El dia 1 era el de la inauguració de la temporada del Gran Teatre del Liceu. Sol ser un dia de glamour i d’exhibició. Per la sala dels espills sol aparèixer el bo i millor de la bona societat barcelonina: parlamentaris, regidors, directors d’entitats financeres, dirigents sindicals (de sindicats de classe, és clar) i com l’any passat, algun membre de la nombrosa família del monarca que ens ha tocat. És un bon dia per anar a fer el capgròs i vestir-se com per anar a un casament, lligar-se un tros de corbata al coll, i barrejar-se entre tanta perfumada i benaurada societat, allunyats ja de que un Santiago Salvador Franch pugui tirar cap mena de bomba.
Ara les bombes es veu que, de moment, són al Palau de la Música Catalana, on amb explosions no pas gens controlades han fet estralls i aconseguit fer desaparèixer uns quants milions d’Euros.
Una copa de cava i un entrepà de pernil a l’entreacte ajuden a integrar-se en la barreja de melòmans i figurants que papallonegen en el refet i barroc escenari de la exhibició humana.
A l’escenari, “L’arbore di Diana”, una oblidada raresa de 1787, una òpera composada per un valencià contemporani i rival de Mozart –hom diu que en aquells anys el guanyava en popularitat- anomenat Vicent Martín i Soler. El secret del seu èxit era que composava una musica banal, plana i amb vocació popular –allò que avui en diríem “comercial”- talment com feia en Mozart. La diferència entre ambdós era que la pretesa banalitat de Mozart contenia una profunditat que l’ha fet perviure en el temps, cosa que no tenia la música del valencià.
Ressuscitar una òpera oblidada pot tenir la seva gràcia, al menys des d’un punt de vista didàctic, i si hi posen un muntatge basat en una intel•ligent escenografia i un vestuari d’estètica “manga”, la cosa pot semblar fins i tot excitant: Imagineu la lluita de Diana la Caçadora, que personifica la castedat i l’ascetisme, amb l'Amor (Dionís), que és la voluptuositat i l’hedonisme, amb nimfes i pastors, saltironejant per un opressiu jardí de Diana, on hi ha arbres cibernètics i gent amb roba inspirada en els còmics japonesos. La música: la original interpretada amb millor o pitjor fortuna per uns interpretes sotmesos a una coreografia d’una intensitat física que no podrien aguantar la nostra eximia Caballé o un Pavarotti de 150 kgs (q.e.p.d.)en els seus bons temps.
Però jo no us volia fer una crítica del muntatge, doncs “doctores tiene la Iglesia” i jo amb això de la música estic a les beceroles. Jo us volia parlar d’un altre muntatge: no sé si era el “síndrome Millet”, o una visceral por a la grip A, però el dia de la inauguració de la temporada, el Liceu estava mig buit i de polític no se’n veia ni un per un mal de ventre (només vaig conèixer en Rigol, amb el seu posat de bon home, i poca cosa més). Ostres, comparat amb l’any passat, semblava que havia passat alguna cosa greu. És clar que potser si que havia passat, si! Tots al cau !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada