uns potents focus, mentre una mena d’éssers que semblaven alienígenes amb vestimentes verdes que es movien amb el deseiximent de qui fa la seva feina quotidiana, anaven preparant els estris de la feina. Un d’aquells éssers fantàstics em va mirar i vaig reconèixer els ulls clars i amables del cirurgià amic meu.  

L’anestesista em va avisar: Ara t’adormiré- em va dir i vaig sentir com un mareig. Tot seguit, i sense tenir noció de que hagués passat el temps, em vaig tornar a despertar.

Tres infermeres em subjectaven les espatlles, i una altra em senyalava amb el dit enguantat: Prou. T’estaràs quiet?- deia enfadada,  tot cridant amb aquell to imperatiu que li havia vist a la mare quan, de petit, n’havia fet alguna de molt grossa.

Què passa? Ja m’estic quiet, dona –vaig dir conciliador- però que passa?

Ja s’ha despertat- va dir la que m’havia renyat, dirigint-se als que em subjectaven. Deixeu-lo, però no us retireu encara. Esteu alerta –els va dir.

No, dona, que no em bellugo. Què ha passat aquí?- vaig preguntar, sense obtenir resposta. 

Ja ha tornat del tot- va dir una de les que em tenien immobilitzat.

Em van passar a la sala de reanimació, on va aparèixer el cirurgià amic.

Bé. L’operació ha anat la mar de bé. Ja he passat la informació a la teva dona que és a la sala d’espera. D’aquí a una estona et portarem a la teva habitació- em va dir, tot falaguer i content.

Quan m’he despertat, m’estaven agafant per les espatlles i estic tot masegat, que ha passat?-vaig preguntar-li.

Ah, res. Que ens has donat una mica de feina. Ja passa. Molta gent, baix els efectes de la anestèsia, insulten, diuen coses,  es mouen i alguns tenen convulsions- va dir amb la seva veu suau i sense cap mena d’emoció que em pogués aportar alguna pista.  

Que potser he dit alguna inconveniència? –vaig preguntar-li, tot angoixat.

No, res. Ja hi estem acostumats i el que ens has dit, és secret professional- va dir amb un somriure inquietant, cosa que em va deixar molt mosquejat.       

Estava descoratjat. Tots tenim aquella reserva que duem amagada als replecs més ignots de l’ànima i que fins i tot nosaltres mateixos ignorem. En aquell estat inconcret d’inconsciència, aquell parèntesis de res absoluta, més negra que la son, quina mena de viatge astral hauria pogut fer la meva ànima ? On havia estat en aquell parèntesis inconscient, del que no en tenia cap mena de consciència?

No ho sabré mai.

Avui he anat a l’hospital per fer-me una analítica. M’ha semblat veure que de la planta on hi ha els quiròfans sortia una resplendor. L'he fotografiada.

Em queda el dubte de si deu ser l’alter ego d’algun cos inconscient, que cerca la llibertat, o l’ànima turmentada, camí de la buidor absoluta i eterna, d’algun malaurat que hi ha deixat la pell.

Colors de la tardor.

Els grocs, els ocres i torrats  competeixen per fer de la tardor la més bella i crepuscular època de l’any. 

El hivern? El hivern, ja vindrà,  però ara, gaudeamus !  

Les pastilles miraculoses del Doctor Carretero.

Fugint de la enutjosa visita del  capitost màxim de la E.C.A.R. a Barcelona, dels talls de trànsit, i de la possibilitat d’algun esdeveniment com el  del que ens en fa la crònica l’Eulàlia al Riell Bulevard, aquest cap de setmana vaig pujar a Puigcerdà on hom hi celebrava una fira equina. 

No és que jo tingui gaire interès per les coses dels cavalls i dels ases, però em va semblar més saludable per la meva estabilitat psíquica, passar-la entre rucs i someres que entre tant  purpurat i Mosso d’Esquadra  vetllant per la seva seguretat i la de tota la jovenalla cridanera, amb banderetes vaticanes, portada  amb autocar de moltes de les parròquies que s’hi havien avingut.  

La fira era molt colorista i estava molt concorreguda: des dels típics badocs de Can Fanga, com nosaltres mateixos, fins a ramaders locals, i d’altres contrades, especialment valencians i gallecs, que negociaven entre ells. El fet, com a esdeveniment, no li calia envejar res al muntatge dels rodals de la darrera de les grans construccions religioses medievals, que encara s’està edificant: la Sagrada Família.

Al bell mig de tanta oferta d’equins, hi havia llocs on venien  complements, com selles, fuets, i d’altres guarniments; també n’havia d’altres on hom podia engolir embotits i menges d’arreu de les Espanyes, ( xoriços, lacon con grelos, pulpo a feira, entrecots de poltre i de vedella i d’altres)  i un mercadal on s’hi venien, a bon preu, des de sostenidors, mitjons i calçotets, a alls i cebes, mel i mató i varietat de llepolies gastronòmiques locals.

Entre tanta paradeta i oferta consumista, s’hi destacaven llocs on alumnes d’instituts cercaven ingressos pel viatge de fi de curs i politics, la captura d’algun vot pel proper dia 28 de novembre.

En un d’ells, d’un tros lluny, vaig veure-hi el Doctor Carretero, repartint encaixades amb poca convicció. Vaig aturar-me encuriosit, mentre m’abordava un jovenet, oferint-me un pamflet amb les propostes electorals del seu Reagrupament.

Em va cridar l’atenció que el Doctor Carretero oferia al visitants unes capses amb píndoles, per la qual cosa, en la meva ingenuïtat,  vaig pensar que des de la seva condició de metge es deuria dedicar a receptar pel carrer, en una mena de novadora iniciativa per popularitzar i socialitzar la medicina.

Havent sopat trinxat el dia anterior –menja que sol ser una mica greixosa i flatulenta- vaig pensar que potser el doctor tindria alguna píndola que em retornés el fetge a la seva  normalitat, i amb una mica de prevenció, vaig tafanejar per la paradeta.

Una senyora rossa, sense preguntar-me  pels símptomes que patia, em va omplir de paperassa i es va brindar a presentar-me al doctor, el qual em va lliurar la seva mà, tova i cansada de tant d’encaixar, i un flascó de píndoles que em garantien la independència del meu país.

Jo no demanava pas tant: amb que el bon doctor  em deixés el fetge normalitzat ja n’hi hauria hagut prou.

Aconsellat per la meva companya, que treballa a la sanitat, encara no he fet ús de les píndoles, que les posaré a la farmaciola al costat dels analgèsics i les benzodiazepines.

Per cert, la Cerdanya a la tardor és preciosa.   

           

Sobre discussions estèrils.

Foto treta de la Xarxa.

Els Ferrocarrils de la Generalitat direcció cap al Vallès, segons a quines hores dels dies laborables, van gairebé buits. Són aquelles les quals la gent ja se suposa als seus llocs de treball i els estudiants de la Autònoma, a les seves aules.

Havíem pujat a la Plaça de Catalunya, i potser per la intensitat del seu perfum i que a la seva cinquantena llarga d’anys feien un bon goig, m’havien cridat l’atenció –un hom pot tenir ja una edat, però sempre li és plaent la bellesa femenina-  Les tenia ben bé al costat, separats pel passadís del vagó, tot i que aquest anava mig buit.

Es veien elegants, ben vestides, potser amb algun retoc de cirurgia i un excés de maquillatge, tot dintre dels cànons que marquen revistes com “Elle”, “Vogue”,”Telva” o “Cosmopolitan”. Aparentaven menys edat de la que tindrien. Deurien venir de compres, doncs duien bosses d'acreditades botigues del Passeig de Gràcia. 

Les dues parlaven castellà; una amb el inconfusible accent català xava de Pedralbes i l’altra amb el castís i rotund madrileny, que sempre recorda i ha posat ben bé de moda la Belén Esteban. 

Semblava ser que discutien.Vaig parar l'orella, dissimulant  amb la mirada clavada a "La Vanguardia".

Se les tenien per una qüestió de criteris: La madrilenya sostenia que a Barcelona no hi havia bons restaurants, que eren molt millors els de Madrid, i l’altra es defensava passant-li la llista dels més acreditats que assegurava haver freqüentat i dient , conciliadora, que si a Madrid n’hi havia de ben bons, Barcelona no es quedava pas endarrere.

-          “Nena, tu no conoces el Madrid “chic”, el de les élites”- deia la madrilenya amb aires de suficiència, estarrufada com un paó.

-         “No nena, no, que vas muy, pero que muy errada”- responia la catalana, amb l’accent chava, sense perdre un somriure beatífic, traïda per la lluïssor dels seus ulls, que reflectien una intensa ira.

-         Nada mujer, que no hay ni comparación, vaya”- persistia la de Madrid, amb aires de suficiència. 

-         “No me salgas con el Lucio y sus huevos fritos”- va respondre la autòctona, amb mala llet, ferida en el seu amor propi.     

-         “Pregúntale a tu marido, que viaja mucho a Madrid, y ya me dirás, cariño”-li va respondre la de la Capital, tot fent un lleu moviment de cap, aixecant la cara i mirant cap a la finestra, com volent dir:" Y tu que sabrás!"

-       "  Esto es que tu marido no te ha llevado a buenos restaurantes aquí en Barcelona. Dile que te lleve, mujer y si no sabe, que nos lo pregunte”- li va respondre l’altra, repetint el somriure angelical, però amb tota la mala llet del món a la mirada:

      Es va fer un llarg silenci, mentre cadascuna mirava una cosa diferent: La una, les verdors dels boscos de La Floresta i l’altra, les antigues instal·lacions de la zona d’esplai de Les Planes.  

Amb tot això el tren va arribar a Sant Cugat, on van baixar  amb les seves bosses i el cap tibat, deixant un rastre de perfum car, que, barrejats, feia una mena de tuf que feia tossir (molt prohibir el tabac, però quan ho faran amb coses tan molestes com certs perfums?)

Junt amb elles van baixar un grupet de sud-americanes, que de ben segur anaven a netejar alguna casa.

Vaig pensar que encara havia estat de sort, doncs em podia haver tocat viatjar amb  un parell d’executius parlant del Barça- Madrid, que hagués estat molt pitjor.

I pensant tristament que es fa molt difícil conviure amb pau, ni que sigui entre Sabadell i Terrassa, vaig arribar a l’estació de Sabadell-Rambla on vaig sortir del vagó, emportant-me el rastre de perfum que havien deixat les dues dones.

    

    

-

Coses que passen.

Sabadell. Foto de la xarxa

Faig cua a la caixa d’un supermercat a prop de casa. Un dimecres a les deu del matí hi ha quatre iaies comprant verdures, alguna mestressa de casa de les que no tenen una ocupació remunerada –les altres són a les seves feines quotidianes- i alguns jubilats, que fan temps per arribar a l’hora de dinar, mirant i remirant les ofertes del dia i badant a la secció del vi, alguns d’ells amb l’esperit de Tàntal davant el suplici de la inabastable temptació, doncs les seves analítiques clíniques no els deuen permetre gaires alegries.

-¿Verdad que usted y yo nos conocemos? – em pregunta un home gran i rabassut.

-Perdó, però ara no hi caic –dic amb la fretura d’anar a casa, posar les verdures al foc i retornar a la meva lectura.

-Usted y yo  trabajábamos en la Textil B, cuando el follón de la reconversión del  sector. Soy Gómez, ¿no te acuerdas?...

-Han passat gairebé quaranta anys, Gómez, i érem cinc-cents a la fàbrica, disculpa, però ...Home, si...¡Calla; tu ets el Gómez! ¡Ostres amb el Gómez ! Ara si que hi caic- li dic compassivament, veient el desencís del seu rostre- Ostres, és que han passat tants anys! Disculpa, Gómez, però no t’havia reconegut!

El rostre del dit Gómez s’il·lumina. M’explica els seus atzars sindicals, la lluita pel tancament de les principals tèxtils de la ciutat. Evoca la figura del Toni Farrès, que més tard va ser l’alcalde. Em parla de quan ens varem tancar a la fàbrica i ens va desallotjar la policia. Recordo una trucada del governador civil, en Martín Villa en persona, que ens va renyar i la qual vaig atendre jo. Ho té tot mitificat i m’irroga papers que ja havia oblidat, o que ni em consta haver fet mai. La memòria és selectiva i acaba sublimant  o esborrant els actes propis i aliens.

M’explica el seu itinerari vital i jo l’hi explico el meu. Riem.

Ens acomiadem efusivament i veig que parla i riu amb la caixera a propòsit de la trobada. Se’l veu feliç. És un paio extravertit i garlaire.

Escrivint aquests apunts, encara em pregunto: qui dimonis deu ser aquell tal Gómez?

Sant Petersburg (3) La presa real del Palau d’Hivern pel director Aleksandr Sokurov.

Gent del món cinèfil i entre ells en Lluís Bosch me l’havien recomanat: “Si has anat a Sant Petersburg, no et perdis el film d’en Sokurov, “L’arca russa” ... Val la pena. T’agradarà...”  Finalment aquest cap de setmana l’he pogut veure, a casa, repapat al sofà.

Tot aquell que ha visitat un lloc on han passat fets històrics, pot haver fet l’exercici imaginatiu de veure-hi els fantasmes dels protagonistes dels fets que hi van ocórrer. L’altre dia en parlàvem a propòsit de les visites a camps de batalla i la suggestió que produeixen. En Sokurov materialitza aquesta quimera i ho fa de manera espectacular: Tanca el Palau d’Hivern (avui Museu de l’Hermitage);  posa 2000 actors i figurants en situació i pel sistema Steadicam, li carrega la càmera  a l’esquena al seu operador Tiilman Büttner i es passeja per les sales de l’ antiga seu del poder tsarista, fent una tasca de record Guiness: filmar els 90 minuts màgics amb una sola presa-seqüència, amb l’objectiu de recrear els 300 anys darrers de la seva història.  Una tasca força complexa i gairebé impossible. Tothom, ha d’estar a punt i no hi ha d’haver preses falses ni repeticions. Amb 2000 actors i figurants, més els tècnics, imaginem la tasca de coordinació i assaig...Buf!

Ell, en Sokurov, esdevé el fantasma que de manera intemporal (no segueix cap ordre cronològic) es passeja pels passadissos del palau i pels  300 anys de la història de la Rússia enyorada, fent de narrador.  Acompanya un altre personatge singular, el fantasma d’un italià que va viatjar a la cort tsarista el 1839 i va escriure un llibre (“La Russie”), on feia  burla dels intents d’aquella cort, que ell la veia plena de pagesos sapastres ancorats a l’Edat Mitja,  per copiar el glamour i el savoir faire de les corts europees. Aquest personatge és el Marqués de Custine, i en aquest original viatge oníric  haurà de rectificar i adonar-se que, quan va escriure el seu llibre,  estava molt equivocat.

En Sokurov entra al palau per una porta del darrera,  com aquell que pretén colar-s’hi  –és una bona metàfora aquesta, a l’Història sol succeir així mateix, encara que no sempre- i en surt per la del davant,  quan s’acaba una fastuosa festa celebrada poc abans del començament de la Primera Guerra Mundial el  1914, barrejat amb els uniformes llampants dels militars, les enjoiades dames i els estirats jaqués dels notables. En ella hem vist el bo i millor de la societat que poc després seria  eradicada pels bolxevics, ballant al compàs de l’orquestra simfònica del Teatre Mariinsky, dirigida pel Valeri Gergiev. Pel mig hem trobat, sense cap rigor cronològic – els fantasmes no hi entenen amb les subtileses del temps, que és cosa dels nostres sentits- la majoria dels personatges de la Història, des de Pere el Gran a Nicolau II, passant per Caterina I i Caterina la Gran. També hem sentit parlar els conservadors del museu de l’època d’Stalin, queixant-se de la manca de recursos, i hem vist pinzellades de la foscor de l’època del setge de Leningrad quan la segona Guerra Mundial. Sovint ens hem aturat per comentar una pintura, barrejats amb els visitants de l’actualitat; pel camí hem assistit a una cerimònia a la Sala del Tron on Nicolau I rep un ambaixador a començaments del segle XIX i hem vist desfilar la guàrdia imperial .

Tot baixant per l’escala –la baixada sembla una fugida-  la mateixa per on Eisenstein hi fa pujar els bolxevics en el seu “Octubre”,  el fantasma de Custine ja s’ha rendit al glamour imperial i no voldria marxar, però li cal acomiadar-se i tornar al món inconcret on radiquen els fantasmes, la qual cosa fa deixant anar un: “Adéu, Europa” més que significatiu. 

L’Hermitage resta com una arca de Noé, on hi perviuen els valors de la Rússia tradicional,  damunt d’un mar gris, emboirat i tèrbol. Sembla evident que per Sokurov no n’hi ha d’altres de valors que els de l’època dels tsars, als que redimeix i tracta amb la nostàlgia i el sentiment ritual que sol trobar-se a la literatura russa.

Forest of the gods” (Dievu Miskas) Un film sobre la manipulació de la realitat històrica.

“Forest of the gods” (Dievu Miskas), de Aligmantas Puipa  és un film lituà que evidencia la intromissió del poder per adaptar la realitat històrica a les seves finalitats propagandístiques.
Basada en l’obra autobiogràfica de Balys Sruoga, un professor, poeta i dramaturg, que va ser confinat en el camp de concentració alemany de Stutthof a Polònia dintre de la delirant política basada en les mesures de prevenció del sistema penal alemany nazi, narra la seva experiència viscuda en l’horror d’aquest tipus de camps. No hi ha cap càrrec en concret en contra del professor, però la Gestapo el tanca, atès que com a docent “no feia res per incentivar el règim nazi” i treure’l de la societat era protegir-lo de l’arbitrarietat de possibles fanàtics agressors. Al camp es troba l’horror en el seu estat més pur: el de la mecanització sistemàtica, burocràtica,  freda i mecànica de l’aniquilació de l’ésser humà.    Narrada emprant  flash back que van anant del immediat temps de la posterior alliberament i la elaboració de les memòries de Sruoga sota el règim soviètic  a la realitat del camp. L'acció paral·lela entre el proppassat nazi i el posterior procés de memorització i de recreació literària baix els soviètics, el director Aligmantas Puipa el resol contraposant les imatges de l’experiència en el camp, amb l’assaig d’una obra teatral sobre la mateixa, dirigida pel propi Sruoga, fet que es veu obstaculitzat per la intromissió  de  la nova autoritat, que pretén que sigui subratllada la crueltat alemanya i es faci un discurs molt més adaptat als postulats propagandístics que li van dictant. Un dels exemples que il·lustren aquest fet és una escena en la qual els actors de teatre assagen l’execució d’una ordre de penjar uns presos. El supervisor soviètic els suggereix major dramatisme i èmfasi en el moment de dictar l’ordre, al que Sruoga replica: “No hi havia dramatisme en aquest tipus d’ordres. Era un fet quotidià i les dictaven en el mateix to amb el qual ordenaven arxivar uns papers”.
És una pel·lícula honesta, freda i una mica inhòspita per a l’espectador, que retrata la cruel quotidianitat de la injustificable maquinària repressiva nazi i la posterior manipulació propagandística d’aquest horror pels guanyadors. La lluita de l’autor per fer prevaler la seva percepció de la realitat per damunt del intent de manipulació política, és el “leit motiv” del film, resolt amb fredor i una reiteració de flash back, que trenquen el ritme i poden portar a algun tipus de confusió a l’espectador. Malgrat les seves mancances cinematogràfiques, em permeto recomanar aquest film, donada la vigència del seu discurs, que és universal i amb possibilitat d’ extrapolar a d’altres latituds i escenaris,  inclosos els nostres actuals erals polítics, on sovint hom manipula i malda per fer entrar els claus per la cabota.