El Conveni Elliot. Un intent de civilitzar una guerra.

Eren anys convulsos i a la Península Ibèrica no ens acabàvem de posar d’acord amb la formació d’un estat modern de dret. Assignatura que encara avui sembla inconclusa, malgrat les treves, abraçades de Vergara i tota la història constitucional des del 1812, transició postfranquista inclosa.  

La pervivència del rebuig al liberalisme, rubricat per la derrota de Napoleó a la Guerra del Francès, tenia dividit el país entre partidaris de l’antic règim medieval i les idees de la Il·lustració. L’alternança entre servils i liberals portà a una dialèctica on es coïa la bullidera dels conflictes europeus, com la dels legitimistes francesos, que volien tornar a la monarquia borbònica  i els partidaris del nou ordre i també els que porten a la formació dels nous estats, com Alemanya i Itàlia, amb el resultat de  les dues grans guerres del segle XX..

Aquesta dialèctica ens va durar fins el darrer terç del segle XX, atès que el General Franco va perllongar uns quans decennis més que a la resta d’Europa la seva resolució i avui encara ens atansem a la construcció d’una eventual unió europea sense haver resolt la nostra realitat nacional.

El rerefons de la Guerra del Set Anys on el pretendent Carlos María Isidro s’irrogava el paper de defensor dels vells privilegis davant el liberalisme que rodejava la figura de l’hereva Isabel II, va portar una sagnant confrontació, amb la participació de nombrosos  voluntaris europeus, talment com el príncep Lichnowsky que en Joan Perucho ens retrata al costat d’en Cabrera a “Les històries naturals”, una magnífica novel·la. El caràcter ferotge de la confrontació, amb barreja de forces regulars, bandolerisme i milícies, portà a una sagnant hecatombe, on tothom occia tothom i no es feien presoners.

Les noticies de la barbàrie caïnita que duia a que hi hagués més baixes a la reraguarda per causa de les execucions que no pas per la feresa dels combats, induí a una escandalitzada Anglaterra a mitjançar entre les parts per humanitzar les conseqüències de la guerra. Al tals efectes Lord Elliot, acompanyat d’un coronel de Sa Majestat  denominat John Gurwood viatjà als foscos escenaris del conflicte i proposà un acord entre les parts per ajustar la guerra als civilitzats procediments de l’art d’occir al contrari amb polidesa i amb les acurades normes dels conflictes entre cavallers, proposant intercanvis de presoners –i no matar-los sistemàticament com es venia fent- i deixant al marge la població civil, subjecta a la jurisdicció ordinària en el supòsit d’implicació en el conflicte.

El 27 d’abril del 1835, el capitost carlí Tomás Zumalacàrregui i el general isabelí Gerónimo Valdés van subscriure el dit Conveni Elliot, que va suavitzar una mica la feresa de la guerra, malgrat que la concurrència de forces irregulars de voluntaris i l’enconament de les posicions  la feu especialment difícil d’acomplir. La prova és que la barbàrie es va anar succeint durant totes les conteses del segle XIX i el XX i cent anys més tard, a la vista del que va ser la repressió franquista, el Conveni Elliot apareix com una exòtica i benintencionada aportació a la arbitrària costum de traure’ns el fetge els uns als altres.  

 

La bòrnia de Ripoll.

 

La Maria era una vella callada i taciturna. Mes aviat menuda i encorbada, et mirava amb el seu únic ull bo, que lluïa com una teia encesa. L’altre el tenia tapat amb una bena, quasi sempre dissimulada pel mocador negre que duia al cap.

La Maria treballava com a minyona des de temps immemorials a una casa benestant de pagesos i ramaders de l’Alt Urgell, denominada Cal Minyó.

A l’estiu del 1875, des de les finestres altes del paller, es podia veure al lluny una llarga columna de gent en marxa, guarnida amb boina vermella i casaca blava: eren les forces del General Lizàrraga, que es dirigien a la Seu d'Urgell, esperonades pel vicari general castrense dels carlins, el bisbe Josep Caixal i Estradé. Estàvem al darrer any de la última carlinada.  

La Maria era tot neguit. El seu únic ul esparverat es movia amb insistència fitant el camí ral per on hom podia veure avançar les columnes delatades per una gran polseguera, les coloraines de les banderes i els uniformes, la lluentor de les armes i les siluetes de les cavalcadures dels oficials i la tropa de cavalleria. De lluny estant, semblava una desfilada festiva.

Se’n anà cap a la pubilla de la casa- una noieta de tretze o catorze anys- i l’abraçà fortament, tot pronunciant incoherències, entre les que es podien entendre els mots: “filleta meva”, “amaga’t “, “no et deixis veure”...

La noia somreia veient la vella tan espantada i a base de moixaines i carícies la va anar tranquil·litzant.

- Fixa’t que tota aquesta gent passa de llarg. Se’n van. No s’aturen a Cal Minyó- deia la noia, confiada, veient l’esverament de “la bòrnia de Ripoll”, que és com d’amagat  tothom la nomenava.

- Oh, no te’n refiïs, que aquests  van i venen, i mai porten res de bo,  només desgràcies. Guarda-te’n i quan els vegis entrar, fuig, o amaga’t on no et puguin trobar. Digues-me que ho faràs, filleta meva, digues-ho!   
        

I la Maria, veient l’escepticisme de la noia, li explicà la seva història:

“Era el Maig del 1839, i jo vivia a Ripoll. Estava casada amb l’Eudald, mestre armer i el millor oficial del pare a la manufactura d’armes de casa. Teníem una filla de més o menys la teva edat.

Aquells anys la vila de Ripoll estava farcida de petits tallers en els que s’hi treballava el metall. Els obradors familiars, aprofitant l’energia hidràulica de la confluència del Ter i del Freser, proliferaven per la vila, atiats per les necessitats de la Guerra del Francès i les convulsions del segle. De ben petita jo feinejava amb la mare, i m’anava familiaritzant amb tots els noms dels artesans i mestres d’ofici del ram de l’escopeta i la pistola: clavetaires, panyetaires, canoners, encepadors, ferrers, barrinadors...

L’Eudald era ben plantat i feia una suggerent olor a ferritja i a home jove que em tenia ben enamorada. El meu marit pertanyia a la Milícia Nacional, que ja es va organitzar  a la vila quan el Trienni Liberal i sovint sortien a fer batudes per les rodalies, perseguint reialistes i “malcontents” que feien malvestats al crit de “Visca el Rei i la Religió”. Quan anaven maldades i havia alternança política, els tocava amagar cartutxeres, quepis i armes i no sortir dels tallers. 

Quan va morir el maleït Rei Ferran VII al setembre del 1833, s’alçà en armes tota aquella gent reialista que amb la boina vermella, la creu al pit i l’ànima negra, volien donar la Corona al seu germà Carles Maria Isidre i no a la  filla, la Reina Isabel II.  Varem passar uns anys d’estretors i d’ensurts, tot i que la indústria de les armes anava més bé que mai. De Ripoll en sortien fusells, escopetes, pistoles i trabucs per dotar les necessitats de la guerra i l’Eudald tornava a compaginar la seva feina de mestre armer amb les sortides a foragitar bandolers que amb l’excusa de defensar Déu, Pàtria i Rei, devastaven el país.

Hi va haver ensurts per totes bandes. Una força de forasters vinguts de Barcelona, exaltats i desgovernats, ens van cremar el Monestir cap el 1835, foragitant els benedictins, que havien conviscut amb nosaltres, els liberals, sense problemes. També una host navarresa comandada pel general carlista Urbitzondo havia ocupat  un temps la vila, sense fer més mal que uns petits saquejos a cases de constitucionalistes benestants i cremant unes cases dels ravals. L’Eudald es passà aquells dies amagat a la muntanya, fins que va poder tornar una vegada recuperada la vila per les forces governamentals del Baró de Meer. La nena creixia i jo em passava la vida patint per l’ un i l’altra.   

La guerra cremava la comarca, sovintejant períodes de relativa tranquil·litat, trencats pels intents de petites faccions carlines d’ocupar la vila; aquest estat de coses  va durar fins que el maig del 1839 va aparèixer davant de Ripoll  una nombrosa força carlina, comandada pel Comte d’Espanya, que era un general gavatx de més de seixanta anys al servei del pretendent, i que es deia Roger-Bernard-Charles d’Espagne de Ramefort.

Van atacar uns punts de defensa del rodals.  situats a Sant Bartomeu i a Can Violí i el fort de l’Estrella, a llevant a  ponent i al nord  i  una vegada desballestats, van escometre la població amb els seus vint-i-dos batallons d’infanteria, sis esquadrons de cavalleria, sapadors i una considerable força d’artilleria. L’Eudald, amb la Milícia Nacional  i un centenar d’homes de les forces regulars del Regiment de Zamora, tot plegat uns 300 homes, comanats tots pel capità Joan Carbó, feien foc a la carlinada mentre s’entestava a passar el Freser a prop d’on s’uneix amb el Ter. Es feia  foc a base de descàrregues tancades, que feien molt carnatge en els atacants, els cadàvers i els ferits dels quals es veien surar riu avall. Van fer vàries envestides, amb moltes baixes per la seva part, desprès de descarregar els canons que duien contra la muralla. La gent col·laborava amb la defensa omplint sacs de terra i fent barricades, posant carros i tota mena d’impediments per tapar els forats oberts.

Cada envestida se’ls veia més a prop, tot i que sofrien moltes baixes, fins que van ser a tret de pistola. Les descàrregues eren esfereïdores, i es combatia cos a cos. La gent dels parapets fugí a l’interior, refugiant-se els uns a casa seva i molts a l’església de Sant Pere. Els carlins abatien a tothom a qui arreplegaven, ja fos jove, vell, infant, home o dona. Jo vaig arribar a casa. L’obrador era a la planta baixa i a dalt hi teníem la vivenda. Tot pujant escales amunt vaig veure, esfereïda, un escamot, que atrapava l’Eudald al portal del taller i el degollava allà mateix. La meva filla i jo varem pujar i tancar la porta. Fou endebades: Amb un parell de cops de culata l’esberlaren i van entrar. Van clivellar al pare –un pobre vell gairebé invàlid- a cops de baioneta i es van dedicar a estripar-nos la roba a les dues dones a grans urpades. Encara recordo la forta pudor a suor d’aquells brètols quan em buscaven el sexe. A cua d’ull podia veure la meva filla defensant-se a mossegades, mentre la posseïen, i jo sentia amb fàstic i ràbia l’agut dolor de la penetració no desitjada. Tenia la ment en blanc, doncs  no sé quants es van desfogar amb les dues. Només recordo, amb horror, un barbamec amb ulls desorbitats, clavant la baioneta al coll de la meva filla, que s’estremia agonitzant mentre jo embogia de dolor. Un altre, amb uns bigotis enormes, dirigia la seva arma cap el meu coll, per fer la mateixa cosa, quan algun manaire li ho va impedir -“No mateu aquesta dona”- li va dir- “Ja fa anys, quan les batusses entre servils i lliberals,  jo anava fugint i amagat pidolant com un perdulari i aquesta dona va donar-me unes monedes i alguna cosa per menjar. Deixeu-la viure” -Ves per on resultava que entre els violadors hi tenia un protector. Que l’ànima se li podreixi eternament al infern !. Senyor Pare perdoneu-me, doncs ja no sé pas el que dic. 

El del bigoti va aturar-se, amb evident frustració. Estalviant-me el cop, tot i que jo desitjava més  morir que no pas viure.

Van sortir, no sense arrencar-me les arracades de les orelles de viu en viu i les de la filla morta. Una forta patacada amb la culata va saltar-me l’ull, per la qual cosa m’has conegut així,  bòrnia.

Quan havia passat molta estona –potser hores- vaig sortir al carrer, tota nafrada i dolorida. El Comte d’Espanya havia deixat temps per què la tropa es desfogués, saquejant, matant  i violant, i acabada la seva macabra feina,  abillat amb les seves millors gales, fatxenda i desafiant,  es passejava a cavall, rodejat del seu estat major, gaudint de les malvestats que s’havien produït.

Dels sobrevivents van separar homes i dones i, els d’edat militar, de catorze a cinquanta anys,  els van fer presoners. Dones, vells i canalla, varem ser foragitats de la vila, i dispersats, amb millor o pitjor fortuna. Jo vaig tenir la sort, després de molt caminar,  de raure a Cal Minyó on es van apiadar de mi i on encara hi soc, gràcies a Déu.

La vila de Ripoll va ser curosament enderrocada, per ordre del Comte d’Espanya, no deixant-hi pedra sobre pedra, tret de les runes del vell Monestir de Santa Maria, que estaven en el trist estat en que les havien deixat els barroers milicians de Barcelona  el 1935.  És per això que quan veig aquesta gent de la boina vermella se’m trasbalsen els records de la meva desgràcia i m’entra una gran por de que tot això  torni a passar.

Amaga’t, filleta meva. Amaga’t que aquesta mala gent no t’encalci”.

Una versió d’aquest relat el vaig penjar a "Relats en Català"

Ruïnes de Ripoll 1839

Potser l’Antonio Machado no tenia raó.

 

A l’estiu baixa la intensitat de tots els problemes. El que no es jugui la Lliga de futbol  hi contribueix molt, i la gent conversa molt més serena, sense aquelles emprenyades que comporten els sagnants encontres entre el Barça i el Real Madrid, paladins respectius de posicions nacionalistes enfrontades. Ni la mesura d’en Guardiola ni la desmesura del portuguès Mourinho ocupen les primeres pàgines dels rotatius i, en benèfica treva, no tapen les misèries més profundes de la nostra societat. A l’estiu no hi ha pal·liatius de la realitat  en el pa i circ quotidià. La gent que encara té ocupació, somnia vacances tropicals i qui està a l’atur va cercant les ombres dels xamfrans i de les arbredes imaginant paradisos impossibles i loteries miraculoses.

La mesura i desmesura de les dues posicions enfrontades que a l’Antonio Machado li gelaven el cor udolen maldant per defenestrar el contrari. Uns estan impacients per recuperar la maquinària dels despropòsits, i els altres temen perdre les eines del poder, per la qual cosa cerquen pactes per guanyar temps i vestir una possible i improbable digna successió. Ai les dues Espanyes !

Al mig dels udols i fiblades de la contesa  hi ha les despulles de la dignitat i la mediocritat intel·lectual, al millor estil de les pitjors trobades entre els barruts famosos amb vocació de viure amb l’esquena dreta sense treballar – antiga quimera de llarga tradició peninsular - amb les que certa televisió d’escola berlusconiana anestèsia la seva milionària audiència.    

Però l’eximi i malaguanyat  poeta republicà  que reposa a l'exili del Cementiri de Cotlliure, potser s’equivocava i  en Juan José López  Burniol ens ho deia el dissabte passat a la seva columna de “La Vanguardia”, descobrint que no hi ha hagut mai dues Espanyes, n’hi ha hagut, i encara  n’hi ha, tres, i la tercera és aquella que es mou al bell mig de les posicions trobades i caïnites, servint-li de carn de canó àtona i silenciosa i avui, potser a l’atzar dels despropòsits, de carn electoral, malgrat la creixent indignació.

Aquesta immensa força silenciosa que es mou entre el Pinto i Valdemoro de les posicions trobades podria ser la clau. La seva mobilització per afrontar el  sanejar les coses públiques seria definitiva. Temps era temps es pensava que l’alfabetització la redimiria de la demagògia, però no cal somniar truites: del saber  llegir s’ha passat a perdre l’escriure i el discurs del xarlatans ha assolit cotes de sofisticació impensables. L’alienació ha agafat formes més subtils i ha cercat clientelismes i anestèsies socials prou sofisticades. Mentir, prevaricar i estafar no són causes d’incompatibilitat amb la ‘res pública’ del nostre sistema, ans al contrari: sembla ser que són motiu d’admiració i desperten la simpatia de molta gent. La clau, a diferència de la vella dialèctica del món partit en classes,  és fer somniar que tots podem formar part d’aquest gran magma on tot s’hi val i que si a aquell li regalen vestits, a tu et poden regalar un modus vivendi gratificant i prou confortable.  .

Per sort o per desgràcia, cada vegada se’ls aguanta menys el sistema, i quan les virolles perillen, les coses tornen al seu vell camí de cadascú al seu lloc, decantant el ventall dels silenciosos del mig a una o una altra de les realitats.

Malgrat això, aviat tornaran els sagnants encontres  nacionals esportius i em sembla que aquest agost ja tindrem un suggerent Barça vs Madrid  que ens farà oblidar la maleïda realitat de la situació econòmica i aquest anunciat ‘corralito’  que els experts ja van augurant des de fa temps.   

      

          

El senyor Ramon enganya les criades.

..

La vella cançó popular  que ens cantaven l’avia i la mare ens porta records d’una llunyana infantesa .

El senyor Ramon

enganya les criades,

el senyor Ramon,

enganya a tot lo món.

Les pobres criades,

quan se’n van al llit,

tururut, tururut,

qui gemega ja ha rebut.

Reconec que aquestes cançons, sonen  carrinclones i un xic frikis a les orelles  foranes, però per  molta gent , dintre de la qual m’incloc, tenen el valor afegit de la cançó de bressol, aquella que has mamat i  t’ha acompanyat tota la vida, transcendint els cànons estandarditzats de l’estètica  per raure en els plecs més amagats dels sentiments profunds, dels records i les giragonses  més subtils del subconscient.

Concretament, i per raons que entendreu, doncs el meu nom és Ramon,  la cançoneta  del que  enganya les criades m'ha fet sempre  una gràcia especial,  tot i que sovint hi havia algun cabut que me la deixava anar en to mofeta i amb ànim d’ofendre, i malgrat que m’omplia l’ego, havia de fer-me  el enfadat i engegar-li un bon cop de roc, que és com solventàvem abans els conflictes infantils, sense majors traumes .

Ser un senyor, dir-se Ramon, enganyar les criades i ensarronar tot lo món, eren uns objectius èticament   rebutjables i de discutible moralitat, però font de fantasies suggerents per algú que no tenia criada ni possibilitats d’abastar ‘tot lo món’ per  sotmetre’l al pervers engany,  essent com era provinent d'una classe social  proletària i justa d'armilla.

Una morbosa fantasia m’anava forjant al voltant d’aquelles ingènues i rimades  estrofes a mida que m’anava fent gran. De primer enganyar les criades tenia unes connotacions infantils: ensarronar-les per obtenir uns dolços, uns caramels i coses així, però a mida que anava fent-me més gran i la testosterona  ocupava el meu cos i la meva ànima, les fantasies amb les inexistents enganyades  criades anava per camins més gratificants i més complexos que no pas les dels senzills caramels.

Igualment passava amb l’’enganya  a tot lo món’. De somniar liderar la classe i ser el capità de l’equip de futbol clavant-li dotze gols als rivals del Can Culapi format per gent de nissaga més 'pija', vaig passar a fantasies més megalòmanes i rebuscades, potser  somniant fins i tot amb un Valle de los Caídos particular i una escorta mora que m’acompanyés a les portes del ball de 'La Cooperativa', o al dels ‘Campos’ ( ball amb orquestra i cinema pel mateix preu: quinze pessetes) on s’hi podia enganyar alguna criada i acompanyar-la amb el Seat  850 de segona mà, trucat per agafar els 100,  a la torre de Bella Terra o de Matadepera  on treballava la malhaurda, tot fent una marrada pels 'onze de Martorell' i parada i fonda en aquella corba on tothom anava a consumar els enganys propis i aliens.

Ara, ja passats els anys, me’n adono que els valors han canviat i les fantasies s’han fos en un món de complexes realitats : La bona senyora sud-americana que ens ajuda un parell de dies a la setmana a netejar  i ens planxa les camises, ja està prou enganyada per la pròpia vida i potser no li calen més ensarronades,  i per estafar a 'tot lo món', potser m’hauria d’afiliar a algun partit hegemònic, acumular dossiers comprometedors de propis i aliens, amb l’ajuda o sense d’un Murdoch local,  i anar fent veure garses per perdius a tota la dolguda  humanitat aconseguint que em votin  malgrat tot.

Addenda:

Avui llegeixo a ‘La Vanguardia’ que la majoria dels tailandesos tolera la corrupció si el país prospera. Els votants d’aquí també la toleren, malgrat no prosperin gaire.          

Esbós d’una vella confrontació.

El vell Albert estava confós. El primer déuvosguard a la residència havia estat una vella que li havia reclamat el seient on s’havia assentat, dient que era el seu. A continuació li havien donat el sopar, compartint una taula amb una paraplègica a la que li queia el menjar de la boca i un parell d’avis, un dels quals ostentava les tremolors del mal de Parkinson. Abans havia donat un tomb per la residència: Tot estava net i polit, i les cambres ben arreglades, com a la presó. Els avis i les avies feien la becaina o miraven, hipnotitzats, els insofribles  magazines de la tarda davant la TV col·lectiva. Un parell de vells barallant-se per la possessió de “La Vanguardia” li havien cridat l’atenció. 

Hi havia una biblioteca, potser donada per una entitat catòlica, doncs disposava de quatre revistes parroquials i un munt de llibres de vides de sants i de proselitisme cristià. Res que l’interessés a l’Albert. Ja miraria de que els fills li anessin portant algun llibre quan el visitessin- va pensar.

Quan havia mort la Beatriu, la companya de tota la vida,  els fills l’havien  convençut que a la residència municipal  “La flor de la vida” estaria prou ben atès. Ells l’anirien a veure sempre que poguessin i els caps de setmana s’anirien tornant per dur-lo a dinar a fora. Resignat, acostumat com estava a la companyia de la insubstituïble Beatriu, va accedir, potser més per no donar feina ni esser una càrrega pels fills que no pas perquè li vingués de gust recloure’s al gran magatzem de vells i nafrats que la residència constituïa. Va intuir que perdria una bona cota de llibertat, però estaria ben atès i li rentarien la roba i no s’hauria de preocupar pels àpats i les petiteses quotidianes.

Tot just entrar ja se’n havia adonat del seu error: Ni el tracte amb les responsables (unes assistentes socials paternalistes i una mica bledes que els parlaven com si fossin nens petits), ni la munió de cuidadores mal pagades l’abellien: un grup de romaneses i  magrebines, que la majoria, amb prou feines dominaven el  idioma, mancades de la preparació psicològica i tècnica  per una feina tan dura com es la de l’atenció geriàtrica  i que es movien, angoixades, entre el fàstic, la compassió i el menyspreu. Els propis vells acabaven d’arrodonir el panorama negatiu, doncs l’edat els havia radicalitzat els hàbits egoistes, els  de la territorialitat, la gelosia, la possessió i la gasiveria, per la qual cosa es passaven el dia criticant i barallant-se entre ells, en una mena de pandemònium infernal. L’Albert, que havia llegit en Jean Paul Sartre, va adonar-se’n del que volia dir quan “A porta tancada”, l’obra teatral,  pintava un infern que érem nosaltres mateixos, sotmesos a la  forçada convivència dels condemnats.

Es va esforçar per adaptar-se al que li semblava una presó: la darrera baula de la seva vida. Van passar els dies i va prendre possessió d’ un racó solejat d’una galeria, on s’asseia a llegir alguna cosa, malgrat que sempre hi anava algú a donar-li conversa, generalment basada en les coses del passat, que és el que fan els vells quan tenen més camí al darrera que futur al davant.

Aquell dia era un avi sec i corbat que li parlava del Ebre i les penúries passades l'estiu del 1938, sota el foc de l’artilleria i l’aviació. Ell li contestava per educació, tot i que el tema li era desplaent. Va dir-li que també era de la “lleva del biberó” i que aquells mesos estava per Balaguer, on hi van deixar la pell gairebé tots els seus companys.

Va ser quan brandant el seu bastó, aquell energumen que deien havia estat  un notori falangista i havia viscut tants anys com a dirigent del Sindicat Vertical, els va escometre al crit de “Rojos de mierda, no se acabará nunca vuestra maldita  especie !” .

L’Albert es va defensar amb la crossa que duia pel desgast crònic de la pelvis, i es va encetar una aferrissada esgrima, lenta, feixuga, amb doloroses bastonades, que va ser interrompudes per la Fàthma, una bonica adolescent que es cobria el cap amb el hiyab quan sortia al carrer, però que lluïa un sedós cabell negre quan treballava. Van caldre més d’unes mans per descompartir-los però finalment se’n van sortir. .

Mentre els pujaven a l’ambulància per dur-los a l’hospital, encara es volien escometre i es podien sentir les malediccions i els insults que s’anaven proferint l’un i l’altre.

Quan tornin, els haurem de passar a la psicòloga- va dictar l’assistenta social que ocupava el càrrec de directora- Aquestes demències senils solen ser prou perilloses i cal tenir un bon informe de cara a les famílies pel que pugui ser.    

Un dels molts herois d'aquells dies.

Imatge de la Xarxa.

A mitjans de gener del 1939 en Celestino García Montero, de Morata de Tajuña, un poble agrícola de la província de Madrid, és caporal d’una companyia de la 9 Brigada de la 11 Divisió, en retirada i  que aguanta les etzibades de l’ofensiva feixista per conquerir Catalunya i tancar la frontera amb França, aïllant l’Exèrcit Popular de la  República Espanyola que aguanta a la Zona Centre (*).

Els italians de la divisió Littorio ataquen amb força, a prop de Santa Coloma de Queralt, llençant un grup de tretze tanquetes, que avança en forma de cunya, assajant el que a la segona guerra mundial serà el ‘Blitzkrieg’  dels alemanys , tàctica que els italians en diuen de ‘guerra celere’ i proben al gran camp d’experimentació militar que per ells  és la Guerra Civil espanyola.

En Celestino García Montero  es un pagés reciclat com a  soldat  temerari, primari, illetrat, bregat per tots els fronts i batalles, i mentre els companys s’arreceren i cerquen vies de fugida, ell es planta dret, desafiant les bales, i comença a llençar granades contra les tanquetes. Aconsegueix paralitzar-ne tres, mentre les deu restants giren cua, practicant la ‘fugida celere’, potser recordant que a Guadalajara la cosa ja els va anar prou malament un parell d’anys abans.

El caporal Celestino Garcia Montero, agafa un pic dels de fer fondària a les trinxeres i s’apropa a les tanquetes. Esbotza les torretes i fa sortir les tripulacions, que la formen un capità, un tinent, dos sergents i varis soldats. Interrogats, no s’expliquen ni es creuen que hagin estat agafats per un sol home.

Aquells mesos de retirades i mals presagis no eren propicis per la moral dels combatents, cansats de fugir, sense vitualles, equip ni municions, per la qual cosa aquella gesta s’havia d’aprofitar pel comissariat per  treure’n el màxim de partit, per mirar d’aixecar els ànims de la decaiguda tropa, en retirada permanent..Seria com  un Sergent York a l’espanyola.  

En Celestino García Montero és ascendit a sergent i el fet es vol donar a conèixer abastament. El comissari Santiago Álvarez, el porta davant del Cap del Cos d’Exèrcit, el coronel Juan Modesto en persona, rodejat de periodistes que hauran de fer transcendir el fet heroic. Li demanen al flamant sergent  que expliqui la seva gesta, però en Celestino és parc en oratòria i just de vocabulari  i de ben segur li fa més por haver d’agafar la paraula que enfrontar-se a una divisió blindada. S’explica confusament, de manera nerviosa; no se’n surt, s’embala i quan arriba el moment culminant de detallar la destrucció de les tanquetes, es treu una bomba del cinturó, i per fer-ho més explícit, a manca de recursos verbals,  li treu l’anella de seguretat.

Al crit d’alarma que es produeix, en Celestino se’n adona del seu descuit, i mentre la totalitat dels assistents es llença al terra, ell es posa la granada al ventre, per esmorteir la imminent explosió mentre malda per treure’n el fulminant. Ho aconsegueix al darrer segon, i aquest explota separat de la bomba: Un llampec, un espetec sec, com el d'un tret,  la cambra plena de fum  i la granada, ara ja inofensiva, rodant de manera inquietant entre els cossos dels esfereïts assistents.  En Celestino té socarrimades les mans i el ventre i el coronel Modesto, unes lleugeres ferides sagnants. Ara l’heroi ja ho és per partida doble.

A continuació el comissari Álvarez l’ha de dur davant del Cap del Govern, en Juan Negrín en persona, acompanyat de més periodistes. Aquesta vegada té cura de que l’heroi vagi completament desarmat, per si un cas. .

El que va quedar del  V Cos d’Exèrcit va passar la frontera francesa, però abans al sergent Celestino García Montero el van traslladar a la Zona Centre, a prop del seu poble, on acabada la guerra el van agafar els feixistes, els quals, atenent la seva qualitat d’heroi, el van afusellar sense pal·liatius.      

Avui és dinou de juliol, i fa exactament setanta-cinc anys que, amb la derrota de les forces sollevades a Barcelona i a d’altres capitals,  va començar una desigual guerra que va treure Espanya del mapa de la modernitat durant més de quaranta anys. Un abisme de dolor i de rancor s’obriria, encetant ferides que avui dia  encara no han cicatritzat del tot.   

(*) Fet explicat per Santiago Alvarez, comisari del V cos d’exèrcit d’en Líster , ‘Memorias’. Ediciós  do Castro. A Coruña. 1987

La gran festa grega.

He vist una orgia de colors i de música càlida amb caràcters mediterranis on es fonen les cultures orientals i occidentals, doncs he estat invitat a celebrar l’aniversari d’un restaurant grec que hi ha a Sabadell.

Hi havia gent de la colònia grega. Són una gent hedonista i oberta. Els agrada menjar, beure i ballar fins a perdre els sentits. Són vehements, ungits dels vells déus de l’Olimp i pels plaers orientals. No necessiten gran cosa per ser feliços: un plat a taula, una ampolla de vi de Macedònia  plena,  per omplir els gots a dojo, i una música esbojarrada per ballar.

Quan dancen, ben torrats i calents de vi i aiguardent, es caguen amb Zeus i tots els déus de l’Olimp, mentre els brillen els ulls, absents i un xic tèrbols davant la sensualitat del moment. Ballen agafats de la mà, fent rotllana, com és la dansa ancestral mediterrània que a nosaltres ens recorda la sardana.  És un joc col·lectiu, on cadascun manifesta la seva individualitat. Es balla damunt les taules i s’improvisa al ritme dels sons que ens són familiars, amb regust de delícies turques, talment la seva cuina excelsa i generosa.

Ja saben que no tornarà a venir cap  Prometeu a donar-los el foc, ni el cabró del Zeus, emprenyat, el tornarà a fer penjar a la muntanya, on l’àliga li rosegarà el fetge de dia, per tornar-lo a regenerar de nit, en un etern  cercle infernal dels més esgarrifosos que ment humana o divina  pugui inventar.

Hem llegit que han anat a Grècia uns estranys essers forans i els han imposat repetir els dotze treballs que ja fa segles  va concloure l’Heracles, però em temo que  no els donarà pas la gana tornar-hi i netejar els estables d’Augias, capturar cap altre Ca Cerber, ni fer cap més de les bestieses que li van encomanar al musculat mig déu. Qui són aquesta colla d’especuladors per ocupar els trons de l’Olimp i dir-los que s’han d’esmerçar a complir els deures que els racionalistes els imposen? . Ells no han combregat mai amb les rodes de molí d’aquesta pretesa felicitat  occidental. Ja quan van anar a fer la guerra a Troia, van tardar anys i panys a tornar en una odissea que no serien pas capaços de repetir-la els sicaris de l’ Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch, la colla d’especuladors que pretenen repetir, en versió moderna, el rapte d’Europa.

He vist uns grecs ballar, i he compartit el seu aiguardent i el seu cafè amb marro. Els he entès millor i he comprés que no s’hi val voler fer-los fer passar el clau per la cabota de les pautes d’occident. . 

Quan s’han begut el que el fetge regenerat d’en Prometeu pot assumir i molt més, ballen un sirtaki frenètic i llencen els plats per terra, trencant-los. És una vella  costum que prové de les tavernes i els bordells de les poblacions de la Mar Egea i la Mar Jònica, on els cobraven, si demanaven menjar i beure, el servei i el plat i el got, per la qual cosa, i sabent ser-ne els propietaris, els trencaven abans de marxar. La versió nostrada seria aquella de: ‘aquí carda tothom o es tira la meuca al riu’

Ara els èmuls del Zeus, l’Hermes, l’Apolo i l’Afrodita, els volen fer passar per l’adreçador i fer-los pagar els plats trencats, que ells diuen que ja  han pagat amb el preu de les consumacions als bordells i a les tavernes. Se’ls miren de dalt a baix i  fan un glop d’Ouzo a la salut de les Parques i segueixen ballant el sirtaki frenètic, com aquell del Zorba,  fins a caure rendits de cansament. Se’ls en fot ben bé el moribund, el mort i qui els vetlla a tots dos.

Potser si que es pensen que els seguidors d’en Kant i Descartes poden  anar donant lliçons de com fer anar la coses de la vida als hereus d’Heràclit, Sòcrates, Aristòtil i Plató, però  fins aquí podríem arribar –pensen.  

Segueix quedant la incògnita de qui pagarà els plats trencats, però no sé si la cosa  té gaire importància.