dijous, 30 de juny del 2011

El far del cap de Sant Sebastià.


He vist paisatges de tota mena. He albirat l’horitzó, que sembla infinit, des de cims de  tres mil metres al Pirineu, m’he aclaparat davant la blanca amenaça de les geleres del Montblanc i del Matterhorn. M’he sentit posseïdor de la terra dalt d’un cim imponent, seient damunt d’un piló i fent un mos compartit amb uns companys de fadigues. He sentit el calfred de la por, carenejant i flanquejant ‘a la bavaresa’ un mal pas damunt d’un estimball de més d'un centenar de metres, però en cap lloc m’ha semblat estar tan a prop de l’infinit i de la irrealitat  com en el Cap de Sant Sebastià, damunt de Llafranc.
Hom hi arriba sense gens d’ esforç, per carretera i amb vehicle, però al capdamunt del turó encimellat on hi ha les restes d’un poblat ibèric, una capella i un hotel bastit en el que fou una fortalesa i una torre de guaita del segle XVI, s’albira la meravella: Cent vuitanta graus de mar blava i cent vuitanta de costa abrupta, verda, amb la difícil dialèctica del mar i la terra que es tradueix en rocams i cales d’un cromatisme esclatant.
Fent abstracció de la humanitat  en calça curta i samarreta florejada que es mou pels entorns, pots sentir-te fora del món material. La immensitat blava de la mar, potser trencada per la blancor d’alguna vela o la mitja circumferència de  l’estela d’una embarcació, són la síntesi de l’absurditat cartesiana. Cel, mar i terra es conjuguen en una simfonia surrealista, aclaparant, que et transporta a formes i dimensions ignotes. Si bufa la tramuntana, pots embogir i sentir-te com  alguna mena d’esser fantàstic volant per l’infinit, lliure i eteri.
És lloc pel misticisme i la transmutació de la matèria en esperit. Pots sentir-te viure i morir al mateix temps. Si hi ha indrets màgics al planeta, aquest n’és un.  
No és estrany que algunes patums intel·lectuals anessin a tancar-hi nits etíliques. Segons ens explica un que havia estat cuiner de l’hotel del far, els notables arribaven a les tantes de la matinada, i demanaven una ceba esparracada, que és una senzilla fórmula de preparar la ceba de Figueres: S’agafa una ceba de bona mida i ben formosa, s’embolica amb un tovalló de cotó, i se l’hi clava una patacada seca i ben forta, digna del teu pitjor enemic, per tal de que deixi anar tota la seva coïssor fruït de la mala llet que arrossega, es desembolica i es treuen les pelleringues de les primeres capes, posant la resta en un plat i amanint-la amb un bon raig d’oli d’oliva i un xic de sal i vinagre. Se la cruspien de matinada i com a colofó d’una vetllada etílica. Jo l’he provada i reconec que la combinació de paisatge, alcohol i ceba esparracada poden influir molt en la metafísica concepció surrealista del món.
Un d’aquells il·lustres gormands, hedonistes i gaudidors de les coses d’aquest món, que era en Josep Maria de Sagarra, un dia, potser per imposar-se a la màgia del lloc, i reafirmar la seva pertinença al món racional de les coses i a la gent que toca de peus a terra –ja se sap que la millor defensa és un atac-  davant la imperiosa necessitat de buidar la bufeta, se li va ocórrer apropar-se a l’estimball i orinar de cara la mar, composant i recitant aquella genial bestiesa que ha passat a la posteritat:

“Pixo a l’abím.
Al fons la mar blava.
Allà el Cap de Begur,
aquí el cap de la fava”.     

I és que la metafísica i la física poden tenir uns punts de propera complicitat quan es barregen les coses d’aquest món i les de l’altre: La  poesia associada a les prosaiques  necessitats mundanes donen aquesta mena de  resultats.  

12 comentaris:

  1. Quin post més brutal! M'has fet entrar en l'atmosfera místico-etílica dels intel·lectuals de l'època que anaven a fer el seu particular after-hour, i a la vegada, m'he sentit empès per la brava tramuntana esbullant cabells i pensaments.

    Els versos de Segarra... a mig camí entre el geni i la fotesa. Memorables!

    ResponElimina
  2. Veig que hem coincidit en la cosa aquesta de poesia i metafísica, o ceba i alcohol, o xocolata i tabac, o vés a saber què… Estic amb el porquet, el post te'l empasses com un raig de rom, una glopada de fum o un mos de ceba amb oli i sal. Magnífic. Salut.

    ResponElimina
  3. M'has fet vindre a la memòria una costum que, segons m'havia explicat el meu pare alguna vegada, tenien els noctàmbuls de la Barcelona de primera meitat del segle passat. Consistia el tal costum en passar pel mercat de la Boqueria, quan obrien les parades a la matinada, per comprar un tros d'api que anaven rossegant Rambla amunt (o avall) per desengreixar i fer passar els efectes dels excessos de la nit.

    ResponElimina
  4. segons plà, el veritable nom d'aquest cap, es el de Punta del Pinell, i com tu dius, ell el descriu com una de les meravelles del mòn.El nom de Sant Sebastià l'hi va posar l'anacoreta Corbera. També diu que l'Ermita es digna de visitar.
    Això de la ceba, es alló que diuen, de "vaig agafar una ceba..."
    Molt bon apunt

    ResponElimina
  5. El porquet,
    La capacitat versificadora de Sagarra era realment admirable.
    Sóc a l’Empordà i bufa una tramuntaneta que ho deixa tot net i polit...i si, potser va voleiar els cabells i les idees.
    Salut.

    ResponElimina
  6. Vicicle,
    Tots els elements que ens exciten els sentits tenen la doble versió física i metafísica.
    Avui hem coincidit descrivint sensacions.
    Es pot fer poesia amb l’escatologia:? Ben segur que si, i si ets un geni com era en Sagarra, encara més. Recomano la seva poesia satírica –que de ben segur coneixes- que és un portent d’enginy i sagacitat.
    Una salutació

    ResponElimina
  7. Brian,
    La ‘ceba esparracada’ la demanaven els noctàmbuls, la quakl cosa coincideix amb l’experiència de l’api que descrius.
    La meva és la de provar-la d’ entrant, com una amanida, abans d’una fregida de calamars o d’algun memorable arròs caldós, fosc pel sistema empordanès, que consisteix en fer-lo amb ceba sofregida lentament, fins que queda com una melmelada fosca, gairebé negra.
    I disculpa la meva fixació per la ceba, que deu ser per ser de Sabadell, que la tenim fins i tot a l’escut municipal. ;-)
    Salut. .

    ResponElimina
  8. Aris,
    En Pla és el millor descriptor de paisatges i paisanatges, amb els noms i cognoms ben clars i net. Llegir-lo, en especial el ‘Quadern gris’ és una experiència molt gratificant, doncs et situa en uns paratges que avui s’han degradat per l’acció de l’home i els interessos.
    Ell era dels que els agradava de matinada anar a demanar una ‘ceba esparracada’ al Far i pixar l’alcohol ingerit de l’estimball estant.
    Si ets de Can Fanga i t’integres una mica amb la gent del país, t’expliquen les llegendes urbanes que sobre les ‘patums’ circulen per aquí. El que no l’hi ha servit un fricandó a en Pla li ha cuit una llagosta a en Bofill.
    Salut.

    ResponElimina
  9. Gairebé m'has fet venir ganes de tastar la ceba esparracada aquesta que ens expliques. Vès, una que també se sent sabadellenca :-)

    Bon apunt...espero escapar-m'hi tan aviat com pugui.
    Salut.

    ResponElimina
  10. La meva maleta:
    Carme, cal exercir sempre de sabadellenc/ca, allà on s'estigui :)
    Aquests dies Calella, entre setmana està magnífica.
    Salut.

    ResponElimina
  11. Diguem que en Segarra era un home polifacètic, i que les seves excursions als baixos fons barcelonins li deurien servir per a tenir idees de tota mena. De fet, explica el seu fill que a casa seva, l'exemplar de "Vida privada" era dalt de tot d'una estanteria i no se'n parlava mai.

    ResponElimina
  12. Lluís,
    La primera part de les memòries d’en Sagarra -mai va acabar la segona part- són prou il•lustratives de la Barcelona bohèmia del primer quart del segle XX i de com s’ho muntaven aquella colla d’il•lustrats de casa bona.
    Salut.

    ResponElimina

Cercar en aquest blog