dimecres, 8 de juny del 2011

Música ètnica, tastets de botifarra i prejudicis.

Imatge de la xarxa.
La tarda del dissabte dia 4 de juny a la Plaça Nova de Palafrugell hi plovisquejava.
Ens hi varem apropar per treure el nas per les Festes de Primavera que es celebren durant tota aquesta setmana, i en les que la ciutat empordanesa homenatja la bonior del bon temps i acomiada les grisors del hivern.
Hi anàvem atrets pels ‘enfilalls’, una mena de tastets oferts pels establiments de restauració i hoteleria, que ofereixen un mostrari de les seves especialitats en unes paradetes que s’escampen per la Plaça Nova i el carrer de Pi i Margall. Faríem un  ‘sopar de puta’, segons diu un amic meu quan es tracta de picar alguna cosa abans d’entrar a un cinema o a veure un espectacle. - Vuit euros per vuit tastets de delicadeses locals, beguda inclosa; redéu tota una ganga!-   
Una música sensual i sincopada, barreja de jazz, rock i uns càlids sons ètnics mediterranis ens va cridar l’atenció, i en arribar a la Plaça, davant del vell casino de ‘La Fraternal’, varem veure que  hi havia un escenari, profusament il·luminat, en el que uns nois s’escarrassaven davant d’una audiència de passavolants.
Amb la perspectiva d’una tarda trepitjant comerços badant, tal com suggerien les  dones, un company i jo varem optar per seure en una terrassa, davant l’escenari i escoltar l’oferta musical d’aquells nois que cantaven i tocaven una sensual música ètnica.
Actuaven dintre dels actes del II Qwerty festival. Festival de músiques del món, dintre del programa de les Festes de Primavera de Palafrugell  i es diuen ‘Chaqlalà’. Tres magrebins, un brasiler, una noia grega i dos catalans, emprant instruments tradicionals desgranaven una musica engrescadora, amb càlides pinzellades africanes, cantades en les llengües del Maghreb, de l’Atles, àrabs del nord d’Àfrica. Les  lletres feien referència a la solitud de nois que somnien amors impossibles al mig del desert, a angunies de donzelles condemnades a matrimonis indesitjats, i descrivien l’enormitat del cel clar i de les nits saharianes amb les remors del vent i les games de colors ocres i roigs, tal com ens anava explicant, abans de cada cançó, un xicot en un excel·lent català normatiu amb accent xava de la dreta de l’Eixample. Eren lletres  dintre de la tradició de les narracions orals que van passant de pares a fills i que uns bards  a les places dels pobles o a la vora dels focs dels campaments nòmades, expliquen a tots aquells qui les vulguin escoltar. 
Hi havia un públic passavolant, que cercava les millors parades d’’enfilalls’ gastronòmics i s’aturava uns moments per escoltar el conjunt.  Al voltant de l’escenari una munió de gent jove, heterogènia i amb profusió de magribins, xalava seguint els ritmes i les lletres foranes. Més endarrere, dones discretes, amb el mocador dit  ‘hijab’ cobrint els seus cabells, algunes  tibant cotxets amb criatures. Entre la munió heterogènia de badocs, es destacava algun vestit bíblic.
Els mateixos membres de ‘’Chaqlalà’ defineixen la seva música com a ‘rock bereber’ i en realitat és una barreja de pinzellades exòtiques, amb molta percussió, dintre de la tradició mediterrània, passat pel sedàs dels acords del rock, amb un resultat excel·lent.
Vaig pensar que feien una música global i mestissa per un món divers, i em deixava portar per les cadències sensuals d’aquella poesia rubricada per la música. Una barreja de sensacions agradables em feia sentir proper a aquella cultura, tant semblant a la nostra. La melodia no m’era aliena, ni la percussió. Alguns moments recordaven els esgarips angoixosos del flamenc del sud peninsular, els nostàlgics del jazz americà  i les cadències melancòliques dels enyors i l’evocació romàntica del nostres mites i  frustracions meridionals, amb la cadència cromàtica de la electrònica i la percussió.
Quan més abstrets estàvem, paladejant la cervesa i sentint més que escoltant la música, un veí de taula, vagament conegut del comerç local, ens va fer tornar a la realitat:
-Quina vergonya!. Això no pot quedar així. Ens queixarem a l’Ajuntament . On s’és vist barrejar aquesta música de moros amb la festa dels ‘enfilalls’ ! Tothom està molt emprenyat. Com si no hi haguessin places a les barriades per què aquesta gent faci  la seva festa! ...Aquesta és la nostra, la de tota la vida...
I el paio ho deia en un castellà meridional, mestís, farcit de catalanades, amb un rictus d’odi i mala bava .
Ens el varem mirar, i li vaig dir.
Doncs no ho fan pas tant malament, oi?
I em va tornar l’esguard, com si no hi fos tot i m’hagués begut l’enteniment.
Es podien veure algunes patums de la TV i de la política moure’s dintre de la gentada, descanviant tiquets per ‘enfilalls’ de botifarra de perol i llepolies esnobs de la  darrera hora.
Vaig pensar en la condició humana i que potser portem els guetos a dintre nostre i no ens en adonem.  

21 comentaris:

  1. Els que "arriben on arriben" ara prenen el posat de moda. El pèndol, etern.

    ResponElimina
  2. Aquest dissabte, a partir de 2/4 de 12 del migdia, fem una concentració silenciosa davant la Casa de la Vila de Torelló. El lema: "Tots som de casa".
    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Potser podriem parlar més d'aquest conservadorisme de fer sempre el mateix, el que em fet en cents d'anys. Això ho he vist a segons quins llocs, que qualsevol canvi en la festa major, les sardanes i el ball de bastons, comporta un desgavell. En canvi, daltres pobles, amb batlles més progresius porten espectacles nous. No perdrem lo nostre per portar lo nou. Però si, els canvis sempre provoquen rebuig.

    ResponElimina
  4. La ignorància és agosarada i el penúltim en arribar es veu amenaçat per l'últim.
    No m'ha desagradat gens aquesta música, però això és circumstancial. La música no té fronteres, però tampoc la mesquinesa o el racisme.

    ResponElimina
  5. En mi opinión, el conservadurismo y el renovador progresismo (acotado al arte y la expresión ciudadana de éste) tienen espacios suficientes, tienen tiempo de sobra para agendar cada cual y solo falta el organizador (que presupongo sería el ayuntamiento).
    Me ha gustado el viaje por esos lugares, con sus luces y sombras -como es la vida-
    Un saludo desde Uruguay

    ResponElimina
  6. Acabo de saber que els partits nacionalistes no tenen incinveninets en pactar amb els xenòfobs. Jo dira que la idea és no deixar-se predre vots per la ultradreta, si és tan fàcil incorporar-ne el discurs. Al seu torn, partits teòricament esquerrans com la mel·líflua ERC pacta amb els anteriors. En el món sense ideologia tot és possible. Fins que faci un pet.

    ResponElimina
  7. el pitjor enemic dels inmigrants és el penúltim en haver arribat, se sol dir.
    Sona prou be la música que em recorda tot i que una mica més tobeta la de Santana.

    ResponElimina
  8. Clidice,
    Sembla un tòpic, però ens oblidem que tots som o hem estat emigrants algun cop a la vida... La única que pot disposar del dret exclusiu d’usdefruitar la terra és la Natura i mira com la tractem !

    ResponElimina
  9. Jordi Dorca,
    Agraeixo la informació i us desitjo el major èxit, lamentant no poder-hi assistir. És ben cert i encertat el lema: “Tots som de casa”
    Salut.

    ResponElimina
  10. Aris,
    És cert: que a les festes populars hi priva aquesta mena de conservadorisme del que parles. Qualsevol innovació sembla renyida amb aquesta ‘tradició’ dels patrons que hem anat configurant en una mena d’estandardització de les festes.
    Quan jo era nano els castellers eren un exotisme que ‘deien’ que el practicaven uns sonats que es deien els ‘Xiquets de Valls’...Ara és una mena d’icona nacional, alimentada per la TV i els mitjans...
    Salut.

    ResponElimina
  11. Joan,
    Per sort hi ha llenguatges comuns d’enteniment, com la música i l’art en general que estan pel damunt de les mesquineses del comportament etològic dels humans.
    Salut.

    ResponElimina
  12. Enletrasarte,
    Gracias por tu visita y el comentario.
    Los fenómenos migratorios aportan una riqueza cultural que choca con la resistencia que nuestro conservadurismo les ofrece.
    Aplaudo que los ayuntamientos den cobijo a estos valores y les den cancha para su integración cultural.
    Saludos

    ResponElimina
  13. Lluís,
    És molt lamentable el circ del possibilisme dels pactes que ens ofereixen els partits en general.
    Pot ser que en ajuntaments com Badalona mani la xenofòbia, amb el suport de partits pretesament demòcrates, com el PP que alimenta l’Albiol, amb suport populista i els corifeus que li permetran.
    Descoratjador i molt lamentable.
    Salut.

    ResponElimina
  14. Francesc,
    Si que sona bé. El que ja no sona tan bé és el rebuig i els prejudicis que gasten certes persones vers el que representa.
    Salut.

    ResponElimina
  15. Cada dia estic més convençut de que apel·lar a la generositat és perdre el temps. Cal apel·lar a l'egoisme, i el missatge és el següent: tenim la població més envellida del món, i sense l'aportació de saba nova estem condemnats a la més puta de les misèries.

    ResponElimina
  16. És ben veritat: tots som immigrants. O ho hem estat d'una manera o altra.

    ResponElimina
  17. Ramon,
    Aprofito el teu enllaç.
    Moltes gràcies.

    ResponElimina
  18. Brian,
    Potser si que ten raó.

    Jordi Dorca,


    Ben cerrt tots som immigrants i els drets territorials són una rèmora atàvica de la bestiola que encara som.
    Gràcies per comptar amb el meu post per la teva causa que és la meva.
    Salut.

    ResponElimina
  19. Resulta molt curiós veure com la història es repeteix un cop i un altre i els que van venir nofapastant
    Les tradicions no són estàtiques, es mouen i evolucionen, com la societat. El tema de les tradicions com asímbol de coses estàtiques és una gran fal·làcia: Potser caldria recordar-li a aquest castís, que per ser tradicional "de debò" li cal vestir-se amb pells, anar a viure a una cova, caçar amb llança...

    ResponElimina
  20. Bé, en realitat ja s'ha comportat com un autrolopitec (amb perdó dels autrolopitecs, of course)

    ResponElimina
  21. Si ho diuen els antropocéntrics cristians: tots som fills d'Adam i Eva, per la qual cosa al menys tots sóm cosins llunyans... ;-)
    A l'Empordà hi ha un caliu conservador, que 'déu n'hi dó, Eulàlia.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog