diumenge, 26 de setembre del 2010

El barber vulcanòleg.


Era un barber (avui en diuen perruquer, però aquest encara era dels de la vella escola)  que ignorant els hàbits del gremi,  no et parlava mai de futbol, ni de política, ni posava “los 40 principales” a tota pastilla mentre et tenia en la humiliant posició del cap baix i et treballava les grenyes amb pinta i tisora; aquest et parlava de volcans –si, si, ho heu llegit bé; et parlava de volcans- Si no et treia el tema de la vulcanologia, li havies d’aguantar pesats discursos sobre el greix dels cabells, els tractaments de la caspa, locions per desprès de l’afaitat, miraculosos tractaments per amagar la blanca evidència de l’edat, les avantatges de la navalla clàssica per damunt de la moderna gillette  i d’altres llaunes per l’estil. Mal per mal, que et parlés de magmes, cràters i les curioses qualitats i les formes capricioses dels minerals, i no de les avorrides intimitats del seu ofici,  pensava la majoria dels clients de la seva anacrònica barberia.
El barber vulcanòleg era un solter empedreït i la seva afició s’havia forjat a les dures escoles de l’associacionisme muntanyenc –el centre excursionista local, vaja- on s’havia fet hàbil en la escalada i expert grimpador de crestes.
Quan tenia alguns estalvis se’ls gastava fent un viatge per escalar algun dels volcans més prestigiosos del món, ja fossin apagats o actius. Quan no hi havia parròquia esperant torn –encara no era dels que et donava hora i et calia temptar la sort de no trobar-hi gaire cua- t’ensenyava un munt de magnífiques fotografies de laves bullents, crestes rogenques i cràters esgarrifosos. 
Un estiu recent, se’n va anar al Perú, amb la intenció d’escalar un volcà extint denominat Yucamani –un monstre de més de 5.000 metres- Hi va anar amb equip de muntanya: grampons, piolets tècnics, cordes, tenda apte per bivaquejar a grans alçades...
No se sap com li ha anar l’ascensió, doncs no ens ho va explicar, però al setembre va aparèixer per l’establiment acompanyat d’una peruana menuda, revinguda, eixerida i molt xerraire, que la va instal·lar a la barberia, on escombrava, rentava caps i feia manicures, per la qual cosa l’establiment hauria guanyat alguna estrella més a la guia Michelin dels del ram de la tisora i la navalla d’afaitar, si aquesta hagués existit.
La peruana era una noia jove, grassoneta, embotida dintre d’unes malles tres talles inferiors a la seva, i unes samarretes pel mateix estil, per la qual cosa es feien evidents les seves molles i els seus sacsons, que ni la bata blanca podia dissimular. El barber vulcanòleg n’estava més que enlluernat, i sovint badava fins el punt de perillar la jugular d’algun dels seus clients quan l’afaitava.
És curiós constatar que des de que va aparèixer la peruana, el barber va deixar de martiritzar el seus clients amb els seus coneixements de vulcanologia; tallava, afaitava i pentinava callat i silenciós, amb la música de fons de “los cuarenta principales” i la xerrameca inacabable de la seva parella. 
Fi.

Tot i que aquest enllaç no té relació amb el relat, us el penjo, per si pot ser del vostre interès, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid. És un manifest dels professors i professores universitaris davant la reforma laboral i les polítiques d’ajust econòmic i de suport a la propera vaga general.

17 comentaris:

  1. Del relato se desprende que nos entretenemos con volcanes, blogs u otras tonterias hasta que algo o alguien le da un sentido mas verdadero a la vida.

    El manifiesto muy interesante, pero aunque mi amo me mande, a la huelga no voy...

    ResponElimina
  2. Pepe,
    El relato no tiene ninguna vocación trascendentalista, ni de enviar mensaje alguno. Lo que sucede es que en las historias cotidianas siempre hay algún poso didáctico o ejemplarizante, al gusto subjetivo de cada cual.
    El manifiesto es muy interesante, desde luego, y yo tampoco haré huelga, puesto que estoy jubilado:)con la pensión congelada, claro :(
    Un saludo.

    ResponElimina
  3. no sé si faré vaga, en realitat tinc la sensació que en faig cada dia tal i com estan les coses al despatx :(

    I del barber: quina llàstima! fins i tot acceptaria ser afaitada (uix!) només perquè m'expliquessin coses de volcans i ascensions a les muntanyes! :D Ai els vicis! :)

    ResponElimina
  4. Clidice,
    Era molt més interessant anar a fer-se afaitar quan et parlava de volcans i muntanyes que quan estava lligat pels encisos de la peruana...Coses de l'amor, ves :(
    La vaga pot ser un nyap, doncs "no está el horno para bollos"...El manifest i els altres articles de l'enllaç els trobo molt interessant, però.
    Salut i bon diumenge!

    ResponElimina
  5. El tema de la vaga està molt complicat. On treballo ningú en farà. Vaig ser l'únic en dir que sí ho faria però la veritat és que ara no sé què fer. Què ens està passant? ens hem adormit?

    ResponElimina
  6. Mi barbero no calla, pero los temas de conversación son variados... hace muchos años que me corto el pelo en el mismo sitio a pesar de tener amigas que me decían que me iban a dejar como un pincel..."lo que Natura no da Salamanca no otorga..."
    Me gusta ir al mismo sitio y cortarme el pelo de igual forma...
    Respecto del manifiesto, ¿han tardado como dos años o asi más de lo previsto, no?

    ResponElimina
  7. He de confessar que és tot un misteri per a mi aquest tret cultural de les dones de les nacions properes al equador geogràfic (Veneçuela, Perú, Equador, Carib, etc.) que les impulsa a vestir aquestes malles tan (als nostres ulls) escandaloses i a lluir aquests sacs de greix. Serà, potser, un signe de bonança i prosperitat...?

    ResponElimina
  8. ES PALÉS QUE PERUANES, ECUATORIANES, COLOMBIANES I BOLIVIANES, duen la roba tres-centes talles més petita de la que tocaria, deu ser genétic.

    ResponElimina
  9. Albert,
    Potser el sindicalisme actual s’ha d’actualitzar, com algunes coses de la política. Els sindicats estan en mans de gent forjada en la dialèctica marxisme-capitalisme del segle XIX i avui, en el món global s’han de revisar els plantejaments de defensa de la gent del treball atenent els nous reptes. No pot ser que només facin vaga els corporativistes o els que no depenen d’un ens privat. També passa una mica amb la política: li fotem canya als que governen i als que perden el cul per les poltrones, quan els òrgans de decisió estan a Brussel•les o a Nova York.

    ResponElimina
  10. Temujin,
    Yo también prefiero un barbero de los de antes.
    En cuanto al manifiesto, nunca es tarde si la dicha es buena ¿no?.
    Saludos.

    ResponElimina
  11. Brian i Francesc,
    És ben curiosa aquesta tendència. Gairebé es pot dir que, abans de sentir-les parlar, se les identifica pels replecs i els sacsons que la seva indumentària ressalta de manera tan evident. Imagino que són els imperatius de la moda d'allà, dictada pel gust masculí local, que les deuen voler així: ben embotides i marcant corves...(?)

    ResponElimina
  12. Venga, Ramón, eso de que el relato no tiene vocación trascendentalista se lo dirás a todos...

    ResponElimina
  13. Heu passat de "Sota el volcà" a "La dona del perruquer". Caram quina barberia més artística. Bon relat, i l'enllaç molt adient, també nosaltres som, no sé si sota o sobre un volcà que vorem quan tremole que en fem. Salut.

    ResponElimina
  14. No Pepe, cuando me pongo a escribir un relato,a menudo, si sale con barba es San Antonio y si barbilampiño, la Purísima Concepción...;)

    ResponElimina
  15. Vicicle, jo crec que el volcà ja tremola, i no pas poc.
    Gràcies i salut per aguantar les seves tremolors amb bona fermesa.

    ResponElimina
  16. Doncs les perruqueries de senyores són tot un altre món. Jo fa anys que busco una perruquera amb qui poder parlar de futbol mentre em retalla les puntes i encara no n'he trobat cap.

    ResponElimina
  17. És ben cert. He anat alguna vegada a una d'unisex i és un patir; tota la estona parlant de productes per suavitzar, desengreixar i de dietes i d'estètica masculina o femenina...o de la Belén Esteban, que encara és pitjor...
    Ara, la meva parella sempre em diu que m'han arreglat més bé...

    ResponElimina

Cercar en aquest blog