Aquests darrers dies he viatjat per primera vegada a la India, aprofitant uns dies de vacances.
No és un tòpic dir que la India és una barreja de colors, olors i sabors i objecte d’una peculiar raresa per una ment occidental influïda per la lògica del racionalisme i l’ ordre regulador que mana les nostres estructurades vides.
El súmmum d’aquest exotisme és la ciutat de Benarés (ells en diuen Veranasi), que equival pels hinduistes el que és La Meca pels musulmans o el Vaticà pels catòlics. Una multitud de gent de tota mena es remulla i es purifica a les tèrboles aigües del Ganges a la sortida del sol en una mena d’espectacle colorista i morbós als ulls racionalistes dels educats a les llums i penombres de les herències culturals de la Il•lustració.
Una munió humana cromàtica i coneguda –potser vista d’algun reportatge del National Geografic- va desfilant davant dels astorats ulls del turista, ben nodrit, net i polit, al que han portat de negra nit, de l’autocar que l’ha anat a buscar al confortable hotel, a l’embarcador de les grades del riu, sortejant detritus i cossos, ulls implorants, malalts, gent absent en estranys nirvanes, cossos pintats, cadàvers embolcallats a l’espera de ser incinerats, mans que et demanen les 10 rupies ( no més de 30 cèntims d’euro) que li permetran menjar aquell dia.
Marxem amb passos ràpids i ferms entre la infinita misèria humana, influïts per la recomanació del guia (un shik ben alimentat d’una de les castes superiors) de no aturar-se ni donar res a ningú.
-“Si doneu alguna cosa, patirem una allau de peticions. No us entretingueu, que no arribaríem a veure la sortida del sol”-
Embarquem i l’espectacle continua. L’escenari s’il•lumina a mida que el sol va enlairant-se entre la boira matinera del riu. Tothom retrata la misèria. Jo giro la càmera cap el sol. Prefereixo retratar la bellesa del sol ixent, que ens il•lumina a tots que no pas l’espectacle de la humanitat sofrent.
Feta la volta, tornem a l’hotel on ens espera l’esmorzar. La conversa sobre la misèria al voltant de la religió hindú és inevitable. Algú parla de superstició i de fanatisme.
Jo nomes he trobat una infinita pobresa i un ancestral culte als elements –haig de llegir alguna cosa més sobre hinduisme, reconec- com la llum, l’aigua, explico als companys del grup –una colla de gent que ens ha tocat per l’agència de viatges - Davant d’uns comentaris i uns judicis de valor d’una senyora molt tocada i posada sobre el fet religiós que hem vist, no vaig poder evitar preguntar-li si no havia pujat mai a Montserrat o no havia estat mai testimoni de les llargues cues de lliteres de malats a Lurdes. Per aquesta bona gent que rendeix culte als elements, a la fertilitat, a la reencarnació, que no pas el infern o el cel com a càstig o premi maniqueu, i totes aquestes coses senzilles, les nostres litúrgies els han de ser tant exòtiques als seus ulls ingenus com les nostres.
La senyora en qüestió va mirar-me incrèdula i hostil com si hagués dit una inconveniència, mentre mossegava un croissant untat de mantega i melmelada i un servil cambrer hindú li servia un cafè amb llet fumejant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada