dimecres, 15 de desembre del 2010

La importància ( o no) de dir-se Alberich.



Avui, els que tingueu la paciència de llegir-me, m’haureu de disculpar la impostura de que faci l’exercici egocèntric de parlar del meu cognom.  En el món blogaire hi ha molta gent que empra un ‘nick’ i no el seu nom vertader, cosa que no és el meu cas, doncs jo em dic Alberich, concretament, Ramon Alberich i Rodriguez,  tot i que això de l’Alberich sembla  que tingui més semblança amb un ‘nick’  que no amb un cognom vertader... Sense més consideracions prèvies, passo a explicar-me:
Jo no m’havia preocupat mai gaire per les qüestions dels orígens del meu cognom, doncs les coses de l’heràldica i de l’onomàstica no m’abelleixen gaire; el meu pare era un Alberich, com l’avi i el besavi i això era un fet tan natural com que no eren de cap nissaga llorejada pel poder públic, ni havien traficat mai amb esclaus, i totes les batalles a les que els havien menat, les havien perdudes,  i tot i ser fills nascuts de pare i mare i gastar unes bones dosis de franca noblesa personal, no en tenien res  d’ “hidalgo”, que com sabeu és un concepte castellà que  vol dir “hijo de algo” i sinònim d’usdefruitar algun títol, la perpetuació del qual, amb les canongies i els privilegis que pot comportar, impliquen la sublimació dels orígens, la seva investigació  i la perpetuació dels valors annexos a l’onomàstica.
Un dia, una  veïna alemanya, em va dedicar un ample somriure quan es va assabentar que em deia Alberich i em va preguntar si tenia ascendència germànica o escandinava. Li vaig dir, amb estranyesa, que no em constava, tot pensant íntimament que no tinc precisament unes faccions àries, tal com podreu comprovar amb la caricatura que il·lustra el meu perfil del blog.     Verament intrigat, i curiós de mena que sóc, vaig investigar una mica  i vaig comprovar que el cognom Alberich arrossega unes clares connotacions dintre la mitologia germànica i la música wagneriana: Un nibelung  anomenat  Alberich, un nan monstruós i malèvol, va forjar un anell, amb l’or que havia robat al riu Rin, el qual donava el poder de dominar el món. El resultat de l’acció del meu homònim nibelung va produir  tot un desgavell delirant de lluites titàniques, valquíries cavalcant per tempestes i postes de sol roents, assassinats i èpiques i sagnants batalles al so de trompetes i timbals i una inacabable òpera d’en Wagner, que feia les delícies dels alemanys nacionalsocialistes i que cada any se’n representa alguna part al nostre Liceu.   
Les connotacions de l’or del Rin  amb el intent del nan Alberich de seduir les tres donzelles del riu, fa pensar en l’amor mercenari, per la qual cosa molts emprenedors noucentistes, modernistes i wagnerians, empresaris del negoci del sexe a tant l’hora, van batejar els seus lucratius negocis amb aquest operístic nom: “El oro del Rin”
Hi ha una altra línia, la toponímica, que es refereix a la bonica vila d’Alberic A la Ribera Alta del Xúquer , que segons el DCVB d’Alcover i Moll prové de l’àrab ‘al-warïq’ (el frondós) que ens remet a la denominació d’una possible zona boscosa. Em consta  que els vilatans d’ Alberic tenen encetada una ferma discussió, les conclusions de la qual ignoro,  sobre l’origen germànic o aràbic del seu topònim.  
Bé, acabo aquesta entrada egocèntrica amb la conclusió empírica que el meu cognom pot referir-se a un nibelung- un nan monstruós i malèvol-, un bosc llevantí, o un prostíbul renaixentista i snob d’inspiració wagneriana.
No sé qui va dir allò dels orígens i la identitat, però jo, vistos els resultats dels meus, ja  els deixo d’investigar ara mateix. 
Un poso un video wagnerià, per si us abelleix: 

22 comentaris:

  1. Hahahaha! Bona, sí, molt bona.

    Bé, no pateixi Sr. Frondós que això de ser un mite-mitològic tampoc deu ser tant dolent. Records a Freia.

    ResponElimina
  2. Però als d'Alberic no els hi va anar tan mal, que de tant discutir se'ls cremà el pa i es varen sortir amb una brioixeria (el panquemado) excel·lent. Jo de tu em decantaria pel "panquemado", més val ser bosc frondós -com ho demostres al teu blog- que un nan cabut, promiscu i wagnerià. Per favor, "la duda ofende". Salut.

    ResponElimina
  3. Doncs a mi m'agrada saber coses dels que m'han precedit. No pas fer-me un plat amb l'escut familiar i aquestes bestieses, però si saber qui eren, com vivien, d'on venien. Ganes de no parar d'escoltar històries, què vols? Per cert que fa anys vaig tenir un joc de PC on Alberich em feia anar amunt i avall :P me n'has fet recordar ara :D

    ResponElimina
  4. Segurament un teu avantpassat venia dels nibelungs! acht! bromes apart, normalment hi ha molta gent que porta cognoms de llocs o d'oficis. Suposo que en el passat deien "parla amb el de Vic" I al final, quan va batejar el fill i el van escriure a la parroquia, li varen possar de cognom Vic. O aquell que era sabater, i li van acabar possan de cognom. Home, es interessant.

    ResponElimina
  5. Joan,
    Quan passi pel Valhalla ja li donaré records a la Freia i al seu marit Odín, de part teva.

    ResponElimina
  6. Vicicle,
    No en sabia res de les virtuts brioixeres dels d’Alberic. Caldrà anar-ho a veure-ho que no pas creure-ho. I dient-me Alberich, igual em fan descompte a la pastisseria. Jo és que del nan wagnerià em sembla tenir-ne ben poca cosa, certament.

    ResponElimina
  7. Clidice,
    A mi també m’agraden les històries, com ja te’n deus haver adonat. Amb això del joc del PC i de l’Alberich que et feia anar amunt i avall m’has deixat garratibat. A mi que em registrin ! ;-)

    ResponElimina
  8. Aris,
    Amb el tema dels cognoms hi ha de tot. Els de llocs i oficis els solien posar als jueus conversos per camuflar els Ben Salem originals. La gent del poble, generalment emprava patronímics. Alberich sembla tenir alguna relació amb nom propi Albert...També Beric era un nom propi usual a l’Occitània i a la Catalunya medievals...Si hi afegeixes l’article, ja tens el cognom tal com és ara, una vegada passats els filtres d'avantpassats illetrats, capellans, notaris, funcionaris i registradors al llarg dels segles...

    ResponElimina
  9. Una historia molt curiosa i molt maca...quines investigacions vas haver de fer! però el cas és que el resultat és fantàstic i... felicitats per aquesta curiositat innata.

    ResponElimina
  10. tinc alguns discs de la tetralogia, i m'agrada sentir-ne fragments, però mai m'he atrevit amb una ópera complerta de Wagner.

    ResponElimina
  11. Home, això de tenir la possibilitat de triar entre més d'un origen sempre és bona cosa; i els teus em semblen divertits.

    ResponElimina
  12. Wanderlust,
    Gràcies pel teu comentari, amable com sempre.

    ResponElimina
  13. Brian,
    A mi, en general m’agrada l’òpera i cada any procuro assistir a algunes representacions, ja sigui al Liceu o amb els Amics del Òpera de Sabadell, que fan una bona tasca divulgativa. Ara, Wagner se’m fa pesadet, la veritat.

    ResponElimina
  14. Pere,
    Qui té més d’un possible origen, deu tenir més d’una identitat...;-) com aquell heroi infantil del Mortadelo i Filemón que es disfressava de qualsevol cosa...
    Salut.

    ResponElimina
  15. A mi em passa el mateix amb el primer cognom (tinc interès de saber d'on ve), el segon és d'aquells taaaan típics que fins i tot arribes a perdre-li "l'estima"

    ResponElimina
  16. Descobrir que el teu cognom pot tenir uns orígens tan antics i al mateix temps tan fantàstics com el teu, és per estar-ne content....i a sobre pots triar!
    A saber, que em deparen els meus ;-)

    ResponElimina
  17. Mai no hagués suposat que Alberich fos un nick, malgrat la rima. Bromes a banda, investigar el nostre passat ens ensenya moltes coses.

    ResponElimina
  18. Mireia,
    Els nom i els cognoms no els triem, tot i que se’ns dóna la possibilitat de canviar-los previs uns tràmits administratius davant del registre, però no sé pas si paga la pena.

    ResponElimina
  19. La meva maleta:
    Hi ha casos pitjors, com el referit a un conegut tenor de començaments del segle XX, que era en Miquel Fleta; el realitat es deia Miquel Burro Fleta, però en els cartells de l’època mai hi va constar el cognom del pare. Sembla lògic, no?

    ResponElimina
  20. Lluís,
    Vaig concórrer una temporada per un fòrum tertulià que es deia “El Pombo” on hi entrava molt melòman i de ben segur que haurien pres l’Alberich per un nick ( es cert que rima). Allà em feia dir Ramsés, que si també tenia alguna relació amb la òpera, al menys era més de Verdi (Aida) i no pas wagnerià.
    Salut.

    ResponElimina
  21. Pues yo, en mi ignorancia, había supuesto raíces latinas, Albus de blanco y Rich de risco y suponía algo así como "risco blanco", ya ves....

    ResponElimina
  22. Temujin,
    Esta nueva opción me la apunto. Gracias.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog