dimecres, 3 de novembre de 2010

Coses que passen.

Sabadell. Foto de la xarxa


Faig cua a la caixa d’un supermercat a prop de casa. Un dimecres a les deu del matí hi ha quatre iaies comprant verdures, alguna mestressa de casa de les que no tenen una ocupació remunerada –les altres són a les seves feines quotidianes- i alguns jubilats, que fan temps per arribar a l’hora de dinar, mirant i remirant les ofertes del dia i badant a la secció del vi, alguns d’ells amb l’esperit de Tàntal davant el suplici de la inabastable temptació, doncs les seves analítiques clíniques no els deuen permetre gaires alegries.
-¿Verdad que usted y yo nos conocemos? – em pregunta un home gran i rabassut.
-Perdó, però ara no hi caic –dic amb la fretura d’anar a casa, posar les verdures al foc i retornar a la meva lectura.
-Usted y yo  trabajábamos en la Textil B, cuando el follón de la reconversión del  sector. Soy Gómez, ¿no te acuerdas?...
-Han passat gairebé quaranta anys, Gómez, i érem cinc-cents a la fàbrica, disculpa, però ...Home, si...¡Calla; tu ets el Gómez! ¡Ostres amb el Gómez ! Ara si que hi caic- li dic compassivament, veient el desencís del seu rostre- Ostres, és que han passat tants anys! Disculpa, Gómez, però no t’havia reconegut!
El rostre del dit Gómez s’il·lumina. M’explica els seus atzars sindicals, la lluita pel tancament de les principals tèxtils de la ciutat. Evoca la figura del Toni Farrès, que més tard va ser l’alcalde. Em parla de quan ens varem tancar a la fàbrica i ens va desallotjar la policia. Recordo una trucada del governador civil, en Martín Villa en persona, que ens va renyar i la qual vaig atendre jo. Ho té tot mitificat i m’irroga papers que ja havia oblidat, o que ni em consta haver fet mai. La memòria és selectiva i acaba sublimant  o esborrant els actes propis i aliens.
M’explica el seu itinerari vital i jo l’hi explico el meu. Riem.
Ens acomiadem efusivament i veig que parla i riu amb la caixera a propòsit de la trobada. Se’l veu feliç. És un paio extravertit i garlaire.
Escrivint aquests apunts, encara em pregunto: qui dimonis deu ser aquell tal Gómez?

16 comentaris:

  1. Bona cintura! No cal decebre les persones :) El Martín Villa dius? brrrr (calfred per l'espinada) quina por!

    ResponElimina
  2. La memòria és selectiva, és cert, però a més a més la meva en particular és fatal. Més d'una vegada m'he trobat amb un Gómez i he hagut de fer un paper d'estrassa perquè no hi ha hagut manera de recordar-me'n de qui era. I el cas és que et quedes fotut i amb mala consciència.

    ResponElimina
  3. em passa sovint quan em trobo amb algun conegut-desconegut de fa temps, i el que faig es deixar que xerri el contrari mentre intento fer memòria i sortir-me'm com puc.

    ResponElimina
  4. A mi por mi profesion, me pasa en muchas ocasiones. Tambien callo y espero... por si acaso saludo a todo el mundo...

    ResponElimina
  5. Parlant de memòria. Vaig conèixer farà uns quants dies a un home major que serà prop del 80 anys. Em va fer un petit repàs de la seua vida. Va ser futbolista professional. I va jugar de porter. Per a ell la seua millor època va ser a Sabadell, al moment en que aquest equip pujà a 1ª divisió. És deia José Manuel Romero i no sé si us en recordareu d'ell. Em va colpir el fet que acceptava que el futbol no era per a ell, malgrat la seua insistència, donada la llarga sèrie de lesions, algunes prou greus -una al cap el va tindre allunyat del terreny de joc més d'un any. Era la història, si més no, d'un perdedor, tot i que va ser el que desitjava. Salut.

    ResponElimina
  6. Clidice:
    El Martín Villa va ser el governador civil de Barcelona a les darreries del franquisme. Per causa d’un conflicte laboral que hi va haver, quan es va reestructurar el sector tèxtil, va trucar a l’empresa afectada queixant-se que se’n havia assabentat per la TV. A ell li haurien anat a explicar els treballadors que anaven a tancar-se al lloc de treball !

    ResponElimina
  7. Si, Brian, és un pal, doncs de vegades sembla ser que hi deuria haver una certa vinculació, però et queden en blanc.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    Per més que el deixis parlar, sempre es queda amb la certesa de que no en tens ni idea de qui és.

    ResponElimina
  9. Temujin,
    Si les has vendido un camión, seguro que te acuerdas ¿no? Lo que pasa es que en el mundo comercial se trata con mucha gente y debe ser imposible tenerlos a todos memorizados.
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Aquest Gómez és una figura digna de la literatura de debò. És possible que a totes les nostres vides hi hagi un Gómez. I si fos sempre el mateix, enviat a la terra com un àngel laic?

    ResponElimina
  11. Vicicle,
    El Centre d’Esports Sabadell era un equip ascensor que pujava i baixava i és el tercer de Catalunya en quan a palmarès. És un històric, doncs és dels primers que hi va haver, desprès del Barça i l’Espanyol. Va estar a primera vàries temporades i en el seu moment més àlgid, cap els anys seixanta, hi jugava un tal Romero, si. Aquella època tenia molta vinculació amb la pedrera valenciana, doncs l’entrenador era en Pasieguito, que era un històric del València. Ara ja fa molts anys que l’equip va fent la viu-viu per la segona B.
    El món del futbol, com el d’altres esports competitius, comporta això: dividir la gent entre guanyadors i perdedors, generant moltes frustracions i desencisos.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Lluís,
    És una bona idea: aquest Gómez és aquella mena de personatge impersonal que et va reconduint pel camí de la memòria i t'obliga a no oblidar mai més.
    Si que es bó, si.
    Salut.

    ResponElimina
  13. Caram, precisament avui he llegit un dels articles d'en Quim Monzó a "Esplendor i glòria de la Internacional Papanates", de títol "Al bar", que sembla calcat de la feta que expliques. Ep!, no insinuo pas que sigui un plagi. Passa que aquestes coses les hem viscudes tots i totes les històries d'aquesta mena s'assemblen.

    ResponElimina
  14. Vaja, Joan, et puc assegurar que no l'havia llegit l'article d'en Monzó.És cert que aquestes coses passen.
    Gràcies.

    ResponElimina
  15. Genial, i tan feliç com viu el pobre Gómez!

    Tot i que tinc fama de tenir uan memòria precisa, sempre és selectiva, és clar...

    ResponElimina
  16. La memòria sempre ho és de selectiva, Eulàlia.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog