Són les cinc tocades de la tarda del dia 14 d’abril del 2011. El balcó en el que fa 80 anys en Francesc Macià va proclamar la República Federal Catalana està tancat i barrat.
De mica en mica es van agrupant al davant, a la Plaça de Sant Jaume, un grup de gent que venen fent soroll i tabola. Porten banderes i pancartes i molts i moltes, les bates blanques del treball. Jo hi vaig en qualitat de manifestant consort, doncs la meva companya és de les afectades de les retallades imposades a la Sanitat Pública, tot i que sóc conscient de, en qualitat d’usuari, ser-ne afectat jo també.
El balcó, el mateix que un dia va rebre el President Tarradellas quan tornava de l’exili i va dir el seu famós: “Ja sóc aquí!”, segueix tancat.
Ens trobem amb gent coneguda. Salutacions, encaixades, petons. Una lluentor als ulls indica un cert grau d’exaltada excitació. No es pot parlar doncs el xivarri és de molts decibels.
Cap a les sis la plaça bull de gent. Crits contra l’Artur Mas i el Conseller de Sanitat Boi Ruiz. Els fonendoscopis han estat substituïts per xiulets, xerracs, megàfons i d’altres estris de fer soroll
Va entrant gent i a la Plaça Sant Jaume no s’hi cap. Hi ha gent d’Ensenyament i d’altres branques del Sector Públic. No sé quants milers hi ha segons l’organització, ni quants, segons la Guàrdia Urbana, però cada cop estem més estrets i semblem més les sardines dintre de la llauna. La porta i el balcó de la Generalitat ens queden al davant mateix, i la gent ens empeny cap a la línia que protegeixen els Mossos d’Esquadra. Són uns tipus joves, atlètics, amb cossos treballats al gimnàs. Penso que aquesta gent és molt diferent d’aquells patètics ‘grisos’ escanyolits i carregats de mala llet de fa quaranta anys, tot i que si han de cascar, ho deuen fer amb la mateixa diligència que aquells. Entre els policies hi ha un parell de noies, esveltes i serioses darrera la seva màscara de dignitat. Penso que si acaben repartint hòsties, preferiria rebre-les d’aquella morena d’ulls dolços que no pas d’aquell tipus amb pinta de porter de discoteca, però ràpidament rebutjo el meu pensament morbosament masclista.
Un quart de set. Algú que té pinta de pediatra ens diu: “A dos quarts de set en punt, un minut de silenci!. Feu-ho córrer ” - Obedient em dirigeixo a un grup del costat que fa voleiar banderes d’un sindicat de classe i els ho dic. Com que a mi m’han posat un adhesiu d’un altre sindicat que no és el d’ells, el tipus em mira desconfiat. “No n’hi ha per tant, home! Quan dimonis s’arribaran a posar d’acord els d’UGT i els de Comissions Obreres? –penso.
A dos quarts de set en punt es fa el silenci tot de cop. Impressiona. El carilló de la Generalitat que dóna els quarts és l’únic so tangible. Tothom calla i al final, a una senyal, torna la cridòria. El balcó on es rebut el Barça quan guanya alguna cosa, resta tancat i barrat.
Ens anem retirant cap els carrers adjacents. Estan atapeïts; els Mossos, per seguretat, impedeixen que entri més gent a la Plaça. Obrint-nos pas entre la gent, l’hi faig veure que ens en anem i ens deixa passar. La gent es va escampant, els uns cap al Portal de l’Àngel i d’altres cap a les Rambles, on els turistes es dediquen a retratar les flors i els tipus disfressats que fan l’estàtua.
Tenim la sensació que no s’haurà aturat la retallada, però hem quedat ben descansats.
Algú ha comentat, potser incrementant l’alarmisme, que al seu hospital, per abaratir costos, els han ordenant fer les colonoscòpies sense anestèsia. Espero i desitjo de tot cor que el senyor Boi Ruiz i l’Artur Mas no es trobin en una circumstància tan desagradable.
