Des del racó d’un cafè.

Els matins m’agrada anar a fer un cafè, llegint el diari, a algun establiment dels voltants de casa. Encara m’agrada obrir el periòdic, nou i acabat de sortir de les rotatives i sentir la seva flaire de paper i tinta i embrutar-me’n els dits fullejant-lo.

Aquestes hores vagaroses, em permeten fer una llambregada a la humanitat que m’envolta: un microcosmos format per funcionaris dels jutjats que apuren els seus cafès amb llet i uns breus entrepans de fuet; advocats ultimant les seves estratègies amb clients angoixats; mestresses de casa que esperen que s’obri “El Corte Inglés”, endrapant pastes de xocolata i garlant pels descosits en grups de quatre o cinc; executius dels bancs i els despatxos dels voltants, remenant papers.

Hi ha un altre grup més discret, que és els del meu gremi: el dels jubilats ociosos. Aquests arriben d’hora i van a llegir el diari “de gorra” usdefruitant unes poques taules gairebé tot el matí.

Aquest grup sembla molt organitzat: el primer que arriba agafa tots els diaris que l’establiment posa a disposició del clients i els va repartint als seus col•legues a mida que es van presentant.

“Té Manel, l’Sport, que avui parla del Guardiola” –diu un xacrós amb aspecte d’antic comptable.

“”El patufet” (nom familiar amb el que es coneix el “Diari de Sabadell”) te’l guardo, Antoni” –li diu a un de menut amb el poc cabell tenyit amb “Farmatint”.

“Vols “El Punt”?...Jo em quedo amb “La Vanguardia”-diu a un altre, que arrossega la seva artritis amb la dignitat d’un capità general tolit.

I així es van repartint i monopolitzant la premsa diària.

Jo vaig a la meva, amb el meu diari comprat al quiosc de la cantonada. No en tinc cap d’especial, tan aviat en compro un com un altre. Més tard ja procuro llegir “on line” alguna coseta més, tot i que m’agrada més el fullejar-los.
No m’interessa gaire integrar-me a la tertúlia d’aquella mena de geriàtric ocupat en el monopoli de la premsa de l’establiment. Els sento garlar de les mil i una tonteries del dia, i sembla que amb els temes cabdals confonen garses amb perdius, però no m’hi poso –tampoc soc depositari de la raó absoluta- Amb el diari i l’espectacle del rusc del treball quotidià, ja en tinc prou.

Ahir estava jo llegint a “El Periódico” les cuites entre el Montilla i els Consellers del PSC, tot sentint, sense voler-ho, els consells que al costat li donava un advocat al seu client (un tipus que pledejava per una possible separació): “Vostè mantingui el tipus; que no se’l vegi dubtar. Negui-ho tot. Vostè és un perfecte pare de família, i no beu res més que una mica de vi dinant i alguna cervesa de tant en tant” –“Ostres qui marró” –pensava jo. Vaig deixar el diari tancat al costat de la tassa de cafè, distret amb l'ambient del local, i la conversa aliena, que era prou interessant.

Absort amb les meves cabòries, vaig veure el rostre rubicund d’un sanguini jubilat que se’m dirigia a frec:

“Escolta, si ja has llegit el diari, potser que el deixis on l’has trobat!” –em va dir amb tota la seva mala llet. Els seus socis em miraven amb aire reprovador.

Vaig estar a punt de demanar consell a l’advocat del costat, per instrumentar una clara defensa, davant l’agressiu atac corporativista, però me’n vaig estar. .

“Escolti, que aquest diari és meu i m’ha costat 1,20 € al quiosc d’aquí al costat. Si el volen llegir, els el deixo, però en acabar me’l tornen, que em va la mar de bé per empaperar el terra quan freguem a casa”...

El paio va marxar, sense acabar-se de creure que el diari era meu.

“Doncs ja em diràs on és “El Periódico” d’avui” –vaig sentir que remugava mentre se’n anava a la seva tertúlia geriàtrica. Les mirades del grup em van fer sentir un pispa de la pitjor espècie.

En acabar i ja a casa, mentre m’empassava el debat de la nació per la TV, vaig prendre una decisió: el proper curs em matricularé d’alguna cosa que m’agradi: Història, Filologia... Al menys si m’haig de discutir amb algú per la propietat d’uns apunts, tinc molts números que sigui amb una noieta de 18 anys i no amb un vell xaruc. .

Ressaca de la manifestació del dissabte dia 11.

Hem  dilapidat el patrimoni heretat. Ahir recordava amb un amic les manifestacions de Sant Boi i la  famosa “del milió” de l’any següent i a tots dos ens havia cridat l’atenció un fet: En aquelles hi havia una barreja de banderes catalanes, estelades i espanyoles (majoritàriament republicanes). A la del dissabte, trenta-tres anys després,  lluïen amb exclusivitat banderes catalanes, senzilles o estelades, amb triangle blau o sense. 
Alguna cosa ha canviat: aquella il·lusió que anava dirigida a la construcció d’un estat plurinacional, ha esdevingut un clam per la independència; el desengany és profund i la indignació ha substituït la il·lusió. Aquells anys, potser, pensàvem formalitzar una parella. Ara alguna cosa ens fa pensar que ens cal el divorci. Les causes:  potser el fet d’ haver-nos sentit enganyats; ens sabem cornuts i que paguem el beure i ja no ens interessa aquella relació amb una gent que ens sembla  ingrata. Hi ha un sentiment de no ser estimats i fins i tot, sovint, odiats.

És clar que quan es trenca una relació i hi ha culpa, n’hi ha per totes dues parts: ens hem deixat prendre la iniciativa . Des de fa molts anys, l'hem deixat en mans poc destres.: les d''una “classe política” que en el seu fur intern no es mou amb criteris democràtics ha monopolitzat la gestió d’aquesta relació. 
No són els millors - amb honroses excepcions d’honradesa i vocació- són una colla d’aprofitats que han  fet de la  política un modus vivendi. El món de la política està farcit de càrrecs electes o nomenats, que es mouen en ferotge competència – les punyalades per assolir cadires i poltrones fan feredat en el món cada vegada més corrupte de la política activa- Són coneixedors de corrupteles i clientelismes, que els semblen més que normals, i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra al Millet, diuen en el seu fur intern.

Els millors són fora de la política. No hi perden el temps ni els motiva la lluita estèril i partidista. Hi ha gent d’idees, professionals impecables, dirigents d’entitats de la societat civil,  que han optat per treballar dia a dia fora d’aquest món poc edificant. La partitocràcia i la bipolaritat de la política, deixa orfes a molts bons ciutadans, desorientats i cada vegada més allunyats del món oficial. Tota aquesta força és soterrada, i nomes li falta trobar aquell camí que li permeti manifestar la seva potència. Jo nomes espero que aquest no sigui en forma d’algun líder carismàtic, d’aquells que saben conduir la gent per camins totalitaris, més tortuosos encara que els vigents,

Un amic em recomana aquest article de “La Vanguardia” del diumenge passat, que em sembla excel·lent. 

Els descreguts no dinen!

La calor del diumenge és xafogosa. Ni un sol núvol a l’horitzó retallat pel massís del Montserrat, que s’imposa espectral com un escenari d’una òpera wagneriana, difuminat per la calitja.

El cosí de la muller ha disposat un tendal a l’eixida de casa seva, que amb l’emparrat ajuda a mitigar la calor. Uns taulons a tall de taula es van guarnint amb aperitius i ampolles de vi, esperant la reina del dinar familiar, una monumental paella, la deliciosa flaire de la qual ja es fa sentir.

Hi ha l’oncle i la tia, que feia anys que no veia, envellits i invàlids, seient en una cadira de rodes: ella mirant el món amb els ulls perduts, sense reconèixer ningú dels assistents –el síndrome d’Alzheimer no perdona-; ell amb la seva mirada incisiva i aguda i un etern somrís als llavis i un etern garlar, amb evidents llacunes fruit d’una certa demència senil. Als noranta dos anys no és pot esperar una altra cosa.

Recordo les xerrades sobre política i sobre la història de la nostra guerra que, en el passat, havia tingut amb ell. Havia estat tinent de milícies i s’havia mogut pel front d’Aragó, com el pare, i l’havien empresonat i condemnat a mort. Tot i que no li agradava gaire parlar en primera persona de les seves experiències –cosa habitual en els que ho van passar molt malament i van sobreviure- era una magnífica font d’informació de les petites històries de la Història, com aquelles que comporten les angoixes dels condemnats quan a les matinades es feien les saques, sovint arbitràries i a caprici i sentien les descàrregues i els trets “de gràcia” dels que manaven els escamots d’afusellament. Quan parlava, en general, ho feia amb un deix de sarcasme, d’aquell que indica una forta decepció envers el gènere humà.

Ara als noranta dos anys seu en una cadira de rodes, i me n’adono que és impossible coordinar amb ell una conversa coherent. Es deleix per una cervesa i li posen una de les sense alcohol, que apura amb fruïció, com els darrers anys de la seva vida vegetal.

Quan la paella és a punt, seiem a taula.

“Ja heu anat avui a missa?”- pregunta el vell oficial republicà, la qual cosa em lliga amb el seu sarcasme de tota la vida.

“Doncs, no. No he tingut temps”- responc, com seguint la broma.

Me’n adono d’una mirada reprovadora del cosí –el seu fill- que em fa pensar que he ficat la pota.

“Doncs aquell que avui no ha anat a missa, s’han d’aixecar de taula!. Els que no van a missa, no dinen!”- brama amb l’antiga energia d’un tinent manant un atac frontal d’una companyia a una cota ocupada per l’enemic.

El cosí se’m emporta apart i m’explica que darrerament està obsessionat amb aquest tema. Ell creu que per causa del seu deteriorament neurològic li apareixen els vells fantasmes del passat. Sembla ser que a la presó, on s’hi va passar molts anys, els obligaven a assistir a rosaris, misses i a tota mena d’actes religiosos, baix coacció i castigant la tebior amb coses com les de privar-los de la ració del dia i d’altres.

Torno a la taula i li dic que ja he anat a missa i he combregat i confessat.

Veig que s’alleuja el seu rostre i es dulcifica la seva mirada.

“És que si no, no et donaran de dinar”- afegeix, amb suavitat.

No era ni més ni menys que un company intentant fer-li un favor a un altre, avisant-lo. No era que s’hagués plegat a cap mena de sentiment religiós.

Desprès, quan ja dinàvem, li va semblar estrany que s’hagués començat sense que ningú hagués beneït la taula. Ell anava menjant arròs: “Qui dia passa, any empeny”-deuria pensar, amb el pragmatisme d’un vell sobrevivent.

Reflexions constitucionalistes.

Us confessaré una antiga passió pel constitucionalisme, que em dura de quan vaig passar per la Facultat de Dret –quan encara els dinosaures poblaven la terra- 

Darrerament, que disposo de temps, estic desempolsant llibres de text i gratant pel Google  per tal d’elucubrar amb els mals del present i la tortuosa història constitucionalista de les Espanyes, la qual cosa va de la maneta de la tèrbola política dels darrers dos-cents anys, amb quatre guerres civils, sense comptar la del Francès, que també en va tenir molt de civil i les assonades de caserna. La síntesis és que durant tot aquest temps, en el que la democràcia va ser una excepció de curta durada,  no va ser  possible la construcció del que se’n diu l’Estat Espanyol i darrerament, la vigent, que els que s’omplen la boca amb la noció “Estat de Dret” entenen com un text sagrat (la genètica judeocristiana no perdona), hom oblida que va ser gestada entre amenaces, renuncies i consensos de grat o per força, per la qual cosa és fruit d’una conjuntura que,  una vegada superada,  mereixeria una profunda revisió.

Bé, tot això és conseqüència de la ressaca de la diada d’ahir i la contundent manifestació del poble de Catalunya.

Una de les coses que el TC ha considerat és el que es diu en el controvertit i poc entenedor  article 2 de la vigent  quan afirma que la Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, etc.

La mare del constitucionalisme espanyol que va ser "la Pepa" del 1812 , ja deia:

“TÍTULO II
Del territorio de las Españas, su religión y gobierno, y de los ciudadanos españoles.

CAPÍTULO PRIMERO
Del territorio de las Españas.

Artículo 10.

El territorio español comprende en la Península con sus posesiones e islas adyacentes, Aragón, Asturias, Castilla la Vieja, Castilla la Nueva, Cataluña, Córdoba, Extremadura, Galicia, Granada, Jaén, León, Molina, Murcia, Navarra, Provincias Vascongadas, Sevilla y Valencia, las islas Baleares y las Canarias con las demás posesiones de África.

En la América septentrional, Nueva España, con la Nueva Galicia y Península de Yucatán, Guatemala, provincias internas de Oriente, provincias internas de Occidente, isla de Cuba con las dos Floridas, la parte española de la isla de Santo Domingo, y la isla de Puerto Rico con las demás adyacentes a éstas y al continente en uno y otro mar.

En la América meridional, la Nueva Granada, Venezuela, el Perú, Chile, provincias del Río de la Plata, y todas las islas adyacentes en el mar Pacífico y en el Atlántico.

En el Asia, las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno.

Artículo 11.

Se hará una división más conveniente del territorio español por una ley constitucional, luego que las circunstancias políticas de la Nación lo permitan”.

I jo em pregunto: Això de la indissolubilitat ho deurien posar perquè si llegiu l’àmbit territorial de la del 1812 i el d’ara, veureu la de països (o províncies) que s’han anat quedat pel camí de la independència i la sobirania aquests dos-cent anys, els darrers cap el 1956 i el 1975...    

  

   La Constitución. Francisco de Goya.

Alguna cosa més sobre la vedette, l'anarquista i els feixistes.

No fa gaire parlàvem en aquest blog d’una vedette immersa en una tenebrosa història, potser una més de les mil i una tragèdies personals que hi va haver a la Guerra Civil. La manca de documentació sobre alguns d’aquests fets fa que la imaginació es desbordi i fins i tot s’agafi com a certa la fantasia d’algun escriptor que retallant una mica d’aquí i una mica d’allà, se’n fa una composició i n’elabora una història rodona de caràcter fulletonesc .

Presumptament, Tina de Jarque fugia en direcció a Barcelona, via València amb l’Abel Domínguez, Secretari de la Federació Regional Andalusa de la CNT, que havia anat a detenir-la a casa seva, però impressionat per la seva bellesa, havia caigut als seus braços seduït pels seus encants, convertint-se en el seu amant. Això va ser el novembre del 1936, i el gener del 1937 van intentar fugir a França, carregats amb  una maleta amb un munt de calzes, copons i altres joies, moltes fruit de requises, essent interceptats per un control rutinari, junt amb una altra vedette (Victoria del Mar) i el seu amant...Els van afusellar.  Fins aquí la versió diguem-ne “oficial”.

Aquesta història, que va ser vox populi i es reproduïda a les memòries d’alguns notoris coetanis de l’anarquisme, sense que en tinguin cap prova que no sigui l’haver-ho sentit a dir, és farcida de contradiccions, començant per les dates i fins i tot el lloc de les execucions, que va entre Alacant i Castelló. Mai s’han trobat els cossos ni cap mena de documentació, cosa estranya si, com es diu, va ser una detenció oficial i no una execució arbitrària feta per desconeguts. A la Causa General instruïda pels feixistes al finalitzar la guerra, gairebé hi consta res, tot i la rellevància de l’Abel Domínguez i la popularitat de la vedette. El 1943 van prendre declaració a una criada i a una cosina de l'actriu, que van confirmar la seva relació amb l’Abel Domínguez i la creença que van ser afusellats per milicians anarquistes a Castelló. Aquestes hipòtesis coincideixen amb el que diu Miguel de Molina a les seves memòries: “Tina de Jarque se hizo humo entre València y Castellón con su joyero repleto y nunca se volvió a saber nada de ella. Lo mismo pasó en Madrid con Victoria del Mar”, però tot això no són res més que hipòtesi.

Perquè l’Abel Domínguez la va anar a detenir?...Senzillament: la De Jarque era coneguda habitual i rebia visites del món de la alta burgesia i d’alts comandaments militars els anys 30. Es parlava d’un prostíbul al carrer d’Atocha regentat per la De Jarque, que hauria servit de tapadora per activitats de la quinta columna feixista. El que avui seria la teleporqueria,  a l’època ja la practicaven diferents periodistes: una tal Lola Aguado, li atribueix a Tina de Jarque, amors amb Ramon Franco (el germà del general colpista) . Es evident, doncs que, vista la seva lucratica activitat, la vedette meretriu, disposava d'una particular fortuna i era sospitosa de connivència amb l’enemic. Que seduís al que l’anava a detenir, era una cosa més que probable.

La hipòtesis és que es va escapar i posteriorment es va parlar d’una execució, mai documentada, per encobrir la seva sortida i desaparició. La Tina de Jarque hauria sobreviscut i tornat acabada la guerra amb una altra personalitat. Si el SIM (servei Informació militar) republicà, li anava al darrera, haurien estat molt burros permetent la seva execució per un senzill afer de contraban de joies, perdent el doll d’informació del que presumptament  disposava, per la qual cosa no quadra la hipòtesi de la execució sumària. .

Execució per traïdoria i robatori de joies; eliminació pels servis secrets feixistes “per saber massa”; o simplement desaparició balsàmica organitzada pels franquistes per pagar favors rebuts: tot un munt d’incògnites per anar gratant  i treient-ne l’entrellat.

Juan A. Rios Carratalà ha publicat un llibre (“El tiempo de la desmesura”) sobre els atzars d’aquella època, en base a l’Armand Guerra i la seva pel•lícula “Carne de Fieras” i parla de la Tina de Jarque i el misteri de la seva desaparició, entre d’altres coses de la faràndula dels anys 30. 

A la Normandia no tot són cementiris i camps de batalla.

A Normandia  hi vaig trobar vàries coses gratificants, apart de visitar els escenaris d’una de les esbatussades més famoses de la història d’aquesta mena de primats amb habilitats tecnològiques en el que ens hem convertit. Hi ha cementiris militars i velles andròmines rovellades als antics camps de batalla, però també hi ha un paisatge verd, puntejat de granges esplèndides i alguns castells sumptuosos, amb el colofó del Mont Sant Michel, que supera els límits de la imaginació més desbordant. També hom hi troba belles ciutats, com Bayeux, Cherbourg i Caen i uns pobles, amb aquell aire endreçat, cívic  i polit que hi donen els francesos: Uns petits  ports atlàntics, molt diferents dels lluminosos i dolços indrets de la nostra Mediterrània, però al mateix temps acollidors i bonics, tal com han de ser els llocs d’arrecerament a prop de mars tan braves com les aigües del Canal, s’escampen per les costes de les que un dia ja llunyà va partir en Guillem el Conqueridor per envair l’Anglaterra.

Una de les fites de la Normandia és la gastronomia. A preus molt semblants als de casa nostra, trobes uns esplèndids menús on no hi manca la closca de les ostres, les cloïsses i els musclos. També hi ha una varietat de truita, feta a base de batre a punt de neu els ous amb mantega i posteriorment coure’ls al forn. Us recomano que si la demaneu, la compartiu, doncs una no us la podreu acabar, per molt “de vida” que sigueu.  

Una altra de les avantatges d’aquell bonic país, és que allà ningú parla de l’Estatut d’Autonomia, ni del Tribunal Constitucional, ni del Montilla, ni del Mas, ni del Carod Rovira, ni del Puigcercós, ni del Millet, ni del Montull,  ni de les seves respectables i santes mares. Ben justet els ve per parlar del mundial de futbol, i això encara perquè els van eliminar la selecció francesa a les primeres de canvi.

Et senten parlar i et pregunten de on ets. Quan els dius que ets català, de Barcelona, et diuen que han estat a Sant Sebastià i que els hi consta que s’hi menja tant bé, tot i que es tingui la bàrbara costum de fer-ho tant tard. Aprofiten per recomanar-nos que si anem a sopar no ho fem a quarts d’onze, com es fa a casa nostra (a Sant Sebastià, és clar) Com a màxim no més tard de les vuit.

Al Memorial de Caen , una hostessa de molt bon veure ens va lliurar un d’aquells aparells que et poses a l’orella i et van clavant el rotllo de la exposició. Hi havia una gran varietat d’idiomes per triar, i a nosaltres ens tocava el castellà si no volies continuar bregant amb el rovellat francès de l’època del batxillerat, ampliat i  embastat durant  les escapades a veure cinema a Perpinyà  o les d’anar a respirar llibertat i comprar llibres de la editorial “Ruedo Ibérico” a París. Més per facècia que per patriotisme li vaig demanar a la noia si en tenia algun amb el idioma català. La noia es va mostrar compungida i confosa per no poder-nos atendre. Amb un somriure d’una gentilesa que m’arribava a l’ànima ens deia que estava desolada, però que malauradament allò no era pas possible. Vaig donar-li les gràcies per la seva amabilitat, tot pensant que si el fet hagués succeït a Madrid, potser la conya hagués acabat amb alguna mena d’exabrupte malsonant, per la qual cosa em donava més que satisfet amb el somriure gentil de la bella normanda.      

VAMOS, RAFA!

Trasllado aquest mail d’una amiga anglesa d’un amic meu, que me l’ envia per correu. Crec que és de molt interès davant la ona d’esdeveniments esportius, com Wimbledon, el Mundial de Sudàfrica, les curses de fórmula 1, que pretenen fer-nos oblidar les barbaritats de la política, la economia i la judicatura, amb el desprestigiat i inconstitucional Tribunal Constitucional al davant . Amb franca col•laboració amb aquesta política de distracció de les gents i amb l’ànim de l’"embolica que fa fort” publico la queixa de la dama anglesa, que es diu Lady Ballstoaster.

(Si la voleu llegir podríeu fer-ho recordant l’accent inconfusible del bon amic Matthew Tree)

“Estimat amic,

Com ja saps, em plau anar a Wimbledon a seguir els campionats de tenis. Al plaer de veure joves musculosos i ben plantats – el meu home prefereix a les germanes Williams- s’hi suma la tradició familiar, doncs ja el pare i l’avi anaven a tant tradicional esdeveniment esportiu, amb la presència de la família real i el pes de ser els inventors del joc d’aristocràtica nissaga. .

Darrerament i especialment quan juga un noiet de Manacor que es vesteix com si fos un sioux, amb un mocador lligat al cap, molta gent del públic canvia el comportament escrupolosament britànic de premiar el bon joc pel damunt del partidisme patrioter i de barriada, per convertir el joc en una mena de confrontació al pitjor estil de les del foot-ball proletari i canalla, desproveït de tota mena de glamour. Noietes morenes d’aspecte típicament meridional criden com hooligans quan l'alot guanya algun punt, i es pinten la cara amb els colors de guerra com els aborígens de les Illes que va descobrir el nostre admirat Cook. Sovint el jutge de cadira les ha de cridar a l’ordre, exigint el respectuós silenci que permet no desconcentrar els contendents.

Francament, aquesta barreja d’esport i nacionalisme no l’acabo d’entendre prou bé.

Més aviat crec que les pulsions sexuals fan que les noietes tinguin tan estrany comportament, tot i que el manacorí no és res de l’altre món, però el que ja no entenc es veure’ls a ells, enarborant banderes amb un toro al mig ( heu canviat de bandera darrerament?) i cridant com quan juga la Selecció Espanyola contra la de Portugal. Aquesta barreja de nacionalisme i esport no l’hem tingut mai a Wimbledon i més aviat aquí ha primat sempre el fair play. Per acabar-ho d’adobar, el de Manacor acostuma a fer un acte reprovable i fora de tot protocol: es treu el suat i brut mocador del cap i el llença al públic, com si fos un cantant de rock llençant els calçotets. Sense anar més lluny, ahir, al finalitzar el match Nadal – Soderling, el drap fastigós me’l va encasquetar a la cara i aquest correu l’escric des de la banyera on hi porto tot el vespre, per treure’m la ferum de suor agre. Espero que si guanya la final, tingui la decència de no fotre-li pel nassos a Sa Majestat o al Príncep de Gal•les.

Afectuosament.

Claire Ballstoaster”