dimarts, 24 d’agost del 2010

Una antiga dialèctica: Municipis i Estat.




Sovint ens sorprenen notícies, de vegades d’aparença intranscendent, si no ens toquen molt de la vora, que ens criden l’atenció, com la de que l’Ajuntament de Tossa cobrarà l’aigua més cara als de fora que als del poble. Aquestes coses ens fan pensar quina és la brillant visió estratègica dels que deixem que ens regeixin: Un ajuntament, que viu del turisme, grava la seva gallina dels ous d’or amb un import especial –segurament alguna ment privilegiada va pensar: “Aquests de Can Fanga i els guiris, no voten: ho fan els del poble, i a mi m’hi van les virolles”. Els dels comerç i l’hostaleria, potser ja els va bé o la miopia que es gasten també hauria de ser motiu d’anàlisi.
Aquest pensament del Consistori de Tossa, potser  miop i una mica mesquí, es pot fer extensiu a la majoria dels municipis de la nostra geografia, si no, no s’explica que una bonica població com Peratallada del Baix Empordà del municipi de Forallac -per exemple- estigui rodejada de pàrquings de pagament, sense alternativa, la qual cosa fa que alguna gent es dissuadeixi d’entrar a veure tant pintoresca i medieval població sotmesa a peatge obligatori, cosa que no sé si la hostaleria i el comerç del poble també ho valoren degudament. 
Deixant la micropolítica (el mot me l’acabo d’inventar) i anant a la macropolítica, el mateix fenomen el tenim quan una de les zones industrials més importants d’Europa, com és el Barcelonès, està tancada i gravada per un anell de peatges d’autopista, segons la brillant visió estratègica d’en Pujol i Cia,  o quan veiem ingents quantitats d’agents, municipals o Mossos d’Esquadra,  dedicats a alcoholèmies i a vigilar si es porta el cinturó, mentre uns metres enllà li roben l’equipatge al visitant. I com aquest, tots els exemples que vulgueu.  Totes aquestes circumstàncies de manca d’una visió estratègica global, algunes d’elles de genuïna exclusivitat a casa nostra, es deuen a un munt de circumstàncies, però una de les més evidents és l’atomització del poder municipal (a Catalunya hi ha municipis de 300 habitants) i la impossible qüestió del que es considera  un dels pilars de la democràcia espanyola, que és el municipalisme o  l’autonomia municipal.
Amb la pretesa coartada que el municipi és l’estament més proper al ciutadà, es basteix una autonomia municipal que  és la que permet que l’alcaldessa de Tossa de Mar decideixi el preu diferenciat de l’aigua, comani i dicti objectius a la SEVA policia local (a tot Espanya hi ha no menys de 2.000 cossos de policia  local i tots al seu aire, sota una genèrica llei de Forces i Cossos de Seguretat i a casa nostra una de Policies Locals de Catalunya, però tots amb capacitat municipal per elaborar-ne el reglament propi) faci plans urbanístics qualificant terrenys, o decideixi gastar-se els diners dels fons europeus asfaltant la platja de la Mar Menuda, si tal mesura, a ella i al seu equip de govern, els semblés escaient i els vingués de gust;  o com quan  una població de no més de 5.000 habitantants, es gasta el diner públic muntant un magnífic teatre municipal de 500 places per representar-hi “Els Pastorets” per Nadal i per usdefruit del Casal dels Avis de la Caixa, o un magnífic poliesportiu per jugar-hi a la petanca, si aquest projecte els sembla oportú als seus interessos electorals. Amb el tema dels fons del denominat PlanE o plan  Zapatero, ja en Francesc Puigcarbó ho va deixar ben evident en el seu blog.  
Històricament l’autonomia municipal és deguda a l'ancestral feblesa de l’estat espanyol i a la dificultat en la seva construcció. Podem obviar donar una ullada a la patètica història del constitucionalisme espanyol des del 1812 al 1978, amb no menys de quatre guerres civils, no sé quants “pronunciamentos” i assonades diverses i molts anys d’absolutisme i manca de democràcia, coneguda per tot aquell que tingui estudis elementals d’història.
D'aquest procés, podem establir l'existència d’una dialèctica entre els municipis i l'estat, que guanyen els  primers, degut a l’antiga conveniència, vigent en tota la història del constitucionalisme (els darrers dos-cents anys) d’haver de donar cobertura al caciquisme local estructural, vertader poder davant la feblesa i les incerteses dels poders centrals, i actualment encara, niu d’especulació i de corrupcions diverses, i d’exemples recents no ens en falten.
La vocació sobiranista d’algunes nacions d’aquest feble estat espanyol, com la nostra, la catalana, provenen bastant de les mateixes causes: un estat no consolidat ni consensuat, fet a la mida d’interessos foscos i ancestrals,  incapaç d’implementar  plantejaments estratègics comuns, basats en un consens i bastits en el caos municipal... En conseqüència,  davant d’aquests fets, hi ha un irrefrenable desig de tirar pel dret, engegant-ho tot pel pedregar, o esgarrapant petites cotes de poder en la mida del que sigui possible (el "peix al cove" de CIU) segons l’escalfor mental conjuntural de cadascú davant del problema.
Manquen objectius estratègics –tan per part dels unionistes, com pels sobiranistes- però el que penso és que des del caos del municipalisme, no hi tenim res a pelar i si alguna esperança hi ha és en l’enaltiment i el reforç del que se’n diu la societat civil i sinó sempre ens quedarà Brussel·les.
          

10 comentaris:

  1. Em sembla un article excel·lent. Tenim massa municipis i alcaldes amb massa poder, això ens fa febles com a territori perquè el "campi qui pugui" es converteix en "tot el que convingui per guanyar nosaltres". Tanmateix no sembla pas que hi hagi gaires veus per trastocar aquest estat de les coses, i és que la democràcia, la de bo de bo, sempre fa molta por oi?

    ResponElimina
  2. És ben cert que la percepció de molts matisos del fet democràtic són totalment desconeguts pel comú dels mortals. Aquest debat sobre el municipalisme no hi és, ni al carrer ni als àmbits polítics, i al meu entendre és el nus de l’entrellat de molts dels mals que es pateixen. És una mena d’autocrítica que és impossible fer-la dintre dels àmbits municipals corresponents, que estan encastellats en el millor dels móns possibles. És allò de posar-li el picarol al gat i de que hi hagi consciència de que hi ha un problema, que nomes la crisis econòmica està posant en evidència.
    Bona tornada, Clidice.

    ResponElimina
  3. Potser caurà pel seu propi pes conforme els municipis actuals es vagin declarant en bancarrota, com tu dius. Si més no al meu municipi ja deu faltar-ne poc, riu-te'n del forat negre que ha de fer aquell de Ginebra, si volen veure el resultat d'un accelerador de partícules (urbanístiques), que passin pel nostre poble, o qualsevol altre del cinturó de Barcelona. Déu me'n reguard que m'encarreguessin la comptabilitat d'aquell desori, planyo l'interventor, que fa cara de voler-se prendre una dosi de cianur. O dues ;P

    ResponElimina
  4. Diuen que si el timbaler del Bruc s'hagués tocat els collons, en lloc del timbal, ara seriem francesos. Segurament això voldria dir que com a catalans encara ho tindríem més pelut que amb els espanyols, però com a ciutadans hi hauríem sortit guanyant. Deixo per a cadascú fer el balanç de pèrdues i guanys.

    ResponElimina
  5. Si Clidice, el municipalisme està en bancarrota, però els ajuntaments seguiran demanant recursos aliens i públics per mantenir “el forat “. El mateix sistema tendeix a l’autojustificació i a perpetuar els vicis estructurals. Un d’ells és el manteniment del clientelisme electoral, subvencionant casals, escoles de folklores varis -autòctons o importats- associacions de veïns i altres grups del poder civil. Una de les altres mesures ha estat el intent de “comprar”- no sempre se’n han sortit -als cossos nacionals (interventors i secretaris) a base de que tinguin uns sous inusuals a la empresa privada, alternat amb el més sibil•lí de treure’ls poder, que sol ser donat a càrrecs de confiança ( més de 3000 a Catalunya) , alguns d’ells sortits d’escoles de negocis –especialitat funció pública- És com un atzucac que s’autofagocita a si mateix amb la finalitat única de perpetuar el sistema i no perdre les eleccions.
    Hi ha un nivell de corrupció estructural que sembla ser lo més normal del món i que ningú se’n doni compte i que la crisis posarà en evidència.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Brian, la majoria dels catalans francesos ( o de la Catalunya Nord, com diem aquí) no tenen cap problema amb el “jacobí poder central de París”. Han aconseguit que ser francès sigui un motiu d’orgull i de prestigi internacional, consensuant un estat modern. Potser si Barcelona depengués de París – de fet ja culturalment s’hi ha mirallat força- que no pas de Madrid, no crec que el “problema catalán” hagués estat una constant de la política espanyola dels darrers anys. Tot és qüestió de sentir-se còmode o no. Ells tenen estat i nosaltres no, i ens en fa falta un i per això somniem amb el nostre propi i ens han volgut engalipar amb aquesta troballa fallida de l’estat de les autonomies. Si el tambor del bruc s’hagués tocat els collons, potser a Espanya hauria arribat la il•lustració, si, però no va ser així.
    Salut.

    ResponElimina
  7. No sé ben bé perquè, però el teu excel·lent article m'ha portat a la memòria aquells episodis del Quixot dedicats a la "Ínsula de Barataria". Tanmateix, com diu el Cervantes: "los oficios y cargos graves, o adoban o entorpecen los entendimientos" i pel que dius, i tots sabem, n'hi ha una declarada tendència a "entorpecer los entendimientos" Perquè la major part dels abusos s'han comés de forma deliberada, i que no em vinguen en "cuentos" de "arcas municipales". Salut.

    ResponElimina
  8. La corrupció és un fet, Vicicle, i es deu a raons més subtils que la grollera ficada de mà al calaix: És el clientelisme;el pagament de favors polítics;la filtració, via subvencions, a la xarxa de la societat civil;l’escoltar al càrrec de confiança – un nouvingut que en sap ben poca cosa de la cosa pública- en demèrit del tècnic professional i imparcial.... Cervantes ja va fer un bon retrat d’una Espanya esperpèntica que en essència ha canviat ben poc.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Enhorabuena, un articulo claro y conciso. Describe muy bien el actual "status quo" de este país. Solo hay que observar los sueldos de los concejales y alcaldes para ver la corrupción de los Ay-untamientos. Eso ocurre en toda España de manera sistematica y ahora empezamos a pagarlo todos.

    ResponElimina
  10. Gracias, Temujín.Nos perdemos en debates sobiranistas y delirios nacionalistas y nos olvidamos que buena parte del mal común -como tu bien dices, en toda España- está en el municipalismo, o si no, fijémonos en lo que se está moviendo por los juzgados.
    Un saludo.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog