dimarts, 23 de novembre de 2010

La Lola ( breu història d’una noia hippie)

De la Xarxa


Feia anys que no el veia aquell paio. L’haver treballat tota la vida fora de la ciutat m’havia distanciat de molta gent  que de jove havia freqüentat amb assiduïtat.
Breu efusió,  tòpiques al·lusions al pas del temps i als canvis produïts,  resum dels respectius itineraris vitals, posició política; totes aquelles coses de les que parlen dues persones que fa anys que no es veuen i que havien compartir uns anys de vida i una certa amistat.
Teníem temps i ens varem entaular davant d’unes tasses fumejants de cafè  
-Ostres quan de temps- va dir -I quanta gent que s’ha esvaït de les nostres vides; els uns –com tu mateix- desapareguts en els atzars de la seva vida professional i d’altres que ja no hi són.- I va dedicar-se a repassar minuciosament la nòmina d’amics i coneguts que havien mort.
-Tants?- vaig replicar, intentant que canviés de terç.
-Si, noi. Per cert, que se’n ha fet de la Lola? Te’n recordes de la Lola ? –va dir- Si home,  era aquella tia de la colla; una morena, una mica rodoneta; una que se la tirava tothom –va afegir.
I es clar que me’n recordava de la Lola, però no tenia cap mena de ganes d’entrar al safareig que el meu antic amic em proposava.
-La darrera cosa que en sé, és que viu amb parella, va tenir fills i ja és àvia- vaig respondre, obviant cap altre comentari. Vaig intentar fugir d’estudis, derivant la conversa cap al record dels locals que freqüentàvem, la música que escoltàvem  i les altres amistats. La nostàlgia del inconcret general per evitar baixar al dolorós particular .
- Te’n recordes dels “Duendes”, aquell conjunt que tocava a l’Urpí?.  Feien un rock d’estar per casa, com els “Sirex” i els “Mustang”. També hi havia els “Watusi”, que tocaven a un local de la Carretera de Castellar, on hi servia copes un actor, avui famós per sortir a les inacabables sèries de la TV3. Ostres, fins i tot no fa gaire vaig retrobar el que havia estat el cantant dels “Watusi”, que és un paio molt trempat, de la nostra quinta i varem fer un cafè aquí mateix on som avui. Ah, no hi havíem colat pas pocs cubates en tots aquells locals avui ja desapareguts! –vaig dir a tall de capot evasiu.
Si no hi havia safareig, la conversa ja no donava més de si, i ens varem acomiadar amb la  polida fredor d’aquells antics amics als que la vida ha separat irremissiblement.
Ja sol, vaig demanar un altre cafè i vaig obrir el diari, però no em concentrava.  Em venia al cap el record de la Lola . Aquell inoportú i desafortunat comentari me la havia fet reviure.
Era cert: La Lola havia estat molt promiscua.;se la beneficiava tot el que ho volia.  Eren temps de canvi i el pare de la Lola era un carca del règim, catòlic fins el deliri fanàtic. Ella es rebel·lava davant l’autoritat paterna  i ho feia intentant ferir-lo  per on li podia fer més mal. Els seus actes eren histèrics, reactius i, en conseqüència. una bona colla dels coneguts –em resisteixo a parlar d’amics - miraven d’aprofitar-se’n, com voltors ensumant la carronya.
La Lola tornava a casa, havent fet l’amor en un Simca 1000,  una mica beguda, les galtes enceses i el cabell esvalotat. El pare l’esperava, irat. Aquell era el moment de glòria de la noia: el vell mascle decadent, engelosit, enfurismat, cabrejat, el patriarca deixant anar exabruptes i a prop de l’apoplexia. El clímax era quan se l’hi anava la mà i deixava els cinc dits marcats al rostre de la Lola. Aquella barreja de llàgrimes i sentiments a flor de pell alimentaven l’ego reprimit de la noia. Era quan se sentia viva, necessària, estimada. La seva vida cobrava sentit. 
Un dia vaig tenir ocasió de parlar-hi. Va començar com una sortida habitual. Havíem quedat i varem anar a una cava de jazz que hi havia a Terrassa. No recordo qui tocava, però si que vaig tenir ocasió de dir-li tot el que pensava de la seva actitud amb les persones de l’altre sexe. Ella feia vagues referències al menfotisme d’estètica hippie que era la moda, resumida en la frase “fes l’amor i no la guerra”, però jo li vaig fer el retrat psicològic de la relació amb el seu pare. Vaig ser una mica cruel i potser vaig assumir un rol que no em pertocava. L’expectativa d’una abraçada mecànica i ritual, purament fisiològica, que no seduïa ni a l’un ni a l’altra, va ser substituïda per un vessament de llàgrimes. Va reconèixer que hi havia molta part de raó amb el que li deia i va buidar el pap. El seu pare era un ésser que es mereixia aquest càstig i molt més, va explicar. La seva mare era un zero a l’esquerra i el seu referent era no ser mai una dona submisa i anul·lada  com ho era ella. Va reconèixer que la majoria de les relacions esporàdiques i intranscendents li eren desplaents i gens gratificants. Tenia raó, però li vaig suggerir que no actués de forma reactiva. Que fos ella mateixa i cerqués l’equilibri de les seves emocions.
Ens varem acomiadar a la porta de casa seva amb un bes. Aquell dia no hi hauria galtes enceses ni cabells esvalotats, tot i que el seu pare, mesell, potser no copsaria el matís.
Ella va continuar amb la seva conducta histèrica i dispersa i la superficial promiscuïtat destinada a cabrejar el seu pare. Amb mi va mantenir un bon nivell d’amistat i comunicació, fins que la vida ens va anar separant definitivament.
Vaig saber que havia trobat una parella estable, havia tingut fills. També va ser sonada la mort del seu pare, que com a prohom de l’establishment local, va tenir uns funerals que varen transcendir l’àmbit familiar.
Ara, passats els anys,  la Lola, és una àvia amable i ben convencional. D’aquella noia turmentada ja no en quedaria cap rastre, si no fos per la memòria d’algun d’aquells personatges desvagats i buits, potser una mica fatxendes,  que només viuen dels records i de les batalletes personals del passat.          

