divendres, 22 d’abril del 2011

Calella de Palafrugell: la mar vista des de dins d’un cafè.




En Josep  Pla deia que la millor manera de mirar la mar és emmarcada per l’arquitectura prodigiosa de “Les voltes” de Calella de Palafrugell - de fet els adjectius els hi poso jo, doncs el vell rondinaire de Llofriu era molt parc utilitzant-los i això ho va expressar amb una de les seves brillants sentències, breus i colpidores.-  Pel Pla la literatura era quelcom molt senzill, de dintre a fora, sense embuts ni mitges tintes: a l’empordanesa. Emprava els mots com breus ganivetades i tant l’hi feia nafrar com enaltir.
Aquesta visió de la mar de dintre a fora és una mica l’essència d’aquest país empordanès, que fa olor de salabror, de rom cremat i de ceba del sofregit.
Al mig d’aquestes sentors, i entre les games cutànies de centenars de forasters que cerquen un raconet de sol, dintre els cataus foscos hi ha els espectres de vells pescadors que només menjaven llagosta doncs eren tan pobres que  no tenien pa, apurant el got de vi que els servia una Raquel coratjosa i decebuda de les coses d’aquest món.
A fora hi ha la llum i la blavor, i la munió de les pells que comencen a torrar-se, però a dintre hi ha la pau tranquil·la i pausada dels espectres del passat que baixen quan algú enceta una havanera i apropa els seus llavis al cafè batejat amb un bon raig de rom.
Mentre algú rasca i afina una guitarra, l’ombra de l’avi de l’Ortega Monasterio del fons estant, somriu, enyorant la cadència monòtona de les onades

El record permanent i inoblidable  d’en Càstor Pérez enceta  la seva cançó:.

Pinto les notes
d’una havanera,
blava com l’aigua
d’un mar antic.
Blanca d’escuma,
dolça com l’aire,
gris de gavina,
daurada d’imatges,
vestida de nit...


L’ombra d’en Càstor segueix::

Si pogués fer-me escata
I amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes
del passat
d’aquest món d’enyorances,
amor i calma
perfumat de lluna, foc i rom.(*)

Fragment de l’havanera “Vestida de nit” de Glòria Cruz i Càstor Pérez



13 comentaris:

  1. Home, això de menjar llagosta i no tenir pa m'ha agradat...bona pasqua

    ResponElimina
  2. Aris,
    Això del pa i la llagosta ho he sentit a dir aquí a Calella. “És tan pobre que només té llagosta per sopar” i ens sembla contradictori i paradoxal, però retrata la situació precària del pescador que nomes disposava del que podia pescar i no tenia res més...

    ResponElimina
  3. Això de la llagosta és perfectament coherent. Una vegada ho vaig sentir d'una penal d'aquest que estan en una illa: els presos es van amotinar perquè feia un més que cada dia els donaven llagosta per menjar.

    Contestant al comentari d'ahir, sí, "Codi font" és de ciència ficció i un dels elements és el bucle en el temps. Em va agradar força.

    ResponElimina
  4. aixó de som tan pobres que nomes podem menjar llagosta, deia que s'hi va trobar en PLA A Cadaqués, i és que la veritat és el millor el pa per al meu gust, amb anzoves de l'escala, clar.

    Que et faci bon temps per ací.

    ResponElimina
  5. Yo discrepo un poco de que esa sea la mejor forma de ver el mar.... A mi el mar me gusta al aire libre, con brisa y con la banda sonora original...
    Un saludo.

    ResponElimina
  6. Cercats i desarmats per l'exèrcit de natzarens, que la Setmana Santa Marinera de València no n'és poca cosa, només puc que recordar el Quadern Gris gràcies a les teues paraules i les fotos. Ens farem la il·lusió d'unes vacances virtuals. Salut i que gaudiu. A veure si el temps acompanya.

    ResponElimina
  7. Brian,
    Allò que per alguns pot semblar una llepolia, per d’altres pot ser la monòtona dieta dels migrats recursos.
    Un amic feia “la mili” a una illa de les Canàries i n’estava fins el capdamunt de menjar mero i gairebé poca cosa més. Jo la paradoxa aquesta de la llagosta, la he sentit a dir als vells de la costa...
    Bona diada de Sant Jordi.

    ResponElimina
  8. Francesc,
    En Pla ho deuria sentir a dir als vells pescadors i ho va reflectir als papers.
    Fa uns dies plujosos, i bufa un llevant que provoca un fort onatge. És molt maco i se sent el rugir de la mar com a música de fons.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Temujin,
    Pla cuando dice que desde un marco es una magnífica forma de ver el mar, hace un pequeño homenaje a la singular arquitectura de Calella y sus arcos frente al Mediterráneo.
    Según mi criterio el mar es magnífico desde todas partes, si.
    Saludos.

    ResponElimina
  10. Vicicle,
    Fa un magnífic temps rúfol amb un fort onatge i som a tres-cents metres de la casa del Passeig del Canadell on Pla escrivia fragments del seu ‘Quadern gris’ Que més es pot demanar?.
    Salut i bona diada de Sant Jordi.

    ResponElimina
  11. Quina enveja em fa la fotografia des de les voltes, de can Batlle potser. Trenta anys venint aqui a Calella des de can fanga, els pares ja venien a l'habitació que deu quedar aqui dalt.
    Parlant de Pla...us heu fixat les coses que s'inventava? Des del seu mas escrivia, molt bé per cert, de tants llocs que segurament no havia anat mai!
    M'ha agaradat llegir aquests posts.

    ResponElimina
  12. Montse,
    La foto de l’interior és des d’un petit restaurant que hi ha passades les voltes anant cap a la Casa Rosa, i es diu Solimar. I ben cert Can Batlle és una de les atalaies perfectes de cara a mar
    És cert, Calella té un toc màgic i especial.
    En Pla va viure uns anys viatjant i voltant, com a periodista i agut i intel•ligent perceptor de la realitat que l’envoltava, ja vell, es va dedicar a abocar les seves vivències de del seu mas de Llofriu, inventant i dissecant de manera ben aguda...
    Salutacions.

    ResponElimina
  13. CAN BATLLE HAVIA ESCOLTAT HAVANERES QUAN ERA MES JOVA

    ResponElimina

Cercar en aquest blog