dimecres, 30 de desembre del 2009

Una vella discusió de pati d'escola.

 

Era en el pati d’una escola religiosa dels primers anys seixanta i tal com m’ho van explicar us ho conto.

L’adolescent sentí la mà feixuga del sacerdot damunt l’espatlla.
-“Déu vos guardi “- va oir, mentre li arribava  una alenada d’halitosis amb matisos de tabac, ceba i agrors estranyes.
-“Bon dia, mossèn”- respongué el noi.
-“Potser que parlem tu i jo una estona”- va dir el clergue amb veu mel·líflua i continguda, mentre esbossava un rictus que pretenia ser un somriure afable.
-“De què ens cal parlar a vostè i a mi?” –va  dir el noi, tot enrogint amb la timidesa dels massa joves.  
-“De Déu”- va tronar el capellà.
-“De Déu ?”- inquirí el noi amb posat d’estranyesa i certa por en l’esguard.
-“Si noi,  m’han dit que vas pregonant als teus companys que aquest no existeix; que provenim d’un procés evolutiu sense que una intel·ligència superior vetlli per l’harmonia i la bona fi de les coses d’aquest món” –tronà el capellà davant l’aparent por del xicot i la seva pretesa immaduresa juvenil.  
-“Ah, era això !”- va respondre el noi, visiblement alleujat, tot que aquell home sec i ensotanat li feia més por que goig.
-“Què podria ser sinó ?”- va dir el capellà, visiblement desconcertat –“Sé que dius que no hi ha Déu i que tot prové d’una suma de casualitats cosmològiques i jo t’haig de preguntar: per què ? En que et bases per negar la existència del Déu totpoderós?”
-“Ai, mossèn, no voldria pas entrar en polèmiques, però crec que aquesta pregunta l’hauríeu de respondre vos, que sou el que afirma que hi ha un Déu que ho ha creat tot. Jo, senzillament, estic obert a creure qualsevol raonament mínimament acceptable que m’ho faci veure i de moment, ni les escriptures de cap religió, ni la ciència empírica m’han donat cap mena de pista que em permeti creure en cap transcendentalisme creador”.
-“Desvergonyit ! Com un marrec ignorant pot dir això i quedar-se tan ample ?. No has vist mai una posta de sol a la mar, ni una vall solejada  des del cim d’una muntanya?  Tu creus que tanta bellesa és nomes fruït de la casualitat ? Pots arribar a pensar que tota la creació és una suma de coincidències ? Supèrbia ! Aquesta és la paraula: supèrbia de pensar que ets per damunt del Senyor de totes les coses ! Qui ets tu per negar les veritats revelades i acceptades  durant dos mil anys de cristianisme i la fe en l’existència d’un Déu únic, la tradició del qual es revelada des de fa més de cinc mil anys ?  Qui ets tu per contradir mils d’anys de cultura religiosa i l’opinió de tants savis i doctors que han fet la exegesis de la mateixa paraula de Déu escrita?...Supèrbia n’és la paraula; supèrbia” –va dir l’irat clergue, mentre deixava escapar tot de capellans per la seva boca tova emmarcada per uns llavis flàccids.
-“Disculpeu mossèn, però se’m fa molt difícil de creure tota aquesta parafernàlia de la que parleu, i ja sabeu que no sóc pas jo sol el que n’és escèptic. La meva postura no prové de la supèrbia, abans al contrari: és el resultat de creure’m una petita part, sense cap mena de transcendentalisme, d’un univers que ultrapassa  la meva capacitat de comprensió. Prové de la humilitat. Sóc conscient que avui coneixem el món molt més bé, mercès a les investigacions de gent que no s’ha conformat a simplificar-ho tot, tancant els debats imaginant déus improbables i que fan de mal pair, especialment quan són evidents les contradiccions del discurs paternalista religiós i la realitat etològica dels humans. Si un dia teniu dades concretes i científiques de la existència del vostre Déu,  ja m’ho fareu saber, que em trobareu obert a escoltar els vostres raonaments, però de moment, qui s’hauria d’explicar serieu vos, malgrat els no sé quants mils d’anys de discurs teològic que invoqueu. No insistiu : no em fareu sentir culpable, ni tampoc em sentiré rar per no formar part de remat dels creients o dels que fan veure que ho són ”
- “Mira, noi, en acabar la guerra, jo era molt jove i sortit del seminari i em va tocar fer de capellà a una presó on hi havia  presos rojos. N’hi havia un munt que pensaven com tu, però quan estaven en capella abans de ser executats, molts  es cagaven a les calces i demanaven confessió i fins i tot acceptaven combregar. Aquestes sobtades conversions de darrera hora són les més agradables als ulls del Senyor, encara que sigui per allò de que val més tard que mai”     
L’adolescent va callar, mirant compungit el terra. Si encara li quedava alguna espurna de fe amagada dintre d’algun racó amagat del seu subconscient, aquesta  li acabava de  desaparèixer.
-“Sort que hi éreu vos per acollir-los –va dir amargament- que si hi hagués hagut un bruixot  pagà d’una tribu de l’Amazònia, no us dic quina mena de conversions més galdoses haguessin hagut de fer els pobres diables, amb les seves pors al més enllà quan anaven a ser   executats”
El capellà el mirà com aquell que veu un boig, tancat per copsar el sarcasme d’aquell marrec llengut que  tot just acabava de llançar-se a la vida adulta.  “Ja n’aprendria de viure !”- va remugar mentre se’n anava amb passes llargues, tot fent voleiar la negra sotana.

5 comentaris:

  1. em sona a anècdota personal. O potser no, però és una bona història que ara seria dificil sorgis entre un capellà i un xicot d'avui

    ResponElimina
  2. Una història molt bona i que com qui no vol diu moltes coses. A mi també em sona a real, perquè aquesta mena de converses deurien ser si fa no fa el pa de cada dia...

    ResponElimina
  3. Com en tot relat hi ha coses de collita pròpia i de inventades. Personalment, no vaig estudiar amb capellans, tot i que els vaig conèixer sobradament.
    La figura del capellà castrense que acomboiava presos condemnats a mort i el seu negre comentari, són verídics i el seu testimoni és de primera mà.
    Salut.

    ResponElimina
  4. Oiga, Alberich, los de arriba de la foto, ¿mataron o no mataron al toro? ¿Y el paseíllo, lo hicieron bajo palio? Venga, confiese...

    ResponElimina
  5. Confesado está: Al otro lado de la foto, que no se ven, hay unas casetas de feria con sus bolitas, sus muñecos y toda la pesca. Los novicios están poniéndose las botas sacándoles caramelos tiro a tiro...Un buen año, Arkab!

    ResponElimina

Cercar en aquest blog