dimarts, 25 de gener del 2011

“Hereafter” de Clint Eastwood.




Clint Eastwood s’ha fet gran  -ja compta 80 anys- i , potser influït per les seves pors internes, ha dirigit un film (“Hereafter”, aquí traduït com “Más allá de la vida”) on especula sobre les possibilitats d’una vida més enllà de la mort, mitjançant tres històries paral·leles.
El tema es tracta d’una manera prou eclèctica, malgrat que he pogut llegir algunes critiques prou bel·ligerants per part d’alguns mitjans de servitud integrista i en gran part el guió segueix paràmetres de l’obra de la  doctora Elisabeth Kübler-Ross i les seves experiències amb el tractament de moribunds.
En Eastwood va sorgir d’un cinema de sèrie B, passant per l’espagueti western dels anys setanta, per anar a parar a la sèrie filofeixista dels Harry el Brut, i la seva simbologia fàl·lica, materialitzada en la descomunal pistola “Màgnum” que l’expeditiu policia exhibia sense cap mena de pudor.
Però en Eastwood era un esser molt allunyat d’aquell estereotip violent i quan va tenir prou experiència i recursos, es va posar a dirigir i se’ns va aparèixer com una persona culta, amb una sensibilitat per tractar els temes complexos i una rara habilitat per agafar guions convencionals i fer-ne autèntiques obres mestres, a l’alçada dels clàssics –de fet es considera un dels darrers clàssics del cinema-
Darrerament s’ha dedicat a enterrar els mites del seu passat: Ho va fer a “Sin perdón”, on va desmitificar el “gunner” de l’Oest americà  que tantes vegades havia interpretat, i a “El gran Torino”, on va revisar el seu Harry el Brut i va acabar matant-lo en una mena de nostàlgica revisió de la soledat i la decrepitud, en un context crepuscular: la puixança de  l’Amèrica de la postguerra se’n anava en orris. S’havia acabat la festa.    
A “Hereafter” la visió crepuscular del seu món es fa evident. D’una manera subtil i amb la delicadesa d’un hàbil cirurgià posa en evidència una sèrie de qüestions de la vida, tal com el paper dels mitjans, un cert cinisme del món editorial de gran tirada, l’efímera gloria de la fama,  els enganys transcendentalistes i la legió d’aprofitats que en treuen partit, el submón de la misèria i la fredor dels serveis socials, la precarietat i fragilitat del món laboral,  i ho fa explicant tres històries paral·leles que es desenvolupen a Londres, París i San Francisco, per acabar coincidint en un desenllaç comú, que potser peca de ser una mica més tou que la resta del film. Malgrat aquesta possible concessió –en Eastwood fa cinema comercial i deu pensar en la taquilla- ens ha deixat anar un discurs crepuscular, i fa una incursió intel·ligent  -potser la d’un vell que veu que la vida s’escola i vol pensar que no tot s’acaba – a les hipòtesis de la improbable vida més enllà de la mort.
Un guió que en mans més inexpertes podria ser difícil de digerir, se’ns apareix farcit de delicats matisos que el fan una menja exquisida, acompanyada d’una banda musical excepcional, que rubrica el to melangiós i unes interpretacions magnífiques, on s’hi veu una acurada direcció.
Per mi és un film totalment recomanable.      

20 comentaris:

  1. M'agrada el Eastwood "de la tercera edat", el de desprès del tots els Harry's; sempre gaudeixo molt de totes les seves pelis, sigui en format director o també actuant. No sempre és dolent fer-se gran doncs.

    ResponElimina
  2. Mira el blog de l'Allau, que avui el dedica a la mateixa peli. Crec que podríeu tenir un debat interessant.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb les qualitats que comentes del Clint Eastwood com a director ("El gran Torino" la vaig trobar excel·lent)i d'aquesta pel·lícula, "Hereafter", però seria una mica més contundent que tu quant al final. El veig una mica forçat en relació a les històries que es desenvolupen anteriorment.

    ResponElimina
  4. Aquesta encara no l'he vist, però la valoració que fas de la carrera de l'Eastwood em sembla molt encertada.
    Comercialitat, és clar, que això és un negoci. Però el paio té categoria i ha sabut superar un passat caducat de totes totes.

    ResponElimina
  5. L'Eastwood director no m'ha decebut gairebé mai amb les seves pelis i, en alguna d'elles, he sortit del cinema aplaudint fins i tot amb les orelles. D'aquesta n'he llegit de tots colors.

    No me la penso perdre.

    ResponElimina
  6. Wanderlust,
    L’Eastwood amb el temps millora, com el bon vi. Un film amb alguns desajustos, especialment al final, però globalment recomanable.

    ResponElimina
  7. Lluís,
    Ja m’he passat pel blog de l’Allau i li he deixat un comentari. Gràcies.

    ResponElimina
  8. Tirantlobloc,
    Estic d’acord que el final es desdiu del to general de la pel•lícula, i també que no és del nivell de les que dius, però la valoració global, per mi és bona.

    ResponElimina
  9. Joan,
    D’acord. Si la vas a veure ja ens diràs que t’ha semblat.

    ResponElimina
  10. Òscar.
    És un tema controvertit, d’aquells que poden portar a debats maniqueus, i tanmateix al ser tractat d’una manera eclèctica, no convenç als convençuts i defrauda als detractors.
    Jo em quedo amb la lectura dels diferents comportaments humans de la trama, que crec que és el gran valor afegit al tema central. Aquests retrats psicològics, en Eastwood els broda.

    ResponElimina
  11. Alberich, ja queda clar que t’ha agradat bastant més que a mi. Sense insistir gaire, que això dels gustos és molt elàstic, torno a dir que l’exposició de la trama em sembla mal embastada, però és una percepció difícil d’explicar a menys que seguéssim entorn d’una taula i disseccionéssim la pel•lícula punt a punt.

    ResponElimina
  12. Ara em fas dubtar, tenia dos crítiques dolentes: la d'un amic i la del allau.
    Ara m'esta agafant ganes d'anar-la a veure per poder opinar...

    ResponElimina
  13. Quina llàstima que encara no pugui opinar.
    La maduresa de Clint Eastwood, ha donat lloc a pel.lícules, pel meu gust excel.lents.
    No cal dir que tinc un prejudici molt favorable com a espectadora, però la veritat és que me'n moro de ganes de veure-la.

    ResponElimina
  14. Veig que, entre tu i l'allau, em fareu anar a veure la pel·lícula. L'un perquè no li ha agradat i l'altre perquè sí... en fi que hauré de comprovar-ho per mi mateixa...

    ResponElimina
  15. Allau,
    Em sembla que ja ho he dit: no és el millor Eastwood, i no supera algunes de les precedents i és evident que respecto els gustos de cadascú. Potser mantenir un tempo i un discurs, lligant tres històries, sempre és una mica complicat, i el final és decebedor, però em quedo amb la sensibilitat i la bona factura dels retrats psicològics i l’aire nostàlgic i crepuscular que ja fa temps el Clint reitera.

    ResponElimina
  16. Aris,
    Ara estem dos a un, però sempre és millor treure’n les pròpies conclusions, ni que sigui quan la passin per la TV.
    Salut.

    ResponElimina
  17. La meva maleta,
    Carme, m’agradarà que si la vas a veure ens en facis cinc cèntims de la teva opinió, doncs pel que veig n’hi ha de contrastades i no em refereixo a la de l’Allau i la meva, doncs aquest matí he parlat amb alguna gent que l’havia vista i he observat la mateixa cosa.

    ResponElimina
  18. Eulàlia,
    Sempre és millor poder-ne tenir una opinió pròpia. Potser l’Allau té raó segons el seu punt de vista i el que veig és que amb gent que he parlat, cadascú fa la crítica atenent criteris subjectius, com és el meu cas: per exemple jo em quedo, com ja he dit amb els perfils dels personatges i el seu delicat, intel•ligent i àcid tractament i potser faig abstracció d’altres coses, prou importants per valorar el conjunt de l’obra...Cada terra fa sa guerra, com es diu.
    Salut.

    ResponElimina
  19. No he vist aquesta, però Eastwood com a director ha fet pel·lícules molt bones, L'ùnica potser, i no recordo si ell n'era el director Los Puentes de Madison County, i tampoc era dolenta

    ResponElimina
  20. Francesc,
    Si que la va dirigir ell. Aquesta me la vaig perdre.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog