Hi ha gent –en especial en els països on el cisma d’en Luter va arrelar- que, de bon matí per afrontar el dia, o quan cerca la resolució d’algun entrebanc en la seva vida, agafa un exemplar de “la Bíblia” i l’obre a l’atzar, cercant una frase que l’hi doni una mica de llum o l’indiqui el camí que alleugi la seva angoixa o orienti el seu desconcert..
No criticaré aquesta pràctica, tan vàlida com qualsevol altre de les que es fan i es desfan; hi ha qui es fa tirar les cartes, qui s’encomana als consells d’un capellà, o qui visita un guaridor de cossos o d’esperits. Cada terra fa sa guerra i tothom es basteix amb les pròtesis que més l’hi escauen.
Aquesta confiança en l’atzar de les sentències escrites pot donar resultats sorprenents.
Com que, malgrat reconèixer la gran influència del ‘best seller’ més llegit de la història de la humanitat en el desenvolupament de la nostra cultura i en la del món en general, no m’han abellit mai gaire les seves històries de déus venjatius, de dones que es lliuren al patriarcat més repulsiu, de profetes sonats, i de jutges i reis que practiquen el nepotisme, gairebé totes inspirades amb les mitologies contemporànies de unes cultures veïnes, com les egípcies, gregues, pèrsiques i mesopotàmiques, he agafat “El quadern gris” del nostrat i no gaire comprès Josep Pla, amb la veneració d’un luterà per les Sagrades Escriptures. .
El vell rondinaire empordanès també emprava frases lapidàries i sentències que et poden donar una certa llum.
Encuriosit i per fer un experiment en quan a les propietats màgiques del prolífic empordanès, quan fa trenta anys de la seva mort, he despenjat un exemplar en rústica que tinc a mà i prèvia una breu concentració, afavorida pel oreig de la llevantada i que ho faig a uns tres-cents metres del Passeig del Canadell, on hi ha la casa on el sorneguer vell, entre arrossos i carajillos de rom de canya i whiskys de malta, escrivia les seves sentències, he fet com fan alguns amb ‘La Bíblia’: obrir-lo a l’atzar i mirar la primera frase amb la que els ulls es topen.
El resultat ha estat aquest:
“El quadern gris” Edicions Destino. Biblioteca any Pla. 1997. Pàgina 467, tercer paràgraf:
“La funció real de la intel·ligència no deu pas consistir –com generalment se suposa en aquesta península- a aprendre de distingir una hipòtesis d’una fantasia . La seva funció real consisteix a aprendre de distingir el que és del que no és”
I a continuació segueix:
“La mediocritat té el mateix gust i el mateix color del cafè amb llet”
Com fa la caricatura del Tardà del “Polònia de TV3: “Algú ho havia de dir!...