  

16 comentaris:

  1. Interessant. Quina llàstima que la gent només valori la pàtina superficial de les persones sense valorar els seus motius, oi?

    ResponElimina
  2. Una història que fa pensar. I molt ben explicada, per cert. Fa pensar en com els pares, volent el millor per els seus fills (o potser, en el fons, volent el millor per a sí mateixos) els destrossen. Fa pensar en com aquesta noia immadura era sacsejada per la vida. Fa pensar en com algú com en Ramon, amb una edat similar, era ja molt més madur. I fa pensar, en definitiva, com madurs i immadurs, acabem convergint en una vellesa plàcida i preguntant-nos, sovint, el perquè de tot plegat.

    ResponElimina
  3. Em pregunto perquè encara l'altre dia algú em va dir: "aquella? si ha passat per totes les mans!", sembla que allò que va avançar amb el hippisme ha retrocedit irremeiablement amb el neo-liberalisme i les MTS i, evidentment, encara es valora les dones per la seva vida sexual. Pobra Lola que va donar tant a tants pocs que s'ho mereixien!

    ResponElimina
  4. Joan,
    Ja sol ser com dius. Gratant una miqueta i amb una mica d’empatia les conductes, sovint tenen una bona explicació.

    ResponElimina
  5. Brian,
    Has copsat molt bé la meva intenció. Era una mica el retratar la relativitat de les coses pel pas dels anys, la futilitat de les conductes, ja sigui en l’orde polític com en d’altres aspectes de la vida, i els canvis dels punts de vista pel pas del temps cap al camí de les coses comuns. Ho he redactat en primera persona, però hi he posat més sal que pebre i els fets descrits, ‘qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència’.
    És un plaer rebre els teus comentaris.

    ResponElimina
  6. Clidice,
    Amb aquestes coses de la moral, hi ha una mena de moviments pendulars que fan que allò que ahir estava bé, avui sembli malament i al revés. I encara queden encenalls de la vella moral que fa que una certa promiscuïtat faci de la dona una meuca i de l’home un espavilat, tot i que, potser com amb els drets de l’home i de la dona en general, es va avançant de mica en mica, talment com aquell que puja una tartera: tres passes endavant i dues endarrere, però sempre se’n avança, al menys una.
    Salut

    ResponElimina
  7. qui més qui menys ter alguna "lola" en la seva llista de velles amistats. Ara, m'hauries d'eplicar aixó del que servia copes on assajavem nosaltres, aixó no ho recordo...

    ResponElimina
  8. ja està, el Carlos Ferrando, deu ser. Oi?

    ResponElimina
  9. Francesc,
    El de les copes era l'Artur Trias (ara que no ens llegeix ningú) i el cantant dels Watusi deixo que ho endevinis tu ;)

    ResponElimina
  10. com diu el Puigcarbó tots coneixem alguna Lola...es un clàssic de les colles, la noia que va amb tots, amb Pare estricte. El que xoca es això que dius, que després es casen, sentant el cap i no sospitaries mai el passat d'aquella persona.

    ResponElimina
  11. Aris,
    Benvingut.
    No hi ha un patró comú de conducta. La ‘meva’ Lola pot ser molt diferent de la d’altres i el que si sol succeir, és que la gent canviï de valors, d’idees i d’actituds amb l’edat.
    Salutacions.

    ResponElimina
  12. Durant tres llargs anys vaig tenir per nòvia una Lola hippie. Jo era a la ratlla dels trenta. Ara per culpa del teu post he passat un dia ben estrany.

    ResponElimina
  13. Lluís,
    Ostres, quin greu!. Li he posat Lola com podia haver-li dit Caterina, i que fos més aviat progre que hippie...:( Del relat l'únic autèntic és l'ex cantant del grup de rock "Els Watusi"...)

    ResponElimina
  14. collons! el cantant era jo però l'Artur Trias aquest no se qui és.

    ResponElimina
  15. El cantant eres tu, és clar, i un que va servir copes els diumenges al Watusi era un paio pel roig que és de SWabadell i ara fa aquesta ganya http://www.teatrenacional.com/qui_es_qui/artur-trias.html

    ResponElimina

Cercar en aquest blog