Interior d'una mesquita.
Es diu que el cardenal Ratzinger, davant de la ECAR, ha impulsat una estratègia concreta: Vist el creixent i evident laïcisme, està enrocant l’Església a unes posicions de defensa numantina. Es tractaria d’anar liquidant els apropaments de l’ECAR a la realitat sociològica que propiciava el Concili Vaticà II, per refermar posicions tridentines donant suport als grups més integristes i radicals – un dels exemples ha estat el recent aixecament de l’excomunió i l’apropament al cismàtic cardenal Lefebvre i el suport a estranys grups de fidels amb noms bel•ligerants- La finalitat d’aquesta regressió, seria la de mantenir les essències més capaces d’aguantar l’estirada laïcista, abandonant posicions poc defensables, guardant les elits canòniques als darrers reductes, per, com l’au fènix, ressorgir en un futur amb forces renovades. Tot això, que a priori, sembla prou delirant, està relacionat amb la radicalització a tot el món d’altres religions d’arrel judeocristiana, que van guanyant terreny i que ja fa alguns anys preconitzava Gilles Kepel en el seu llibre “La revanche de Dieu” on denunciava el creixent fonamentalisme de les sectes des dels anys 70, “per causa del desencant amb les ideologies i utopies seculars” i amb l’objectiu d’usurpar el poder i eradicar l’esperit de “les llums” i del laïcisme.
Tot això em ve al cap quan llegeixo aquesta noticia de “El País”. La ECAR demanant a Chile amnistia pels criminals feixistes del general Pinochet, quan encara no s’ha dit ni un mot per les complicitats i silencis del Vaticà amb el nazisme i l’holocaust,ni per haver beneït el genocidi del poble espanyol com a Creuada.
